UNA IDEA ERRÒNIA DEL PROGRÉS 9.7.22

L’erudit italià Giacomo Leopardi va projectar amb el seu amic l’escriptor Antonio Ra­nieri, ara fa gairebé dos segles, imprimir un diari setmanal (Lo Spettatore Fiorentino) que pretenia ser inútil: “Reconeixem amb franquesa que el nostre diari no tindrà cap utilitat”, proclamava. En un segle dedicat a les coses útils, en una societat en què l’home s’identificava amb els diners, Leopardi defensava la supervivència del pensament, les belles arts, la literatura i altres disciplines considerades supèrflues. En una carta enviada des de Florència a Pietro Giordani li diu: “Comença a fastiguejar-me el superb menyspreu que aquí es professa per totes les coses boniques i per tota la literatura: sobretot no m’entra al cap que el cim de l’ésser humà consisteixi a saber política i estadística”.

Com llavors, hi ha un utilitarisme associat a una idea errònia de progrés que hauria de preocupar. El fet de restar valor a la filosofia a l’ESO resulta rellevant. El menysteniment social de les carreres d’ humanitats no és una bona notícia. La consideració de les tauletes en contraposició als llibres a l’escola no és modernitat, sinó un error.

Llegeixo a l’ Ara la notícia que tanca la llibreria Medios, del carrer Valldonzella, on es podien trobar tota mena de llibres relacionats amb la comunicació. Al propietari de l’establiment li expliquen els professors de Blanquerna que els manuals s’han tornat accessoris per la reducció del temps de les assignatures, per la menor exigència que fa que amb poc esforç s’aprovi i perquè els suports físics han desaparegut de les vides dels alumnes. El millor del text són dues anècdotes del llibreter: un estudiant de Comunicació que va voler comprar el llibre La lengua del Tercer Reich­ i va preguntar si el tal Reich era filòsof, i un altre alumne de Periodisme que es va interessar per una obra que va escriure Juli Cèsar sobre William Shakespeare.

Quanta raó que tenia Leopardi al defensar que l’obsessiva recerca del que és útil ha acabat per fer tornar inútil la vida mateixa. No millorarem el món amb més tecnologia i menys cièn­cies socials. Fins i tot per guanyar diners és imprescindible conèixer els clàssics, encara que ho neguin Twitter o els tecnòcrates. - Màrius Carol.

MANIFEST FUTURISTA 8.7.22

Un segle abans del Tourist go home i de les allaus de creueristes, un grup d'intel·lectuals italians liderats per Filippo Tommaso Marinetti, precursor del futurisme i creador de l'aparell intel·lectual del feixisme, van inundar Venècia d'uns pasquins que denunciaven el turisme de masses que ja envaïa la ciutat. Editats en italià i francès, els activistes van llançar des de la Torre dell'Orologio de la plaça Sant Marc el juny de 1910 una primera tanda de 200.000 fulls volanters, als quals més endavant se sumarien 800.000 més, aquesta vegada també amb edició en anglès.

“Repudiem la Venècia dels estrangers, mercat d'antiquaris falsificats, imant d'esnobisme i imbecil·litat universals, llit destrossat per caravanes d'amants, bany enjoiat de cortesanes cosmopolites, darrera claveguera del passat. Volem guarir i guarir aquesta ciutat podrida. Volem reviure i ennoblir el poble venecià, que ha caigut de la seva antiga grandesa, transformat per una repugnant covardia i descoratjat per l'hàbit dels seus petits oficis tèrbols”, assenyalava el pasquí.

“Ens volem preparar per al naixement d'una Venècia industrial i militar. Afanyem-nos a omplir els petits canals hediondes amb la runa dels vells edificis derruïts i leprosos. Cremem les gòndoles, balancíns per a idiotes, i enlairem al cel la imponent geometria dels ponts metàl·lics i les fàbriques cobertes de fum, per abolir les corbes combades de l'arquitectura antiga”, concloïa.

L'agressiva campanya va culminar l'1 d'agost amb el conegut com a “Discurs futurista als venecians”, que el mateix Marinetti va pronunciar ni més ni menys que al Teatre La Fenice i que oferim en la versió fixada pel mateix autor. Una intervenció que va començar amb les esbroncades dels venecians que havien acudit a l'esdeveniment, encoratjats per la polèmica que havien despertat les accions dels joves intel·lectuals, profusament recollides per la premsa, i que va acabar amb aldarulls, com no podia ser d'una altra manera.

A aquesta altura, Marinetti i els seus ja s'havien fet un nom. Especialment després de la publicació un any abans de la primera pàgina del diari parisenc Le Figaro del “Manifiesto Futurista”, que en la mateixa línia glorificava la guerra –“única higiene del món”, assenyalava–, el militarisme, el patriotisme i el menyspreu cap a la dona i cridava a destruir els museus, les biblioteques i combatre el moralisme i el feminisme.

En definitiva, la gesta d'un home i d'un món nou que han proclamat des de llavors tantes altres revolucions. Sense turistes, és clar. 

El discurs: “Venecians!

”Quan cridem: ‘Matem la llum de la lluna!’, pensem en tu, la vella Venècia amarada de romanç! Però ara la nostra veu s'amplifica i hi afegim notes altes. Alliberem el món de la tirania de l'amor! Estem farts d'aventures eròtiques, luxúria, sentimentalisme i nostàlgia!

