Fins no fa tant, la llet es comprava a les vaqueries. Els comerciants tenien les seves pròpies vaques al costat o darrere de la botiga, les munyien i els clients obtenien llet fresca. Aquesta imatge, feta per Joan Balmes el 25 d’abril del 1948 i recollida al llibre L’Abans Sabadell, mostra la vaqueria del carrer de Llobet, al Centre. Mentre un home muny la vaca, una noia espera amb una gerra que li serveixi la llet fresca del dia.
Diverses generacions de sabadellencs anaven a comprar la llet a les vaqueries. Cisco Raurell, per exemple, anava a una del carrer de Sardà quan tenia uns set anys. “La meva mare em deia que la lletera no feia bona mesura, i és que jo me’n bevia una mica de tornada a casa!”, recorda. Pensant en aquella llet, assegura que “era molt més bona, una cosa exagerada”. Depèn del dia sortia més bona o aigualida, i el que és clar és que mai era igual. Comparada amb la d’avui, li sembla que és una beguda diferent. Els que teniu una edat per a no dir tota, recordareu anar a buscar la llet amb el pot d'alumini i fer-lo girar circularment sense que es vesses la llet, ah! i les mosques, moltes mosques, que a moltes cases es quedaven enganxades a una tira de color mel que penjava del sostre. Aixó era de més menut, sobre els 10 anys. Nosaltres, ja casats, o sia als 70's encara l'anàvem a buscar a la vaqueria de la Conxita al carrer Güell i Ferrer, i també a Camprodón a una casa de pagés a les afores de la vila. Al carrer Major els pares d'en Lluís Caralt l'organista dels Watusi tenien una vaqueria on fins i tot a la rere botiga alguna vegada hi haviem assajat. No se ara si el nostre fetge toleraria aquesta llet de veritat, em temo que no.
Ja que parlo de coses d'abans, aquests dies es compleixen 10 anys d'aquesta meravellosa flashmob del Banc de Sabadell.
De la mateixa manera que ja no hi ha pallers
han desaparegut moltes de les coses,
que omplien el paisatge de la meva infantesa:
el carro i la mula del “Basta”, que cada matí
passava davant de casa mentre jo esmorzava,
la torna en anar a buscar el pa a cal “Sisu”,
els patins de quatre rodes lligats a les sabates,
la rodona, si, aquella llanta de bicicleta
que amb un pal guiàvem amb força traça.
El Sanches els diumenges davant la Creu Alta,
"regalèssia tendre", cridava i caramels de mel.
.
La moto amb sidecar que tenia el meu pare,
jugar al bell mig del carrer amb els companys,
la fona per tirar-nos pedres barri contra barri,
els cromos de la xocolata i també del litines,
Els pastorets a la Parroquia, i resar el rosari cada tarda.
La cobla tocant sardanes cada diumenge,
sortint de missa de dotze; el vermut de garrafa,
les olives"rellenes" i les patates "xips"
el pa amb oli o amb vi i sucre i la llet de vaca.
.
Tots aquests records esvanits amb el temps
formen part d’un passat que ja no tornarà.
I que n'hem perdut de bagatge amb pocs anys!.
Ens estem fent grans, que no vells,
però hem arribat fins aquí, i aquest passat
perdut en els records del temps, d'un temps
que encara és el nostre, amb nosaltres
un dia se n'anirà... per sempre.
*
De cosas de antes con mirada de antes. a sea, de cuando se tenían sesenta años menos. Y esa es una mirada más que normal, porque las cosas pasan y nosotros con ellas.
ResponEliminaMi madre tenía una fea costumbre que al final devino en hábito, siempre que se encontraba con alguna persona de su generación comentaba el mismo dicho: !que mayor estás¡, y no se daba cuenta de que el tiempo trascurrido para la otra persona era exactamente el mismo que para ella.
Bienvenidos los recuerdos si ellos te traen paz y te hacen pensar que tampoco todo tiempo pasado fue mejor.
Salut
cualquier tiempo pasado fué, ni mejor ni peor, fué.
EliminaPosats a parlar de records, he afegit un poema que parla del passat que va ser.
De vegades escolto un programa de ràdio sobre història en clau irònica que es diu 'cualquier tiempo pasado fue anterior'.
ResponEliminaAixó si que és fina ironia.
EliminaNo entenc la mania de cercar eufemismes per no dir que som vells, una paraula tan bella i lloable s'ha tornat un penjament, què hi farem, cal canviar el mot per fer veure que les coses no son com son.
ResponEliminaNom som vells, som menys joves, llevat de Mick Jagger que es eternament jove.
EliminaPor supuesto que hoy día nuestro hígado no podría metabolizar aquella leche, con un coeficiente enorme en grasa. Una leche transmisora de muchas enfermedades. Pero tenía un sabor fuerte, te dejaba los labios blancos de nata.
ResponEliminaLlamaba la atención, en el campo, cuando veías ordeñar, cómo las moscas se tiraban como locas sobre la cántara, muriendo ahogadas en la rica leche, llegando a formar una costra de ellas, flotando.
La que estaba buena, por cierto, era la de cabra recién ordeñada, que los cabreros con sus cabras vendían directamente, en los pueblos de Andalucia, no se tenía miedo a las fiebres que transmiten estos animales
Lo que sucede es que en aquella época teníamos mucho más contacto con la naturaleza, con la tierra, y no necesitábamos vacunas para no infectarnos. Lo de las moscas lo vi en Marraqueix no hace mucho, en una sandia o en la carne que estaba expuesta en la calle, y la gente de allí no se infectaba. Además, siempre se hervía antes de consumirla, y lo buena que estaba.
EliminaEs curioso, que ante tamaño espectáculo de voces y música espontánea ,lo primero que hacen las personas es sacar su móvil y no se entregan a disfrutar sin más. Sólo los niños se dejan llevar ,bailan y gesticulan. En la Puerta del Angel, suele ocurrir y pasa lo mismo ,por delante el móvil, como si tuvieran miedo, como si fuera una pistola.
ResponEliminaEs el signo de los tiempo, cuanta gente va a festivales de música en directo y los ve a través del móvil?. De todos modos, la mayoria del público que se ve eran de los coros de la sinfónica del Vallès, que hacian de figurantes y cantaban al final
Elimina¡¡Heu sortit guanyant !!, ja no teniu vaques a la ciutat, peró teniu a l´Orquestra Simfónica del Vallés tocant L´Himne a la Alegria a la Plaça.
ResponEliminaLamentable lo dels ximplets amb el mòvil davant de la cara.
Jo crec que era part de la flashmob, com els nens en bici i el seu pare al començament. De fet la majoria com li deia a Carlos eren la gent dels cors que canten al final.
Elimina