A ran de la cimera de Madrid, s'ha obert un debat sobre si l'Estat ha d'invertir més en armament com exigeix l'OTAN, o no fer-ho, com demanen desde Podem. S'hauria d'esvaïr el dubte amb la lectura d'aquest al·legat de Miquel Roca i Junyent. A vegades cal reflexionar sobre el futur mirant el passat, per no cometre una altra vegada els mateixos errors, i crec que Europa aquesta vegada ho ha sabut fer.

"Durant tot el temps que va durar la guerra civil espanyola, el bàndol franquista va comptar amb l’ajut decidit de l’Ale­manya de Hitler i de la Itàlia de Mussolini. Van ser els avions nazis els que van bombardejar Gernika i van ser els ita­lians els que van bombardejar Barcelo- na. Mentrestant, francesos i anglesos jugaven –hipòcritament– la carta de la no-intervenció. Així es pretenia no fer enfadar Hitler i frenar la seva ambició de fer de la guerra l’eina per imposar el seu domini. Calia que els espanyols paguessin el cost de la devastació nazi per evitar la guerra a tot Europa!

El resultat és ben conegut. Hitler va fer la guerra, els francesos i anglesos van constatar el fracàs de la seva ingènua no-inter­venció i tot Europa va quedar destrossada per la bogeria hitleriana. I, a Espanya, la derrota­ del bàndol republicà va obrir el camí al règim­ franquista per quaranta anys de dictadura. Això va ser així, i no hi ha més ver­si­ons­­ que la que queda explicada. Dura lliçó que la memòria històrica no hauria d’oblidar.

Europa va aprendre d’aquesta dramàtica experiència. Va avergonyir-se de la seva ingenuïtat de voler preservar la pau enfront dels totalitarismes només per la via de la no- intervenció. I d’aquí neix l’OTAN, aquella organització que estava vetada a tots els països no democràtics. I per això no comptava amb Espanya. Era un intent per defensar Europa enfront de qui pretengués atacar-la i, a la vegada, preservar per a tots els estats membres la temptació de resoldre les seves diferències per la via de la confrontació armada. Era construir la pau de la llibertat i afirmar que mai més els totalitaris imposarien la por per guanyar el poder del món. Es diguessin Hitler o Putin; el nom no fa la cosa­.

Des d’aquest exercici de memòria històrica, quins dubtes pot plantejar el compromís total, ferm i decidit d’Espanya a favor de l’OTAN? Quan les veus dels Chamberlain es refugien avui en expressions pretesament esquerranoses, a qui es pretén enganyar? Se’n recorden del mal moment que els comu­nistes europeus van haver de passar i patir­ arran de l’acord entre Hitler i Stalin? Finalment, els bàndols van resultar clars: els que volien defensar la llibertat i la pau a casa­ seva i els que la volien destruir. L’OTAN identifica els primers; els altres tenen noms diversos, però la mateixa ambició totali­tària.

I preservar la pau és difícil. Té costos i, a vegades, no menors. Però no hi ha progrés ni llibertat sense seguretat. Ens hem d’alliberar de l’amenaça de la guerra, però mai no s’aconseguirà aquest objectiu cedint al bel·licisme totalitari. El perill no és Suècia, ni Finlàndia, ni Lituània, ni –sobretot– Ucraïna. Ho acceptem, sí o no? Es demana a Ucraïna que es deixin matar –com a Espanya en el seu moment– per així garantir la pau de la resta? Visca les solucions diplomàtiques; visca la negociació ambiciosa; visca les solucions compartides! Però la història ens ensenya que aquest llenguatge no és el dels totalitaris. Algú recorda com les iniciatives que durant la guerra espanyola van intentar –com la presidida per Salvador de Madariaga– una pau digna van ser sistemàticament rebutjades pel bàndol franquista?

Ara cal oblidar tot això i mirar cap al futur de la convivència europea. Però això ara passa pel compromís amb l’OTAN. Ara, la neutralitat és una pretensió que només amaga una excusa".