Cap nacionalisme és bo, menys encara si està armat, i potser el més nociu sigui l'Espanyol en no ser capaç de reconèixer-se com a tal, i el català, encara que no és el cas (com s'ha pogut veure) no és diferent dels altres, que en aquest assumpte no hi ha fet diferencial que valgui; Pàtries i banderes l'únic que arrosseguen rere seu és frustració, odi, sang, morts i violència. En realitat, un nacionalisme només es crispa i s'arbora - Fuster dixit - enfront d'un altre nacionalisme que l'amenaça. Tot nacionalisme és aixó, victimisme, lamentació i reivindicació. I és que tot seria millor si ells, renunciessin a ser nacionalistes, i no ens obliguessin a ser nacionalistes, o a l'inrevés; caldria pactar una renuncia compartida.

 "No aniré a cap manifestació nacionalista, sota cap bandera. Sé que aquesta opció em predisposa a ser la primera víctima. Perquè sóc sempre i arreu un estranger." - Theo Angelopoulos