La llarga ressaca del postprocés ha espremut al màxim la retòrica sacrificial, com passa a tots els moviments d'aquest tipus. En el cas dels presos polítics i dels exiliats, això era previsible i lògic; la manera com cada dirigent i el partit gestionen després els rèdits d'aquest sacrifici ja és farina d'un altre paner, i és evident que hi ha diverses opcions entre aquells que van prendre les decisions importants l'octubre del 2017. Una altra cosa, molt diferent, és quan la retòrica sacrificial és adoptada per actors polítics sobrevinguts, els que forcen els arguments i les circumstàncies per arribar a uns límits que podrien evitar perfectament. Exactament això és el que va fer Quim Torra des de la presidència de la Generalitat quan, en contra de la majoria d'opinions (inclosa la de Carles Puigdemont), es va jugar el càrrec per la col·locació d'unes pancartes reivindicatives a la façana de Palau. Laura Borràs, deixebla de l'estil torrista, repeteix aquesta estratègia davant del judici que haurà d'afrontar per irregularitats en alguns contractes quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).

Borràs assegura que la seva situació és un exemple més de repressió sistemàtica de l'Estat contra l'independentisme, encara que no té res a veure amb l'1 d'octubre ni amb el 155. Recordeu que l'assumpte es coneix de rebot, per una investigació sobre narcotràfic vinculada a amic de Borràs que rep encàrrecs de la ILC. Però la lògica sacrificial ja s'ha engegat: Borràs anirà a la vista oral com una heroïna de l'ideal que enarbora, actitud que compromet inevitablement el seu partit. Però no tant com voldria, segurament. Perquè no és gens clar que Jordi Turull i la direcció de Junts apliquin la lògica sacrificial al conjunt de l'organització i, per exemple, surtin del Govern Aragonès per solidaritat amb la presidenta de la seva formació. Si Junts trenqués amb els seus socis, podria ser per càlculs i consideracions completament al marge del cas Borràs.

La gesticulació de Torra amb les pancartes no va enfortir Junts per Catalunya i va acabar sent un veritable llast, com reconeixien els seus dirigents en privat. Què passarà amb la gesticulació sacrificial de Borràs quan arribi l'hora de la veritat? Pot acabar sent també un llast per al partit que disputa l'hegemonia independentista a ERC? De moment, posarà en evidència que els 74 escons d'ERC, Junts i la CUP no són una majoria estable ni eficaç ni eficaç. En segon lloc, obligarà Turull a fer equilibris per no subordinar els interessos del partit a la sort judicial de la presidenta. I, en tercer lloc, qüestionarà el discurs més modulat (i pragmàtic) que els junters han d'emetre de cara a les municipals.

Per rematar-ho, el clima s'enrarirà encara més entre els tres partits independentistes, i l'episodi distraurà el Govern –poc o molt– en un moment en què cal centrar-se en els efectes incerts de la crisi..., ho escriu Francesc Marc Álvaro. Borràs fa un flac favor al país i al seu partit, pero de fet, si seguim al peu de la lletra les instruccions per dimitir, fins que no s'obri el judici oral, no té per que fer-ho. Les normes són les normes per tothom, encara que Borrás s'hagi confós d'enemic. No és l'estat contra ella, és la seva negligència administrativa i  ho són els seus rivals polítics i part dels seus els qui la volen fora de joc. Per aixó no dimiteix, encara que aviat haurà de fer-ho. El procés exigeix sacrificis als seus, o aixó es pensen, encara que siguin inútils. De fet tot el procés ha estat un acte inútil. Un joc dels disbarats. Un disbarat inútil.