LA FI DE LA ABUNDÀNCIA

Més que a la fi de l'abundància, assistim a una crisi profunda del capitalisme,, que ens porta a un reordenament geo estratègic mundial, del qual l'agressió a Ucraïna és una derivada dolorosa. Els governs europeus, a més de demanar sacrificis, haurien d'explicar on va aquest caos - Marco Schwartz - eldiario.es

El dia 24 passat, el president francès, Emmanuel Macron, va obrir per primera vegada la porta a la premsa en un Consell de Ministres per escenificar amb la màxima solemnitat un missatge que volia transmetre a França i al món. En la seva intervenció, el mandatari va proclamar la “fi de l'abundància” i, amb grandiloqüència churchilliana, va demanar als seus conciutadans “esforços” i “sacrificis” davant d'uns mesos que s'anuncien turbulents per les retallades energètiques i la inflació desbocada. A parer seu, la combinació de la invasió russa a Ucraïna i el canvi climàtic ha posat en evidència amb tota la seva cruesa que els recursos naturals no són eterns i que les amenaces a la democràcia ia la integritat d'Europa no són cosa del passat.

Uns dies abans, després de reclamar diverses vegades als seus compatriotes un “esforç de solidaritat” davant la degradació del medi ambient i la complicació d'horitzó energètic, Macron va ser sorprès per fotògrafs conduint a la Mediterrània una moto d'aigua, vehicle que consumeix molt més combustible que un automòbil, mentre el seu país afrontava una brutal onada de calor i lluitava contra els devastadors incendis. Com calia preveure, les xarxes socials van cremar gairebé tant com els camps francesos sota el sol inclement de l'estiu.

Estic obert que em titllin de demagog, però les dues escenes -la del president francès trucant al seu poble al sacrifici i la del mateix mandatari muntat amb la pell bronzejada en una jet-ski- sintetitzen a la perfecció la terrible realitat que estem vivint i la més terrible encara que estem per viure. La prova indefinida de resistència que demanen els governants afectarà amb especial duresa els que menys en tenen, mentre que unes minories privilegiades continuaran amb les seves rutines com si visquessin en una bombolla invulnerable. Alguns, experts a “convertir les crisis en oportunitats”, incrementaran les seves fortunes, com sol passar en les grans desgràcies col·lectives. De fet, ho estem veient als comptes de resultats de bancs, companyies energètiques o conglomerats armamentístics.

La fi de l'abundància de què parla Macron ve des d'abans que el dèspota Putin agredís Ucraïna i que les onades de calor d'aquest estiu portessin al seu paroxisme les alarmes pel canvi climàtic. Aquesta fi de l'abundància el venen experimentant bona part dels europeus des de fa anys, amb retallades progressives als programes socials i la concentració obscena del capital en mans d'uns quants. La crisi financera del 2008 va fer pensar que els líders posarien fi a dècades d'excessos del neoliberalisme. Un mandatari francès, Nicolas Sarkozy, va arribar fins i tot a proposar la “refundació del capitalisme”; no obstant això, tret d'algunes operacions de maquillatge legislatiu, es va tornar al 'business as usual'. Una mica més d'una dècada després, molts vam creure -ingenus de nosaltres- que de la pandèmia del Covid sorgiria un món millor, més solidari, i el que hem vist és un increment imparable de les desigualtats i les dificultats d'un nombre creixent de famílies per a arribar a final de mes.

Molts analistes han elogiat la “franquesa” de Macron i l'han contraposat a l'actitud d'altres líders que no gosen anomenar les coses pel seu nom. Certament, el president francès ha parlat amb rotunditat, però la seva versió de sang, suor i llàgrimes no està tenint el mateix efecte magnètic en les consciències europees que va tenir la versió original de Churchill quan va fer una crida als britànics a la guerra contra Hitler. Molts europeus, tot i tenir clar que l'únic responsable de la guerra d'Ucraïna és Putin i que en efecte hi ha un repte climàtic greu, tenen la sensació que hi ha un problema més de fons que els afecta des d'abans de la invasió russa i de la calor extrem d'aquest estiu, i és la incapacitat del sistema per garantir-los un futur estable, sense sotsobres. Tal com ho reconeixen fins i tot pensadors liberals conspicus, el capitalisme es troba en una crisi profunda, i una de les seves conseqüències més notables d'aquesta crisi és el reordenament geoestratègic mundial, del qual el conflicte a Ucraïna és una dolorosa derivada.

Se'm dirà que no és el moment per barrejar temes. Que el repte en aquest moment és parar els peus a Putin i reaccionar amb urgència davant de l'acceleració del canvi climàtic. Que de tot això ja hi haurà temps de parlar. No obstant, em temo que els anomenats dels dirigents europeus a la resistència i al sacrifici perdran progressivament poder de seducció si no van acompanyats de missatges clarificadors sobre les compensacions que a llarg termini portarà aquest calvari.

Sobre el que vindrà després, quan el soroll de les armes s'hagi –tant de bo- callat. No n'hi ha prou amb repetir aclaparament que estem davant un duel entre democràcia i autoritarisme; també cal convèncer els ciutadans, amb compromisos seriosos, que en aquesta democràcia viuran cada vegada millor, amb un model econòmic just que no els deixi a l'estacada i en què els sacrificis, quan calgui fer-los, s'assumeixin en proporció a les capacitats econòmiques.

Tot i els missatges d'unitat de la UE i l'OTAN, comencen a percebre fissures entre els governs davant del conflicte a Ucraïna. Alemanya, altament dependent del gas rus, ha baixat la intensitat del seu inicial to bel·licista. Turquia, soci clau de l'Aliança Atlàntica, està acusant públicament els seus socis de manca de voluntat per buscar la pau i ha començat a ajudar Rússia a evadir les sancions dels Estats Units i Europa. Al costat de la convicció generalitzada a Europa i als EUA (no a Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia, que miren els toros des de la barrera) sobre la culpabilitat exclusiva de Rússia en aquesta invasió il·legal i il·legítima, bona part de la població vol una mica de claredat sobre el futur, i no rep senyals dels seus governants més enllà dels cridats al sacrifici. Estem davant d'una cosa més greu, si és possible, que una guerra: estem davant d'un canvi d'època. I el que esperen els ciutadans en moments de tenebres, és llum.