”Llavors, per què insistir a Venècia, oferint-nos dones vetllades a cada racó crepuscular dels teus canals? Prou! Deixa de xiuxiuejar obscenes invitacions a tots els transeünts de la terra o de Venècia, vella verda, que sota la teva pesada mantellina de mosaics t'entestes encara a preparar esgotadores nits romàntiques, sorprenents serenates i espantoses emboscades!

”Jo també vaig estimar, oh Venècia, la sumptuosa mitja llum del teu Gran Canal, impregnada de rara luxúria, i la febril pal·lidesa de les teves belleses, que llisquen des dels balcons per escales entrecreuades de llampecs, fils de pluja i raigs de lluna entre dringar d'espases creuades…

”Però n'hi ha prou! Totes aquestes coses absurdes, abominables i irritants ens donen nàusees! I ara volem que les làmpades elèctriques amb mil punts de llum tallin i esquincin brutalment les teves tenebres misterioses, encisadores i persuasives!. 

”El teu Gran Canal, eixamplat i excavat esdevindrà inevitablement un gran port mercant. Trens i tramvies llançats pels grans carrers construïts sobre els canals finalment drenats us portaran munts de mercaderies, entre una astuta, rica i enfeinada multitud d'industrials i comerciants!

”Les bicicletes en què trobem les primeres línies de la gran estètica futurista sempre es pot fer servir per aixafar algun fastigós i grotesc professor nòrdic amb barret tirolès.

”Però tu vols inclinar-te davant de tots els estranys, i ets un servilisme repulsiu!

Venecians! Venecians! Per què voler continuar sent les fidels esclaves del passat, les immundes guardianes del bordell més gran de la història, les infermeres de l'hospital més trist del món, on llangueixen ànimes mortalment corrompudes a la llum del sentimentalisme?.

Venecians! Per què voler continuar sent els immunds guardians del bordell més gran de la història?

”Vaja! ¡Imatges no em falten, si vull definir la vostra vana i necia inèrcia com la d'un fill d'un gran home o l'espòs d'una famosa cantant! Els vostres gondolers, no els podria comparar amb sepulturers entestats a cavar cadencialment tombes en un cementiri inundat? Però res no et pot ofendre, ja que la teva humilitat és il·limitada!

”És sabut, a més, que teniu la sàvia preocupació d'enriquir la Societat dels Grans Hotels, i que precisament per això persistiu en podrirs sense moure's!

”No obstant, alguna vegada vau ser guerrers invencibles i artistes brillants, agosarats navegants, enginyosos industrials i incansables comerciants... I us heu convertit en cambrers d'hotel, guies, venedors ambulants, antiquaris, estafadors, fabricants de quadres antics, plagiaris i copistes . Heu oblidat, doncs, que sou abans de res italians, i que aquesta paraula, en la història, significa: constructors del futur?

”Vaja! No us defenseu acusant els efectes degradants del xaloc! ¡Era aquest vent tòrrid i bèl·lic el que inflava les espelmes dels herois de Lepant! Aquest mateix vent africà accelerarà de sobte, en una tarda infernal, el treball sord de les aigües corrosives que soscaven la vostra venerable ciutat.

Vau ser guerrers invencibles i artistes brillants i us heu convertit en cambrers, guies, venedors ambulants...

”Vaja! Com ballarem aquell dia! Vaja! Com aplaudirem les llacunes, per incitar-les a la destrucció! I quina immensa dansa rodona ballarem al voltant de la il·lustre ruïna! Tots estarem bojament alegres, nosaltres, els darrers estudiants rebels en aquest món massa savi!

”Així, oh venecians, cantem, ballem i riem davant l'agonia de l'illa de Philae, que moria com un ratolí decrèpit darrere de la presa d'Asuan, immens parany amb escotilles elèctriques, en què el geni futurista d'Anglaterra empresona les fugaces aigües sagrades del Nil!

”Encongiu-vos d'espatlles i crideu-me que sóc un bàrbar incapaç d'assaborir els poemes divins que suren a les vostres illes encantades! Calleu! No heu d'estar gaire orgullós! ”Lliures Torcello, Burano, l'Illa dels Morts, de tota la literatura malalta i de tot el immens somni romàntic que els poetes enverinats per la febre de Venècia els han vetllat, podreu riure amb mi en considerar aquestes illes com a munts de fems que ¡ els mamuts cagaven aquí i allà mentre vadejaven les llacunes prehistòriques!

Aquestes illes són munts de fems que els mamuts cagaven aquí i allà mentre vorejaven les llacunes. ”Però vosaltres les contempleu estúpidament, feliços de podrits a la seva aigua bruta, d'enriquir sense parar la Societat de Grans Hotels, que prepara amb cura les nits elegants de tots els grans de la terra!

”Per descomptat, no és un assumpte fútil excitar-los a l'amor. Encara que el vostre convidat sigui un Emperador, haurà de navegar durant molt de temps en la immundícia d'aquest immens aquari ple de fragments historiats, els gondolers hauran de cavar amb els seus rems uns quants quilòmetres d'excrements liquats, en una olor diví a latrina que passa pel costat de vaixells plens de belles escombraries, enmig d'equívocs cons flotants, per poder arribar a una meta de veritable Emperador, feliç amb si mateix i amb el seu ceptre imperial!

”Heus aquí quina ha estat la vostra glòria fins avui, oh venecians!

