Em pregunto on han anat a parar les bones intencions del confinament? Quan sortíem solidaris al balcó a aplaudir als sanitaris, ens preocupàvem pels nostres veïns més grans i ens dèiem convençuts que de la pandèmia en sortiríem molt millors, Què se n'ha fet dels bons propòsits? Abans del coronavirus, tot girava al voltant del desig individual. Els plaers consumibles eren percebuts com a única font de felicitat individual i, per tant, com a alternativa amoral a les visions ètiques de l'existència. Però la pandèmia va tallar aquestes fonts de plaer. I per rescatar els individus del risc de l'abatiment, van aparèixer un reguitzell d'intencions moralistes que, a manera de consol, ens van ajudar a passar la llarga temporada de confinament i restriccions. Però un cop desapareguda la pandèmia, hem tornat al desmadre, a l'hedonisme desenfrenat.
A les condicions de l'economia, amb una inflació galopant i la delicada situació mundial, la festa és un consol, certament: però també una manera de cremar les naus. On anirem, si els precaris fonaments de les nostres societats es trenquen per la nova crisi econòmica que ens amenaça? Per això estem consumint desaforadament en un carpe diem de manual. Què farem, en cas de crisi? No ho sabem ni ens importa, ja improvisarem quan arribi la propera crisi, si arriba. I ja en sortirem com de la pandèmia, més units, més forts, més lliures. Segur?