El futur se'ns va acabant: com als replicants de Blade Runner, s'aproxima la nostra data de caducitat. Dóna angoixa i una mica de nostàlgia saber que la data amb la qual s'obre l'obra mestra de Ridley Scott ja estarà sempre per darrere i no per davant de nosaltres. «Los Angeles, Novembre, 2019» semblava increïblement llunyana quan la vaig veure per primer cop en un cinema de Madrid, allà pel 1982, brillant al cel d'una urbs nocturna amb flameig d'alts forns i de piràmides maies. Més angoixa encara pensar que l'any 2019, el de la temible profecia, es va portar per davant a Rutger Hauer, el gran actor holandès que interpretava a Roy Batty, el replicant obsessionat per la seva mortalitat i ferit pel temps, qui moria assegut en una terrassa, acariciat per la pluja, amb la mà travessada per un clau -nou Crist de l'era cibernética- i deixant anar un colom que era també la seva ànima ascendint als cels.
En el prodigiós disseny de producció de la pel·lícula hi ha diversos auguris tecnològics que s'han anat complint al llarg de les dècades i a la presència miraculosa ens hem anat acostumat, com ara la trucada de vídeo, els assistents virtuals o les cases intel·ligents. Altres ens resulten amenaçadorament familiars, com els efectes de la contaminació industrial que han provocat les tenebres perpètues que envolten la ciutat de Los Angeles. Però cap invent, cap artefacte -ni tan sols un de ficció- ha arribat a la perfecció del mètode de rastreig amb el qual Deckard s'introdueix a través d'una fotografia seguint un joc de miralls per trobar l'empremta d'un objecte que està fora de la fotografia .
Hi ha un altre avanç tecnològic que, per sort o per desgràcia, encara sembla molt remot: la possibilitat de crear androides perfectes, similars als éssers humans fins en els més mínims detalls, per tal d'utilitzar-los com esclaus a les colònies exteriors. De moment, com la tecnologia no arriba per tant, ni hi ha aspectes ni tan sols properes a colonitzar altres planetes, ens conformem amb els esclaus de tota la vida, capaços de realitzar les diverses funcions de miner, pagès, prostituta i soldat, encara que en aquest últim apartat els drones ja estan a punt de substituir la milícia.
No obstant això, hi ha al menys un punt inquietant on el tenebrós oracle de Blade Runner sembla haver-se complert. Per rastrejar, hem indagar no tant en la pel·lícula sinó en la novel·la, Somien els androides amb ovelles elèctriques?, en els orígens Philip K. Dick va assenyalar que es trobava la lectura dels diaris d'un guardià nazi en un camp d'extermini, en una de les pàgines es queixava que el plor d'un nen famolenc no el deixava dormir. Hi havia aquí -deia Dick- alguna cosa aterridora, la presència d'alguna cosa que semblava humana, que imitava a la perfecció l'aspecte i la figura d'un ésser humà, però que no ho era. ¿No és temptador qüestionar la psicopatia essencial d'aquests dirigents que es pregunten quin és l'efecte de les fulles sobre la pell de les persones? O per la indiferència dels líders mundials, i de tants dels seus seguidors, davant la desgràcia de milers de refugiats morint-se de fam, creuant un desert a peu, o bé ofegats a la Mediterrània?.

 Potser no ens sorprèn perquè els replicants han estat aquí des de sempre, dins nostre, camuflats sota les vestidures de l'empatia i la compassió, esperant treure després d'una catàstrofe, la fam, una guerra. 
En la Crònica de gueto de Varsòvia, d'Emmanuel Ringelblum, hi ha un passatge gairebé insuportable que profetitza la novel·la de Dick i el triomf dels replicants, quan una família jueva rep la visita d'un oficial que avisa que van a llevar-los les seves pertinences. La mare li suplica, plorant, i l'oficial respon que no s'emportaran res si endevina quin dels seus dos ulls és artificial. «L'esquerre» diu la dona sense dubtar-ho. Quan l'oficial, sorprès, li pregunta com ho va endevinar, ella replica: «Perquè sembla humà». 


Es compleixen avui 40 anys de l'estrena de Blade Runner als Estats Units, i haig de dir que la pel·lícula ha envellit molt bé, segueix seny fascinant i actual.