”Quina vergonya! Quina vergonya! I llenceu-vos els uns sobre els altres, com sacs plens de sorra per formar el bastió, a la frontera mentre preparem una gran i forta Venècia industrial, comercial i militar a l'Adriàtic, un gran llac italià!” - Ramón Álvarez - lavanguardia.com

JORNADES LLIBERTÀRIES 8.7.22

Hi va haver un moment després de la mort de Franco en què Barcelona, que encara buscava un lloc al sol després dels 40 anys de franquisme, va girar la mirada cap a la seva vella tradició anarquista. Van ressorgir els lemes (Dictadura, ni la del proletariat, en va ser un dels més celebrats), van aparèixer revistes llibertàries (una menció especial es mereix Ajoblanco) i es va reeditar l’obra de Bakunin. Eren els anys 70, temps en què, després de la mort del tirà, tot semblava possible.

La CNT, l’històric sindicat anarcosindicalista, majoritari a la Barcelona d’abans de la guerra, va registrar una important crescuda d’afiliats. Els mocadors negres van començar a formar part de l’estètica estudiantil, i a les assemblees es criticava el postfranquisme però també la falta de llibertats a les repúbliques populars de l’est d’Europa. En aquesta ciutat amb set de llibertat, oberta i romàntica, a l’històric comunisme del PSUC semblava que li sortia un competidor potent en el moviment àcrata.

El juliol del 1977, és a dir, fa exactament 45 anys, aquell esperit va cristal·litzar a les Jornades Llibertàries, que van tenir com a epicentre el parc Güell –quan no era territori de turistes– i el Saló Diana. Aquí es debatien les ponències espesses («Valoració de la pràctica llibertària internacional des del 1936», «Crítica de la societat industrial i alternatives», entre altres). Al parc, en canvi, es va expressar la part més lúdica del moviment, que no era poca.  Pau Riba, Sisa, La Banda Trapera del Rio i Nazario, Ocaña i el Camilo entre altres, van amenitzar una trobada que segons els organitzadors va reunir 600.000 persones, una xifra que la Guàrdia Urbana va rebaixar a 100.000. Per molts joves, ara ja superen la seixantena,  va ser un acte mític que culminava una etapa de creativitat al voltant dels moviments llibertaris. 

Els organitzadors van fer una crida, en un pasquí impagable, a evitar «les superextravagàncies, passades sortides de mare i esnobismes de rambla», atès que el moviment llibertari era una cosa seriosa, cridada a canviar la societat. No cal dir que la recomanació es va complir només de manera parcial. Els porros i l’amor lliure no eren incompatibles amb el cant d’A las barricadas.

Aquell moviment, utòpic, bonic, original i festiu va ser com un somni. El despertar va ser dur. Si l’anomenat desencantament de finals dels anys 70 va tenir un verdader sentit va ser per a aquells llibertaris, idealistes i assilvestrats. 

        .

.

.

.   

..

                              Amb informació de elperiodico, Betevé, Ajuntament de Barcelona.

NO ES POT MATAR TOT EL QUE ÉS GRAS 7.7.22

Josep Cuní es va acomiadar la setmana passada del programa matinal a Ser Catalunya amb una interessant entrevista a Jordi Pujol. L'expresident, allunyat des de fa anys de les ones radiofòniques, va accedir a participar creient que es tractava de l'adéu definitiu del veterà periodista, cosa que afortunadament no és així. Sembla que Pujol es va prestar creient que es tractava d'un comiat a l'uníson amb un dels periodistes que més vegades l'havia entrevistat a la seva llarga etapa de president. Perquè per a ell, amb 92 anys i conscient de patir ja alguns lapsus de memòria, segurament sí que va ser la seva última entrevista.

Jordi Pujol sempre ha pensat en la posteritat i per això la confessió de fa vuit anys li va fer mal a l'ànima. Perquè, fent aquest pas, ell mateix va embrutar l'epileg que havia de ser el seu llegat. La preocupació de Pujol, més enllà de les circumstàncies delictives que l'envolten a ell i la seva família, és saber com el tractaran els llibres d'història i intentar transmetre un missatge que el salvi dels inferns i que l'instal·li en un prestatge memorable dels anals de la història. Tot i les seves escasses aparicions als mitjans, intenta que la regeneració futura es consolidi de manera que emergeixi un retrat final a mig camí del personatge redemptor de la pàtria i el ciutadà honest “que viu instal·lat en el dolor”. Aquestes són les dues peces fonamentals de les confessions de Pujol en el programa d'en Josep Cuní. Redueix el pes de la culpa a una afirmació vaga: "La veritat és que no tot ha anat bé", i es debat entre l'esperança en el perfil que el futur dibuixarà i la mandra de l'esforç que cal fer per els darrers traços de l'esmena ética. Ho té difícil. Hi ha massa roba bruta per rentar, massa delictes per blanquejar, la seva posteritat restarà enterbolida per sempre, malgrat els seus esforços, la seva quasi obsessió per evitar-ho. No es por matar tot el que és gras, deia en Rafeques, que ens estaba dient que no ens convé ser massa severs, que en determinades circumstàncies cal concedir un cert marge de maniobra, fer els ulls grossos o ser flexible. Aquesta és l'esperança de Pujol, que la historia sigui condescendent amb ell i el seu llegat. Vana esperança..., en el seu epíleg l'espera un capítol dels il·lustres execrables...

