A aquestes alçades del bloc, es difícil escriure sobre alguna cosa per primera vegada, potser perquè en general tot s'enquista per més temps que passi i els problemes i les qüestions es van repetint. Aquest escrit és del 2011 i tracta del racisme, alló que ningú reconeix que ho és, però molts - masses - ho són i ho practiquen sovint, alguns amb escreix.


No és la prefunta sinó la resposta la que incendia l'edifici, deia Edmon Jabes, i és així. Quan es pregunta a la gent si és racista, la gran majoria contesten impúdicament que no ho són, a sabendes que menteixen, però ho diuen. I és que - reconeguem-ho - en major o menor mesura, tots som racistes. Tot el que ens és desconegut produeix en nosaltres una sensació de desconcert i por, i és per això que som racistes, es tracta tan sols de procurar no exercir i tractar de comprendre l'altre. L'altre, cal no oblidar-ho, som nosaltres pel desconegut.

I d'aixó es tracta. Aquí succeeix que un negre, un moro o un sudaca, (així els defineix la majoria de la gent) fa gracia, queda exòtic, però cent són ja un problema i si són mil ja ni en parlem, i oblidem que aquestes persones fan d'escombriaires, jardiners, cuitadors de gent gran, etc, en resum totes les feines que els rostres pàl·lids rebutjgen dedicats al totxo o a ser funcionaris convençuts que gaudeixen de la societat del benestar i consideren que aquestes feines menors i sovint feixugues les han de fer els nouvinguts, a meitat de preu, o en negre, clar. De fet, tots ho som d'immigrants, i no hauriem d'oblidar que en una societat amb la natalitat la baixa com la nostra els necessitem. Per tant, ni bonisme, ni racisme, tot és molt més senzill: es tracta de comprendre i respectar a l'altre, a qui s'ha de demanar el mateix esforç de comprensió a la inversa. Les regles del joc estan establertes, cal només complir-les i han de ser iguals per a tothom, pels d'aquí i pels nouvinguts.

No diguis mai que has arribat, perquè, en qualsevol lloc, no ets més que un viatger en trànsit. Edmon Jabes