De vegades la por es vesteix de maneres estranyes. De tronc travessat enmig del camí, per exemple. L’escena encara és incompleta: hi ha set joves malcarats, amb samarretes esquinçades i en xancletes, que fan senyals perquè pari la moto mentre m’apunten amb una AK47.

Feia dos dies que travessava aquells turons amb els dits creuats per evitar un moment que sabia que era inevitable. No hi havia cap altra banera. Banyada per un riu Congo farcit de ràpids, innavegable en aquell tram, aquella terra estava controlada per un grup rebel Mai-Mai, i calia negociar un salconduit amb el seu cap per recórrer els seus camins. Sense la seva aprovació, la por no feia falta: passar era un suïcidi.

El seu sí tampoc no era una bassa. Borratxos i drogats, els seus subordinats eren dinamita, i els dòlars a la meva butxaca, espurnes.

Va cridar el més alt.

– Baixa de la moto! Mans enlaire!

Res no et prepara perquè la vida s’assembli a un joc d’indis i vaquers, ni que, encara amb les mans enlaire, t’escorcolli ballant un vals un individu amb l’ alè ofegat en alcohol de blat de moro, un whisky artesanal capaç d’esgarrapar les entranyes.

Ballàvem, i aquell estrany líder de la banda trucava al seu cap per preguntar-li si em deixava passar o què. En aquest què m’hi anaven la hisenda i els sospirs.

I no hi havia senyal.

Mentre intentaven connectar la trucada, vaig reaccionar, no fos cas que decidissin donar el premi per desert al tercer intent com els concursos de la tele, i els vaig dir que era de Barcelona, de “la ville de Messi”. Ja em perdonaran els puristes, però tenia una urgència.

Vaig veure una escletxa. Amb més pressa que calma, vaig treure de la motxilla unes xapes del Barça i vaig començar a repartir-les entre els rebels, que van somriure per un cop. També els vaig donar uns bolis blaugrana i, per a l’individu més alt, que continuava sense tenir-ho clar, també un banderí culer, per celebrar la seva jerarquia. Si m’haguessin donat un quart d’hora més, els regalo una cadira de l’estadi, un cigar de Laporta i, fins i tot, Gavi sense renovar.

El repartiment no va obrir la barrera, però sí que va refredar suficient el temps perquè em sentís menys a prop de les bales.

El Barça genera records estranys, i que van més enllà de les victòries. És una taula amb amics plena en un bar xinès després del gol d’Iniesta a Stamford Bridge, és un clàssic amb el teu pare quan potser ja no te’n queden tants de junts, i és l’amargor de la primera final perduda amb les teves filles.

De vegades el Barça es vesteix de maneres estranyes: és una kalàixnikov al Congo, una xapa per guanyar temps, és Messi entre rebels borratxos.

És, també, una barrera que apunta als núvols, i pensar, eufòric, quan serà la pròxima final. - Xavier Aldekoa