ELS ESTIUS D'ANTES I ELS D'ARA 7.7.22

 

Als estius d'antes passaven poques coses, hi havia la serp clàssica d'estiu, la cançó de l'estiu i el tour de França al juliol per acompanyar la migdiada. Però això era abans, ara sempre passen coses, cada dia passen coses i no hi ha treva ni temps per respirar. De tant en tant, tenim alguna notícia curiosa que sol destacar de l'allau de desastres constants i que gairebé sempre recull com en aquest cas Quim Monzó. Hi haurà els que diguin que s'ha adotzenat, acomodat massa, però Monzó sap trobar aquella notícia curiosa que es propaga molt poc i vestir-la hàbilment amb moralitat inclosa. Com aquesta d'avui a la vanguardia: Mentre no arriba Nadal:

"Com que som al juliol i l’alcalde Abel Caballero no ha anunciat encara com seran els fastuosos llums que el pròxim Nadal il·luminaran la ciutat, l’Ajuntament de Vigo ha fet pública una normativa que prohibeix orinar a les platges, sigui a la sorra o dins del mar. A qui enxampin fent-hi pipí, 750 euros de multa. El cas és acaparar l’atenció del món.

¿Com ho faran per detectar si algú pixa dins de l’aigua? ¿Abans d’entrar al mar col·locaran als banyadors sensors amb una alarma? A més del cos de socorristes, ¿n’hi haurà un altre que es dedicarà a nedar entre les cames de la gent per detectar rajolins sospitosos? La nedadora Carly Geehr, de l’equip olímpic estatunidenc, confessava fa anys que tots els nedadors de competició orinen a les piscines: “De manera habitual. Alguns ho neguen, d’altres ho proclamen amb orgull, però tothom ho fa”.

I si això passa a les piscines, imagineu-vos al mar! En l’actualitat, amb tanta consciència mediambiental i amb els nens preocupats per si pequen contra la sostenibilitat, fins i tot l’Encyclopaedia Britannica (de bracet amb la Societat Química Americana) va haver d’emetre fa uns anys un comunicat explicant-los que no se n’han de sentir culpables. Els aclareix que tots els animals del mar pixen al mar i que, per exemple, el rorqual deixa anar prop de mil litres d’orina cada dia. Més del 95% de l’orina humana és aigua i, a part d’aigua, el principal producte que deixem anar és urea, que conté molt de nitrogen. I aquí ve la meravella: quan el nitrogen es combina amb l’aigua, produeix amoni, que és molt beneficiós per a la flora marina. En resum: pixar al mar no sols no és dolent sinó que és bo, com poden confirmar Mercedes Milá i Pablo Carbonell, autor de Mi aguïta amarilla, aquell gran himne del que al gremi del porno en diuen water sports."

.

AQUELL HOTEL DE LA PORTA DE JAFA 6.7.22

Jerusalem és el cor del conflicte de l’Orient Mitjà des del temps de les croades fins avui. L’ocupació de l'imponent edifici d'arquitectura otomana de l'hotel Petra, cap a la porta de Jafa, per on va penetrar vencedor el 1917 el general Allenby en derrotar l'exèrcit del sultà d'Istanbul per un grup d'exaltats jueus radicals, aviva el tema de la judaïtzació israeliana dels barris cristià i musulmà de la ciutat. Un dels motius que va provocar la segona intifada del 2000 va ser la irrupció del general Sharon a l’ esplanada de les Mesquites i també l’adquisició de diversos habitatges a prop de la bigarrada porta de Damasc. Bona part del barri cristià –l’altre, anomenat armeni, és feu del seu patriarcat, perquè va ser el rei d’Armènia el primer que va convertir-se al cristianisme– és propietat de l’històric patriarcat grec ortodox, i en moltes dovelles de les seves cases hi ha gravades les lletres de la poderosa institució religiosa.

Des de fa dues dècades hi ha un enrevessat litigi pendent entre els colons d'Atenet Lohanin, de l’Estat d’Israel, i el patriarcat entorn de les adquisicions de diversos immobles, entre els quals, aquest hotel a la cantonada del carreret del patriarcat llatí, on hi ha el petit hotel Gloria, on solia allotjar-me. Amb Saliba, el seu treballador, la dona del qual em rentava la roba, vaig poder entrar en algunes llars humils del barri que s’ha anat despoblant de cristians aquestes dècades d’ocupació i annexió del sector àrab, que abans del 1967 havia estat sotmès al rei Abdal·lah de Jordània, assassinat per un palestí el 1951. És un petit recinte on hi ha, a més, el patriarcat grec catòlic i altres establiments cristians. El patriarca Teòfil III tem que si els colons no són expulsats, el Petra es converteixi en un altre centre de judaïtzació de la capital.

Poc temps després de la guerra àrab-israeliana del 1967 vaig pernoctar en aquest hotel, en ple toc de queda. Llavors es tancaven les portes de la ciutat, com la de Jafa, els carrers eren buits i només hi circulaven patrulles de soldats israelians. Però el sàbat una multitud d’israelians, grups dels quibuts, descobrien els barris acabats de conquerir.

