A l'últim tram de la seva vida George Orwell es va refugiar en una casa remota en una illa escocesa per escriure 1984, encara amb la certesa que tot llibre és un fracàs. Com a màxim, hom pot aspirar a saber quin tipus d'obra vol escriure; la resta és imprevisible. El seu traductor al rus, Víktor Golixev, diu que mentre traduïa aquesta novel·la “sentia que la malaltia devorava Orwell” i que, per això, “és una obra sobre la desintegració de l'existència”. El novel·lista i assagista britànic venia de publicar ''Rebelión en la granja', després que diverses editorials l'haguessin rebutjat per trobar-la massa crítica amb els soviètics. Al cap i a la fi, eren aliats, i ningú volia importunar Stalin ni l'opinió pública d'esquerres, que mirava cap a una altra banda, a diferència d'Orwell. Aquest assegurava que la debilitat de l'esquerra va ser “voler ser antifeixista sense ser antitotalitària”. Tot just enviduat i conscient del deteriorament de la seva salut, es resistia a morir mentre li quedessin llibres per escriure. La seva lúgubre distòpia, la més popular del gènere, va ser alhora una brúixola per a temps foscos i el seu últim gest de fraternitat. No és que el 1984 descrigui la societat futura, però sí una cosa semblant. Una dada: dos anys després que ens sacsegés la pandèmia, la democràcia al món tendeix a la baixa.

Quan va arribar l'any 1984, aparentment no va passar res i més d'un va respirar alleujat. Orwell s'havia equivocat, les seves prediccions no s'havien complert, si més no del tot, només alguna aparença i tanmateix es van complir molt més del que semblava sense que es notés gaire. Però mentre respiraven alleujats, oblidaven un altre escriptor anglès, Aldous Huxley. Tot i el que molts creuen 1984 i el Món feliç, poc tenen a veure a part de ser dues novel·les futuristes. Orwell creu que serem dominats per una pressió externa, en canvi Huxley ho simplifica, potser dóna per fet el gran germà, però ell creu que els ciutadans es deixaran dominar víctimes de la pròpia comoditat i la tecnologia.

Orwell temia que acabessin prohibint els llibres, com ho pronosticava també Bradbury a Farenheit 451º. Huxley en canvi intuïa que no hi hauria motius per prohibir els llibres, simplement perquè gairebé no hi hauria ningú que els volgués llegir. Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la (el ministeri de la veritat), però Huxley que ja donava per fet això, entenia que la veritat realment s'ofegaria en una allau d'informació impossible de pair per als ciutadans.

Orwell temia que ens destruís tot el que odiàvem i en canvi Huxley creia que allò que ens destruiria era precisament el que volíem. Huxley va preveure també la clonació, els grans parcs temàtics, els geriàtrics i l'estupidització i la banalització de tota una societat que Orwell es negava a admetre i pretenia salvar donant la culpa a l'enemic exterior. I és precisament tot allò que estimem allò que ens acabarà destruint, sense necessitat de cap enemic exterior. Nosaltres som el nostre propi i més terrible enemic.

Vist el pas del temps, a l'any 2022 sembla evident que Aldous Huxley tenia molta més raó que Orwell, i una cínica i encertada visió del futur que ja és el nostre present que ell afortunadament es va estalviar de viure. Ja no som ciutadans, sinó vassalls que l'Estat ni respecta ni té en compte per a res. El 2022, a la granja, no hi haurà rebel·lió, i a l'oceanía orwelliana tampoc.