Les vides dels negres no importen, diem. Això és així. Però afegim que tota regla té una excepció. En aquest cas, escapa a la norma el negre nord-americà executat a mans d'un policia blanc. Aquest sí que ens ocupa i preocupa de veritat. Tant que fins i tot estem disposats a tatuar-nos el nom de Kunta Kinte a l'avantbraç i a apuntar-nos a una oenagé. Tanta empatia segurament s'explica perquè el negre nord-americà no és el nostre i a més ens en separa d'ell tot un senyor oceà. Però el negre sudanès o txadià, o el de qualsevol lloc d'Àfrica, ens importa més aviat poc, o gairebé res. Han passat quinze dies de la massacre de Nador i tota aquesta pell fosca massacrada a la tanca de Melilla ja no arriba gairebé a la categoria d'un record. Era més fàcil ridiculitzar el mur impossible de Donald Trump que el rei del Marroc que ens guarda la frontera apilant i amuntegant de qualsevol manera els negres malferits fins que emeten l'últim sospir per manca d'atenció mèdica. Com si fossin animals. Bestiar sudanès o txadià. I com a tal sacrificat a l'escorxador.

Dues setmanes són suficients per escriure en fred sobre la tragèdia. Per recordar-se un mateix que la qüestió fronterera no és fàcil de resoldre. També per seguir comprenent que a aquell que està disposat a tot per aconseguir el seu objectiu, fins i tot a comportar-se violentament, no se li para lliurant-li un ram de flors i un fulletó que li recordi que no pot creuar il·legalment Europa. Cal utilitzar mitjans més coercitius i és legítim fer-ho. Mig mes dóna per a molt, sí. També per repassar la composició dels parlaments dels diferents estats de la Unió Europea i comprovar que l'immigrant pobre és una de les causes de la radicalització de l'agenda política del continent i de ressorgir els extremismes. I que per tant resulta ja inviable per inconvenient –llevat que vulguem engrossir encara més el problema– una política de portes obertes envers la immigració.

Que l'aspiració raonable no pot ser altra que limitar l'arribada de nous migrants i sempre a través de mecanismes que respectin la legalitat per desincentivar els intents de venir aquí de qualsevol manera. Perquè la immigració il·legal només alimenta les màfies i el submón de la precarietat, sobrecarregant a més els ja esgotats i sempre escassos serveis socials. També impedeix que el sacrifici del qui abandona el seu país a la recerca d'una vida millor es converteixi en una oportunitat. En lloc d'això, es metamorfoseja en una condemna d'invisibilitat, clandestinitat, misèria i en el pitjor dels casos delinqüència.

Sí. Europa és i serà cada cop més una fortalesa. Forada com un gruyère, però fortalesa. No hi ha alternativa a això. Perquè hi hagi lloc o no, hem decidit que no els estimem a tots entre nosaltres. Només cal fer una mirada a la composició dels parlaments per assegurar-se que això és així. Però ha de ser possible tenir en compte totes aquestes qüestions i no oblidar-se que a la nostra escala de valors el dret a la vida ocupa el primer lloc. I que a la protecció d'una cosa tan fràgil com valuosa ens hem de mantenir amarrats si volem ser fidels a la cultura humanista que ens ha parit com a europeus i que, encara avui, fa possible l'afirmació que el Vell Continent és el millor lloc del món per a néixer.

Que la Fiscalia de Melilla estigui investigant la tragèdia i que el Defensor del Poble hagi iniciat també una investigació no arriba al mínim exigible per a la gravetat d'uns fets que mereixien un posicionament greu i rotund del Govern d'Espanya que ja no es produirà. Només que Sánchez sap que en realitat la vida d'aquests negres subsaharians ens importa poc i per això es pot permetre mullar-se més aviat res.

Manegem com puguem les nostres contradiccions sobre la immigració. Però per molt poc inclinats que siguem a ella, no deixem d'indignar-nos davant els excessos per frenar-la –particularment si aquests excessos costen una trentena de vides– i exigim el tracte més digne possible per a aquella gent que intenta arribar a casa encara sabent que no els esperem amb els braços oberts. Fem que la vida dels negres –dels que tenim a prop– sí que ens importi. Encara que tot seguit afirmem també que no podem acollir tots els que volen venir. No hi ha contradicció. Dificultat, sí. Extrema. - 'Black lives don't matter' - Josep Martí Blanch.