Una instal·lació amb 4.500 sabates organitzada per l'ONG Avaaz en el centre del barri europeu de Brussel·les ha denunciat la situació a Gaza. EFE

A l’hotel hi vaig conèixer un àrab cristià que parlava perfectament en castellà i es deia el senyor Julián. Era un home ben vestit amb un bastó amb empunyadura de plata, fumava en pipa i havia estat durant molts anys un guia molt prestigiós. Havia acompanyat caps d’Estat, reis com Alfons XIII després de la seva abdicació. Em va acompanyar al Sant Sepulcre, a l’ esplanada de les Mesquites. Va ser el primer que em va dir “Jo soc palestí. He patit moltes guerres –mirant les parets buides de l’hotel–, tantes guerres.  Palestina sempre serà una terra condemnada! Caldrà tornar a començar, comprar altres mobles, catifes, altres llums per a l’hotel”. Aquella nit de l’estiu del 1967 vaig ser l’únic client del Petra. Pel carrer tenebrós, una patrulla de soldats entonaven la cançó de moda d’aquell estiu Jerusalaim, Jerusalaim . Quan vaig baixar al vestíbul vaig veure que a la porta de Jafa hi havien redoblat els piquets israelians de vigilància. El Petra és un dels edificis civils més excepcionals del Jerusalem cristià. - Tomás Alcoverro.

"ESTO DE SER CATALÁN" 6.7.22

Aquest article de Miquel Gimenez a vozpopuli, encerta en el seu diagnòstic sobre els catalans, o aixó crec, encara que omet que n'hi ha molts que fa ja temps que estem cansats de ser catalans, encara que no podem o no sabem ser altra cosa. No podem, no sabem, o potser no ens deixen. No l'he traduìt, no cal, perquè en certa manera, fer-ho seria la mostra de que potser en realitat no sabem...

"En la célebre entrevista que Joaquín Soler Serrano le hizo al patriarca de las letras catalanas – programa A fondo de RTVE, búsquenla porque deberíamos verla en bucle todos quienes nos vemos afectados por esta parte de España que llamamos Cataluña – hay un instante en el que le pregunta al escritor acerca de qué somos los catalanes. Pla, con gesto más escéptico que de costumbre, mirada socarrona, el eterno cigarrillo a medio fumar y la voz sabia y cansada de quien se ha pasado la vida diciendo verdades a un pueblo que no ha querido escucharlas, responde lacónico. “Mire usted, el catalán es un perfecto español al que le han estado diciendo toda la vida que debería ser otra cosa”. Inapelable. El solitario de Palafrugell, todavía proscrito en su tierra décadas después de morirse, retrató el auténtico drama que ha producido el separatismo. Esa idea perniciosa acerca de que los catalanes somos algo que solo aparece en libros de personas perfectamente insoportables y vanidosas mientras que la realidad, es decir, que catalán y español son la misma cosa, es una quimera. Todo esto nos ha llevado a la ruina económica, la ruina política y, mucho peor, la ruina moral.

Porque no hay sociedad que pueda prosperar si al levantarse lo primero que tiene que hacer es preguntarse si es catalán o español. Esto no hay organización social que lo resista, porque es una duda metafísica y así no se crea riqueza, no se hace empresa, no se genera industria, no circula el dinero y, en suma, no hay ni Dios que pueda hacer nada concreto y sustancial porque todo se lo come la maldita pregunta. Que no es baladí, porque la política se lo preguntará, y la sociedad, y la cultura y hasta en el bar cuando pida usted un café, a ver si despabila y se aclara la cabeza después de tanta metafísica. El catalán ha vivido desde hace muchísimo tiempo atado a esa duda existencial que le ha impedido hacer muchas más cosas de las que ha hecho e, indiscutiblemente, menos de las que debería haber realizado por imperativos históricos.

Comprendo que, por vía de ejemplo, a un madrileño esto le parezca raro, incluso ridículo, pero hay que vivir aquí para comprobar la losa que supone esta pregunta, esta imposición, estas ganas de abrir debates donde no lo hay. ¿Usted que es, catalán o español? Fíjense que no se intenta discernir si el individuo es mejor o peor persona, más sabio o más burro, más trabajador o más gandul. La cuestión es conocer su grado de catalanidad y, aceptada esta, el resto es absolutamente disculpable. Porque si eres catalán los separatistas te lo perdonan todo. Lo estamos viendo estos últimos tiempos con el intento de blanquear a Pujol desde los medios de comunicación. Pujol vuelve a hablar, a criticar, a proclamar, está más vivo que muchos políticos con cargo y dice que nunca ha sido corrupto, que no sabe si alguien de su familia lo fue y que, manda carallo, que siempre defendió la posibilidad de una Cataluña dentro de España. Está claro que él siempre tuvo clara la respuesta. Como claras son también las consecuencias del tema." 

UN DISBARAT INÚTIL 5.7.22

La llarga ressaca del postprocés ha espremut al màxim la retòrica sacrificial, com passa a tots els moviments d'aquest tipus. En el cas dels presos polítics i dels exiliats, això era previsible i lògic; la manera com cada dirigent i el partit gestionen després els rèdits d'aquest sacrifici ja és farina d'un altre paner, i és evident que hi ha diverses opcions entre aquells que van prendre les decisions importants l'octubre del 2017. Una altra cosa, molt diferent, és quan la retòrica sacrificial és adoptada per actors polítics sobrevinguts, els que forcen els arguments i les circumstàncies per arribar a uns límits que podrien evitar perfectament. Exactament això és el que va fer Quim Torra des de la presidència de la Generalitat quan, en contra de la majoria d'opinions (inclosa la de Carles Puigdemont), es va jugar el càrrec per la col·locació d'unes pancartes reivindicatives a la façana de Palau. Laura Borràs, deixebla de l'estil torrista, repeteix aquesta estratègia davant del judici que haurà d'afrontar per irregularitats en alguns contractes quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).

