El desproveïment de glaçons de gel ha provat que recuperéssim les glaçoneres, que ocupaven un espai inútil al congelador des de temps immemorials. De fet no els he usat gaire temps, atès al Condis han tingut quasio sempre glaçons i a 0,99 cts la bossa, sense apujar el preu, no com altres que les venien a 2 i 3 euros. Aleshores vaig adonar-me que els nens ignoraven el seu ús i la seva existència. De petit, vaig arribar a conèixer aquelles neveres que tenien un gran bloc de gel en un calaix, que calia buidar cada dia, quan el gel es fonia. El gel el repartien per les cases amb una carro tirat per una mula, i estava embolicat en xarpellera perquè no es desglacés. El gel es comprava en blocs; n'hi havia d'aigua no potable per a la conservació d'aliments i d'altres de més transparents que servien per al consum humà. Després de la guerra no existien les neveres ni els congeladors, però hi havia cases de neu a la muntanya, explica Llucia Ramis que a Mallorca ja existien des de principis del segle XX s'aig amb neu de Can Calent, a Sa Pobla, i el fresc, una mena de granissat d'ametlla torrada que el felanitxer Joan Barceló Valens va inventar el 1902 amb neu de la Serra de Tramuntana. Ho venia recorrent els carrers del poble acompanyat de la seva burra mentre cridava: “Fresque! Qui EN vol?”. De fet, el nom d'aigua amb neu ha de venir. És una beguda gelada la fórmula secreta de la qual segueix guardant amb clau la família de Xisco Bonnín Fuster. Llegeixo que el 1914 ell tenia un fogonet ambulant i venia cafè al crit de “Calent!”. Després se li va acudir crear aquesta beguda que evoca la llet preparada i encara es pot comprar a Can Calent.

Que dolent és evocar, perquè un record te'n porta a un altre, Recordo a Julián que els dissabtes i diumenges venia colònia a granel per les cases. Recordo també el camió Ebre de color gris clar que portava l'aigua de Sant Feliu del Racó, a granel i més tard en garrafes de cinc litres. I Franco i Martinez, S.L. que feien el mateix només que l'aigua l'agafaven d'estranquis a la nit, i quan els van enxampar i els van demanar responsabilitats, la SL no existia, l'havien retolat al camió perquè quedava més seriós. Recordo el carro i la mula del Basta, que baixant de Sant Llorenç, cada matí passava davant de casa mentre jo esmorzava, i Basta dormia, car la mula ja se sabia el camí de memòria. La torna a anar a buscar el calç “Sisu”, els patins de quatre rodes lligats als zapats, la rodona, si, aquella llanta de bicicleta que amb un pal guiàvem amb força traça, el tumilet i el trànsit magnètic. El Sanches els diumenges a la Creu Alta, “regalèssia tendre”, cridava i caramels de mel. La moto amb sidecar que tenia el meu pare; jugar al mig del carrer amb els companys, la fona per llençar-nos pedres barri contra barri i als que sobreviurem miraculosament; el genolls sempre vermells per la 'mercromina'; els cromos de la xocolata i també del litines amb els seus dibuixos al sobre; les xapes; els pastorets a la Parròquia, i resar el rosari cada tarda pel més de Maria. La cobla tocant sardans cada diumenge sortint de missa de dotze, el vermut de garrafa, les olives farcides i les patates xips, el pa amb oli o amb vi i sucre i la llet de vaca que anàvem a buscar a la vaqueria dels pares d'en Lluís, una vaqueria on anys més tard a la rerebotiga assajavem amb els Watusi. Els xarlatans al càrrer de Vilarrubies per la fira, i els partits del Sabadell, on a penes veia res envoltat de senyors molts alts que fumaven tota l'estona mentre el meu pare m'apretava fort la mà quan hi havia una jugada de perill. Sor Pilar i Sor Teresa les monges paules de la Casa de la Caritat amb els alerons distòpics. La pista de l'Arrahona on jugava a hoquei. El dia que em vaig cagar en un ministre de Franco. O aquell plujós matí que vaig conèixer a Ladislao Kubala.

Tots aquests records esvanits en el temps formen part d’un passat que ja no tornarà. I que n'hem perdut de bagatge amb tots aquests anys! Ens estem fent grans, que no vells, però hem arribat fins aquí, i aquest passat perdut als records del temps, d'un temps que encara és el nostre, amb nosaltres un dia se n'anirà, per sempre. Per això cal evocar-ho, per mantenir encesa la flama dels records, sense melangia, sense nostàlgia, simplement, recordar per no oblidar.