El 2009, dotze anys després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco i amb ETA ja a les hores finals, un document intervingut a París al dirigent etarra Ekaitz Sirvent donava les claus principals del segrest i assassinat del regidor del PP a Ermua: “Del 94 d'ara endavant, amb l'execució de Gregorio Ordóñez i l'acció contra José María Aznar, l'Organització farà un salt important en la nova estratègia polític militar, establint com a objectius els responsables i representants polítics. Després, amb la dinàmica mobilitzadora a favor dels presos bascos i amb l'arrest de José Antonio Ortega Lara com amb l'execució de Miguel Ángel Blanco, la situació dels presos polítics bascos apareixerà al mig de la lluita política a tota la seva cruesa”.
Del 94 en endavant, ETA havia posat en marxa la que van anomenar estratègia de socialització del patiment consistent a atacar els càrrecs polítics del PP i del PSOE per forçar aquests partits a cedir a les seves pretensions. Gregorio Ordóñez, del PP, i Fernando Múgica, del PSOE, van ser les dues primeres víctimes mortals, mentre que Aznar va salvar la vida pel blindatge del seu vehicle i un petit retard en l'activació del cotxe bomba que la banda terrorista va fer esclatar a Madrid al pas del líder popular. Aquesta va ser la primera clau que subjaia després del segrest de Blanco. L'estratègia de socialització del patiment havia estat acordada per ETA i el seu braç polític en resposta a la crisi que, el 1992, havia provocat la captura de la direcció de la banda a Bidart.

Ahir va fer 25 anys, ETA va intentar segrestar un noi de 29 anys en un baixador de tren a la localitat biscaïna d’Ermua. No ho va aconseguir, perquè Miguel Ángel Blanco va utilitzar el cotxe aquell 9 de juliol de 1997, el seu últim dia en llibertat. Però l’endemà, els seus assassins el van trobar. La banda havia decidit donar un cop d’efecte després de l’alliberament d’un altre segrestat, José Antonio Ortega Lara, després de 532 dies de captiveri. I va optar per un assassinat a càmera lenta, d’una inhumanitat extrema; després de capturar el regidor popular, van fixar una condició d’impossible compliment i un límit de 48 hores. 
Dimecres farà vint i cinc anys de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco. Com en un “reality show”, es va transmetre gairebé en directe el seu assassinat, però va ser molt més que aixó. Aquell dia varem aprendre que no servia de res manifestar-nos tots d’una manera unitària, que la crueltat humana està molt per sobre de la bona fe de la gent, i ens el varen matar a sang freda, per que aquell 13 de Juliol de fa vint i cinc anys, sense #hastag, tots érem Miguel Ángel Blanco, i ho èrem sincerament, conscients del que li esperava, però amb la secreta i vana esperança de que manifestant-nos, aconseguiríem evitar el seu assassinat. Com moltes de les morts de la barbàrie, fou una mort inútil i amb ell varen morir moltes coses, entre elles la pròpia raó de ser d’ETA. Varem aprendre que manifestar-se, no serveix per a res més que per reforçar el mal, l’essència de la part més negativa de l’esser humà. Varem aprendre que havien matat a banda d’ell la nostra innocència.
Res va ser igual a partir d'aquell 13 de juliol de 2007, el que no esperaven els etarres és que la covarda execució de Blanco, només d’acabar el termini, provocaría una commoció social que portaria a la mateixa ETA cap al seu final. 

En el mentrestant, el nou procrastinador, un tal Feijóo, es compromet a derogar la Llei de Memòria democràtica, i utilitza la imatge de M.A.Blanco per fer-nos veure que la llei va contra les víctimes d'ETA. No es pot ser més roï, als del Pp, les víctimes els importen un carall, els preocupa més que no es descobreixin els botxins del franquisme. Cal ser fidels a l'esperit d'Ermua i mirar cap el futur sense oblidar el passat.

Mosaic de record a Miguel Ángel Blanco al congrés del PP basc del 2008.