Borràs assegura que la seva situació és un exemple més de repressió sistemàtica de l'Estat contra l'independentisme, encara que no té res a veure amb l'1 d'octubre ni amb el 155. Recordeu que l'assumpte es coneix de rebot, per una investigació sobre narcotràfic vinculada a amic de Borràs que rep encàrrecs de la ILC. Però la lògica sacrificial ja s'ha engegat: Borràs anirà a la vista oral com una heroïna de l'ideal que enarbora, actitud que compromet inevitablement el seu partit. Però no tant com voldria, segurament. Perquè no és gens clar que Jordi Turull i la direcció de Junts apliquin la lògica sacrificial al conjunt de l'organització i, per exemple, surtin del Govern Aragonès per solidaritat amb la presidenta de la seva formació. Si Junts trenqués amb els seus socis, podria ser per càlculs i consideracions completament al marge del cas Borràs.

La gesticulació de Torra amb les pancartes no va enfortir Junts per Catalunya i va acabar sent un veritable llast, com reconeixien els seus dirigents en privat. Què passarà amb la gesticulació sacrificial de Borràs quan arribi l'hora de la veritat? Pot acabar sent també un llast per al partit que disputa l'hegemonia independentista a ERC? De moment, posarà en evidència que els 74 escons d'ERC, Junts i la CUP no són una majoria estable ni eficaç ni eficaç. En segon lloc, obligarà Turull a fer equilibris per no subordinar els interessos del partit a la sort judicial de la presidenta. I, en tercer lloc, qüestionarà el discurs més modulat (i pragmàtic) que els junters han d'emetre de cara a les municipals.

Per rematar-ho, el clima s'enrarirà encara més entre els tres partits independentistes, i l'episodi distraurà el Govern –poc o molt– en un moment en què cal centrar-se en els efectes incerts de la crisi..., ho escriu Francesc Marc Álvaro. Borràs fa un flac favor al país i al seu partit, pero de fet, si seguim al peu de la lletra les instruccions per dimitir, fins que no s'obri el judici oral, no té per que fer-ho. Les normes són les normes per tothom, encara que Borrás s'hagi confós d'enemic. No és l'estat contra ella, és la seva negligència administrativa i  ho són els seus rivals polítics i part dels seus els qui la volen fora de joc. Per aixó no dimiteix, encara que aviat haurà de fer-ho. El procés exigeix sacrificis als seus, o aixó es pensen, encara que siguin inútils. De fet tot el procés ha estat un acte inútil. Un joc dels disbarats. Un disbarat inútil.

EXCUSES! 5.7.22

 

A ran de la cimera de Madrid, s'ha obert un debat sobre si l'Estat ha d'invertir més en armament com exigeix l'OTAN, o no fer-ho, com demanen desde Podem. S'hauria d'esvaïr el dubte amb la lectura d'aquest al·legat de Miquel Roca i Junyent. A vegades cal reflexionar sobre el futur mirant el passat, per no cometre una altra vegada els mateixos errors, i crec que Europa aquesta vegada ho ha sabut fer.

"Durant tot el temps que va durar la guerra civil espanyola, el bàndol franquista va comptar amb l’ajut decidit de l’Ale­manya de Hitler i de la Itàlia de Mussolini. Van ser els avions nazis els que van bombardejar Gernika i van ser els ita­lians els que van bombardejar Barcelo- na. Mentrestant, francesos i anglesos jugaven –hipòcritament– la carta de la no-intervenció. Així es pretenia no fer enfadar Hitler i frenar la seva ambició de fer de la guerra l’eina per imposar el seu domini. Calia que els espanyols paguessin el cost de la devastació nazi per evitar la guerra a tot Europa!

El resultat és ben conegut. Hitler va fer la guerra, els francesos i anglesos van constatar el fracàs de la seva ingènua no-inter­venció i tot Europa va quedar destrossada per la bogeria hitleriana. I, a Espanya, la derrota­ del bàndol republicà va obrir el camí al règim­ franquista per quaranta anys de dictadura. Això va ser així, i no hi ha més ver­si­ons­­ que la que queda explicada. Dura lliçó que la memòria històrica no hauria d’oblidar.

Europa va aprendre d’aquesta dramàtica experiència. Va avergonyir-se de la seva ingenuïtat de voler preservar la pau enfront dels totalitarismes només per la via de la no- intervenció. I d’aquí neix l’OTAN, aquella organització que estava vetada a tots els països no democràtics. I per això no comptava amb Espanya. Era un intent per defensar Europa enfront de qui pretengués atacar-la i, a la vegada, preservar per a tots els estats membres la temptació de resoldre les seves diferències per la via de la confrontació armada. Era construir la pau de la llibertat i afirmar que mai més els totalitaris imposarien la por per guanyar el poder del món. Es diguessin Hitler o Putin; el nom no fa la cosa­.

Des d’aquest exercici de memòria històrica, quins dubtes pot plantejar el compromís total, ferm i decidit d’Espanya a favor de l’OTAN? Quan les veus dels Chamberlain es refugien avui en expressions pretesament esquerranoses, a qui es pretén enganyar? Se’n recorden del mal moment que els comu­nistes europeus van haver de passar i patir­ arran de l’acord entre Hitler i Stalin? Finalment, els bàndols van resultar clars: els que volien defensar la llibertat i la pau a casa­ seva i els que la volien destruir. L’OTAN identifica els primers; els altres tenen noms diversos, però la mateixa ambició totali­tària.

