Hi va haver un temps en què socialistes poc sospitosos de vel·leïtats sobiranistes com Carlos Solchaga o Josep Borrell deixaven la porta oberta a coresponsabilitzar les autonomies en la recaptació d’impostos. El Govern central apareixia com el cobrador, figura sempre ingrata, mentre els executius regionals només havien d’ocupar-se de gastar i parar la mà. Però Felipe González no era d’aquests, fins que va necessitar els vots de CiU per governar i Jordi Pujol va reclamar a canvi un 15% de l’IRPF. La cessió es va executar amb el rebuig d’ Ibarra i Chaves, barons socialistes d’Extremadura i Andalusia, amb l’argument que augmentarien les desigualtats. També amb l’oposició del PP per claudicar davant “el xantatge” nacionalista. Aznar hi estava en contra fins que va necessitar el suport de Pujol per governar... i va cedir el 30%. Ho van criticar Extremadura, Andalusia i Castella-la Manxa, totes del PSOE. La socialista Magdalena Álvarez es queixava que la cessió “dona a Catalunya 72.000 milions més que a Andalusia”.

Hi va haver un temps en què, davant les queixes de Catalunya pel finançament autonòmic, el PP replicava que els impostos no els paguen els territoris, sinó les persones. Ara, els populars eleven les taifes a màxima expressió fiscal, abraçant amb el fervor del convers la “sana” competència entre autonomies. Mentrestant, el Govern de Pedro Sánchez i fins i tot els seus socis independentistes i nacionalistes parlen amb la boca petita d’harmonitzar algun impost per evitar el dúmping de Madrid, que els abaixa gràcies al dopatge de ser la capital. Ho comenten en veu baixa, ja que no poden defensar una centralització fiscal. Si es lleva al sistema autonòmic capacitat per fixar alguns impostos, es converteix en descentralització administrativa.

I hi va haver un temps en què només IU o Podem advocaven per munyir més les mamelles dels grans capitals, apel·lant al combat davant els “poderosos”, mentre el PSOE preferia una retòrica menys inflamada, que es limitava a prometre atenció als qui més ho necessiten. També això ha canviat.

Per què parlem d’impostos aquests dies? Potser és imminent una reforma a fons de la fiscalitat? En absolut. Continua sent l’assignatura pendent. Però s’ha posat en marxa la maquinària electoral. La recaptació dels impostos que es discuteixen aquests dies no revolucionarà l’estat del benestar, però sí dóna per construir un discurs polític.

El PP va obrir el joc després del debat sobre energia entre Sánchez i Alberto Núñez Feijóo al Senat, en què el primer va escombrar el popular. Tot i que les enquestes li somriuen, Feijóo necessita construir un discurs alternatiu que vagi més enllà de criticar les aliances de Sánchez amb “separatistes i filoetarres”. L’economia és una carta en què el PP confia en contextos de crisi i en aquest camp prefereix batre’s a través de barons afins, com l’andalús Juanma Moreno. El missatge: només el PP rebaixa els impostos davant un PSOE a qui agrada remenar les butxaques alienes. L’objectiu: pescar entre els votants socialistes tebis i provocar divisió al Govern i el PSOE. El debat fiscal sempre ha obert en canal els socialistes.

Però els barons han callat i Sánchez ha aprofitat per rescatar la proposta d'Unides Podem de crear un impost a les grans fortunes que li permet abonar el seu nou credo: erigir-se en el Robin Hood de “la classe mitjana treballadora”. Observeu que no parla de rescatar els pobres, els vulnerables o els més necessitats. Qui no se sent classe mitjana, treballador o aspira a ser-ho? El nou impost, a més, greixa la difícil relació amb UP i els aliats parlamentaris.

Catalunya, que al seu dia va liderar els debats sobre finançament i impostos, es limita a respondre als provocadors cants de sirena del president andalús perquè els catalans amb possibles es traslladin a la seva terra amb un “treguin les seves mans de Catalunya”, solemne però poc concret. El Govern català tindrà l’oportunitat de fixar la posició sobre impostos en la imminent discussió pressupostària. - Lola Garcia - lavanguardia.cat.