Josep Cuní es va acomiadar la setmana passada del programa matinal a Ser Catalunya amb una interessant entrevista a Jordi Pujol. L'expresident, allunyat des de fa anys de les ones radiofòniques, va accedir a participar creient que es tractava de l'adéu definitiu del veterà periodista, cosa que afortunadament no és així. Sembla que Pujol es va prestar creient que es tractava d'un comiat a l'uníson amb un dels periodistes que més vegades l'havia entrevistat a la seva llarga etapa de president. Perquè per a ell, amb 92 anys i conscient de patir ja alguns lapsus de memòria, segurament sí que va ser la seva última entrevista.

Jordi Pujol sempre ha pensat en la posteritat i per això la confessió de fa vuit anys li va fer mal a l'ànima. Perquè, fent aquest pas, ell mateix va embrutar l'epileg que havia de ser el seu llegat. La preocupació de Pujol, més enllà de les circumstàncies delictives que l'envolten a ell i la seva família, és saber com el tractaran els llibres d'història i intentar transmetre un missatge que el salvi dels inferns i que l'instal·li en un prestatge memorable dels anals de la història. Tot i les seves escasses aparicions als mitjans, intenta que la regeneració futura es consolidi de manera que emergeixi un retrat final a mig camí del personatge redemptor de la pàtria i el ciutadà honest “que viu instal·lat en el dolor”. Aquestes són les dues peces fonamentals de les confessions de Pujol en el programa d'en Josep Cuní. Redueix el pes de la culpa a una afirmació vaga: "La veritat és que no tot ha anat bé", i es debat entre l'esperança en el perfil que el futur dibuixarà i la mandra de l'esforç que cal fer per els darrers traços de l'esmena ética. Ho té difícil. Hi ha massa roba bruta per rentar, massa delictes per blanquejar, la seva posteritat restarà enterbolida per sempre, malgrat els seus esforços, la seva quasi obsessió per evitar-ho. No es por matar tot el que és gras, deia en Rafeques, que ens estaba dient que no ens convé ser massa severs, que en determinades circumstàncies cal concedir un cert marge de maniobra, fer els ulls grossos o ser flexible. Aquesta és l'esperança de Pujol, que la historia sigui condescendent amb ell i el seu llegat. Vana esperança..., en el seu epíleg l'espera un capítol dels il·lustres execrables...