I preservar la pau és difícil. Té costos i, a vegades, no menors. Però no hi ha progrés ni llibertat sense seguretat. Ens hem d’alliberar de l’amenaça de la guerra, però mai no s’aconseguirà aquest objectiu cedint al bel·licisme totalitari. El perill no és Suècia, ni Finlàndia, ni Lituània, ni –sobretot– Ucraïna. Ho acceptem, sí o no? Es demana a Ucraïna que es deixin matar –com a Espanya en el seu moment– per així garantir la pau de la resta? Visca les solucions diplomàtiques; visca la negociació ambiciosa; visca les solucions compartides! Però la història ens ensenya que aquest llenguatge no és el dels totalitaris. Algú recorda com les iniciatives que durant la guerra espanyola van intentar –com la presidida per Salvador de Madariaga– una pau digna van ser sistemàticament rebutjades pel bàndol franquista?

Ara cal oblidar tot això i mirar cap al futur de la convivència europea. Però això ara passa pel compromís amb l’OTAN. Ara, la neutralitat és una pretensió que només amaga una excusa".

L'HIPOPÒTAM DE KALININGRAD 4.7.22

Des de finals dels anys setanta del segle passat vaig sentir una autèntica obsessió per conèixer Kaliningrad. Era una ciutat impossible de visitar, vedada llavors als estrangers i fins i tot als mateixos russos; a qui aconseguia entrar ja no li permetien sortir. Un secret a la vora del mar Bàltic i extrem occidental de la ruïnosa Unió Soviètica. Parella amb Vladivostok, a 10.000 quilòmetres rodons, l'altra punta asiàtica del país més gran de la terra, el dels nou fusos horaris, concentraven les bases navals més importants de l'Imperi rus que s'ensorrava. Vaig fracassar en l'intent perquè n'hi havia prou de dir Kaliningrad perquè l'ambaixada i els consolats neguessin fins a la seva existència. Ho vaig intentar des de Polònia, la seva veïna fronterera. Perplexitat general. No hi havia cap comunicació.

Ho vaig aconseguir quan el règim soviètic ja havia caigut i el món de l'est europeu havia canviat sense saber cap on. Kaliningrad era un símbol de moltes coses. S'havia anomenat durant segles Königsberg, capital de la Prússia oriental. Allí va néixer i va morir Kant, el patriarca de la filosofia alemanya. També E.T.G. Hoffmann, el dels contes. Va ser en temps alemanya, polonesa i russa, i la Segona Guerra Mundial la va deixar arrasada entre els bombardejos de la RAF britànica i l'artilleria soviètica. Des de llavors va ser russa i el primer que va fer Stalin va ser bandejar a la població alemanya majoritària i després canviar-li el nom. Li va posar el del seu fidel Mikhaïl Kalinin, que acabava de morir el 1946. Un personatge innocu, capaç de ser president de l'URSS i tenir la seva dona Ekaterina en un gulag siberià, víctima del Gran Terror estalinià del 1937.

I a què ve aquesta història de Kaliningrad? Doncs a una cosa molt senzilla i poc recordada com són els canvis que es van produir en les últimes dècades. Aquella ciutat que jo vaig visitar formava part de la Federació Russa fent frontera amb Polònia. Avui és un enclavament aïllat entre Bielorússia i dos països que pertanyen a l'OTAN, Polònia i Lituània. Si vostè vol saber si algun d'aquests genis de la geopolítica tertuliana té guineu idea del laberint postsoviètic pregunti-ho pel Corredor Suwalki. Són 96 quilòmetres, ni un més, que uneixen els dos països de l'Aliança Atlàntica, allà on s'encaixona la Rússia de Kaliningrad, un milió d'habitants que depenen de Putin, i la Bielorússia del tirà Lukaixenko. Però aquest Corredor que porta per nom la ciutat polonesa de Suwalki és com una entelèquia, però existeix; té fronteres armades, però són flexibles; manegen monedes que no haurien d'intercanviar-se encara que les usin; hi ha trànsit de mercaderies, prohibides per a la resta, i tot això en plena guerra d'Ucraïna, una mica més avall al mapa. Entre Kaliningrad i Kíev hi ha 850 quilòmetres.

Que a ningú se li acudeixi visitar el lleig llogaret de Kaliningrad pensant que pot trobar vestigis del Königsberg kantià. Tot va quedar arrasat. Les reconstruccions -subvencionades per l'antiga República Federal Alemanya- semblen escenografies d'opereta vienesa. El que no va destrossar la guerra ho va acabar de rematar el règim soviètic. Només val la pena visitar el zoològic. Allí l'animal emblemàtic és un hipopòtam. Un hipopòtam als freds nòrdics! El conserven en una sala, sobreescalfat per l'aigua i ficat en una mena de piscina on els seus excrements ajuden, diuen, a conservar el microclima idoni. Apesta, però ell aguanta i de tant en tant treu el cap i bufa. No és estrany que hi hagi qui vulgui veure en aquest animal mastodòntic sobrevivint entre la merda, un símbol. Un altre. Potser de la brutalitat inexplicable que genera la merda; tan difícil d'analitzar. Com la ciutat de Kaliningrad. 

L'article de Gregorio Morán a vozpopuli, parla de Sánchez, de la cimera de l'Otan a Madrid...., pero jo m'he quedat amb la historia de l'hipopòtam del Zoo de Kaliningrad com a símbol de la miseria humana.

NO TRAGUEU EL CAP AL CAP 4.7.22

Les autoritats sanitàries que vetllen per nosaltres i per la nostra salut, durant molt de temps ens han inculcat la importància d'acudir al metge, de consultar sempre un facultatiu i evitar l'automedicació. El missatge ha estat insistent durant anys i és de compliment obligat fins i tot en els anuncis de medicaments. D'aquesta manera s'ha volgut incidir en el diagnòstic precoç de malalties greus, que comporta una esperança de vida més gran per als pacients i una despesa menor per a la sanitat pública. I la veritat és que fins ara ha funcionat, s'han detectat molts casos de cáncer de mama gracies a las  mamografies que es feien, així com altres malalties; de fet la prevenció en medicina és el que més cura perquè permet agafar a temps les malalties.

Els experts han advertit que les restriccions d'accés a la sanitat per la covid han deixat en un segon pla la resta de patologies, que, per cert, causen més morts que el virus de Wuhan. Els que s'ho han pogut permetre han optat per la sanitat privada, on les restriccions eren menys estrictes i la manca de metges i infermeres es nota menys. No és estrany, doncs, que actualment un de cada quatre espanyols ja tingui una assegurança privada. I això no ha fet més que començar, perquè l'expectativa d'aquest sector és molt optimista, segons les declaracions polítiques dels darrers dies. s es poden trobar amb ambulatoris sense metges aquest estiu i sense servei d'urgències a molts. A Catalunya el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, ha demanat a la població que no vagi als ambulatoris per casos lleus per rebaixar la pressió sobre aquests centres, on coincideix l'auge de la setena onada de la covid amb les vacances de metges i infermeres. Diu Sánchez que en breu estabilitzarà 67.300 professionals interins sanitaris, lo qual no sé com s'ho farà, si no té competencies en Sanitat. La veritat és que falten sanitaris, metges infermeres.... el 49% dels metges incorporats l'any passat són estrangers amb dubtosa formació en molts casos, El Dr. Padros ja ens avisaba l'altre dia a Rac1.

No sé si el Govern i la ciutadania, són conscients de la gravetat de la situació, o simplement qual un estruç covard amaguen el cap. Salvador Macip ens avisa del que ens ve al damunt, i encara que tots som conscients de l'impacte que ha significat la pandèmia, missatges com el del Conseller Argimón, resten confiança en la sanitat pública, molt tocada durant anys per les retallades, uns retallades  que començaren amb Artur Mas i Boi Ruiz.

POPULISME PANDÈMIC 3.7.22

Salvador Macip avisa que els ingressats i morts per covid són més del triple que ara fa un any. L'investigador diu que la setena onada de la covid ha estat invisible fins que ha arribat als hospitals - vilaweb.cat

- Ara fa un any, quan va començar l’estiu semblava s’albirava un horitzó sense restriccions per la covid per primera vegada gràcies a la immunitat aconseguida per gran part de la població amb la vaccinació. Tanmateix, aquestes esperances van xocar aviat amb la ràpida expansió de la variant delta del coronavirus, que va disparar els contagis. Enguany, i després de l’impacte de la variant òmicron coincidint amb les dates nadalenques, fa mesos que vivim sense restriccions acceptant els casos de covid com una malaltia lleu i amb una vigilància epidemiològica molt menor que ara fa un any pel canvi de sistema, que només fa proves als pacients vulnerables i a un grup sentinella de 300 persones que serveix per a extrapolar els resultats a tota la població. Les darreres setmanes els contagis han tornat a créixer per l’expansió de la subvariant BA.5, més infecciosa, però la secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, va defensar que la cosa important era la severitat de la malaltia, i que per ara el nombre de malalts que requerien atenció hospitalària no era alarmant.

Tanmateix, l’investigador Salvador Macip, ha avisat a Twitter que si bé la percepció social de la situació i les mesures que s’apliquen són molt diferents que ara fa un any –de fet, actualment són pràcticament inexistents–, la realitat als hospitals és molt pitjor. Citant les darreres dades consolidades del portal oficial del Departament de Salut català, Macip exposa que entre el 17 i el 23 de juny hi havia 1557 ingressats amb covid i s’han mort 73 pacients amb la covid. En canvi, ara fa un any, la setmana que va del 16 al 22 de juny hi havia 476 ingressats i 21 morts. És a dir, actualment hi ha més del triple d’ingressats i morts que llavors, quan encara hi havia restriccions com l’ús obligatori de la màscara i restriccions de cabuda.

“No parlo de Rt, incidència acumulada a catorze dies i altres xifres relacionades amb els contagis perquè no té sentit quan ja no comptem els casos. La setena onada, que fa temps que surfegem, ha sigut invisible fins que ens l’hem trobat als hospitals, simplement perquè no hem volgut mirar-la”, reflexiona.

En síntesi, Macip diu que la pandèmia no s’ha acabat, que el virus no és més lleu ara que fa un any i que les mesures actuals es prenen per motius socials i no epidemiològics. I afegeix: “Si fóssim una mica més responsables, salvaríem vides i estalviaríem patiments, sobretot de gent gran i fràgil.”

Per a l’investigador, tot plegat és un cas de “populisme pandèmic”: “Desitjàvem tornar a la normalitat i els polítics ens han donat el que volíem. Potser no quedava cap altre remei, però hem de ser conscients del preu que paguem.” I acaba: “Que tingueu un bon estiu.”

En el mentrestant, el Dr. Argimón ens avisa subliminalment que si no estem a punt de morir no anem al CAP. Sembla que tenim més d'un problema. No sé si tindrem un  bon estiu, però em preocupa més la tardor...