Repassem la breu trajectòria de la publicació mensual fundada i impulsada per Casaldàliga qui exercí el sacerdoci a Sabadell entre 1952 i 1958. La revista només va poder publicar nou números abans de ser clausurada per la censura franquista. Euforia va ser l’efímer portaveu de les organitzacions del juvenils catolicisme social; res a veure amb l’actual programa de TV3 d’èxit entre la joventut.

Pere Maria Casaldàliga Pla (1928-2020) va néixer a Balsareny (Bages), en una família pagesa i conservadora. Des de ben petit va sentir la vocació sacerdotal, amb 12 anys ingressà al seminari dels claretians de la Glevia, prop de Vic. Fou ordenat sacerdot l’any 1952 a Barcelona. Després d’una estada a Galícia, va ser destinat a Sabadell on la seva principal ocupació era donar classes al col·legi dels claretians. A les seves hores lliures anava a la guarderia de Santa Teresita, d’orfes, al carrer del Sol. Josep Cusidó, estret col·laborador i amic, evocava en una entrevista al 2008 que Casaldàliga tenia temps per a tothom: benestants i humils, sabadellencs de soca-rel i ‘murcians’ acabats d’arribat.

“Feia de tot, No parava mai quiet. Donava classes, portava grups de joves, de treballadors, confessava conversos”. -***En el seu llibre, Yo creo en la justicia y en la esperanza, Casaldàliga menciona la seva experiència juvenil a la ciutat: 

“Sabadell fue mi primer amor en el ministerio, mi primera forja en muchos aspectos de la vida. El Sabadell de las fábricas de tejidos y las calles interminables, de las barracas de Can Oriac, de Torre Romeo, de can Puigjaner, de las familias ‘murcianas’ y de los muchachos aprendices y del mundo obrero y de la migración. El Sabadell de las clases, del confesionario angustiante, de la dirección espiritual prematura, del tinglado de las colocaciones y de los pisos, de los antiguos Congregantes Marianos y de los novísimos y excomulgados Cursillistas de Cristiandad”.

L’any 1952 la ciutat comptava amb quasi 60.000 habitants, a l’acabar la dècada s’enfilaria als 105.000 habitants. Casaldàliga arribà a la ciutat en un moment ascendent de l’onada migratòria que arribava a la ciutat des del sud d’Espanya amb unes condicions duríssimes. La manca d’habitatges menà a la proliferació de barraques, estades o les ominoses coves de Sant Oleguer. Els nous barris creixien sense les infraestructures urbanístiques bàsiques (clavegueram, subministrament d’aigua i electrificat, transport…) i sense els serveis públics més elementals en sanitat, ensenyament o serveis socials.

Al darrera d’aquest fosc teló fons, es produeix l’eclosió i expansió dels grups catòlics amb consciència social al voltant de les organitzacions de Acción Católica Española (ACE). A finals del 1946 es constitueix la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) Aquest mateix any renaixia, després d’una efímera existència a la Segona República, la Juventud Obrera Católica (JOC). Posteriorment, al 1955 es constituí Acción Católica Obrera (ACO). A inicis de la dècada de 1950, la JOC s’havia expandit pels barris perifèrics de l’àrea metropolitana de Barcelona, s’havien creat seccions femenines i un comitè federal que agrupava aquestes delegacions.

Havien passat 15 anys des del final de la Guerra Civil i emergia una nova generació en la joventut obrera i sovint immigrant, però també de capellans joves com ara Casaldàliga, que no havia viscut la conflicte. Sota la dictadura franquista, aquestes organitzacions socials de l’Església catòlica eren una de les poques escletxes on podien vehicular-se les inquietuds d’aquesta nova generació

A Sabadell, la HOAC es presentà el 14 de desembre de 1948 als locals del Patronat Eulàlia Garriga. A la Festa Major de 1949 muntà una exposició al local de Acción Católica, a la casa Barata del carrer de Sant Josep, on actualment hi ha el casal de la gent gran Sabadell Centre, sobre el problema de l’habitatge; un treball pel qual havien visitat 17 barraques, 51 pisos amb rellogats i 198 coves. El primer president local fou Feliu Renau i el delegat comarcal Manuel Ribera. Sota la direcció del mestre de l’Escola Pia, Nicolás Llorente va radicalitzar les seves posicions antifranquistes.

Els primer nuclis de la JOC sorgiren l’any 1954 a Torre-romeu dirigits pel vicari Jordi Rius i el militant Álvaro García Trabanca. Ràpidament, la JOC s’estengué a Poblenou, Can Rull, Creu de Barberà, Ca n’Oriac, Creu Alta i Gràcia i finalment a tots els barris de la ciutat. Al 1957 sumaven uns 800 joves militants i es constituí una federació local autònoma de Barcelona. La JOC comptava amb el suport de rectors i sacerdots com Josep Mª Borri a Torre-romeu, Josep Mª Canals Lamiel, mossèn Dinamita, a Campoamor, Josep Mª Garrido a Ca n’Oriac, Josep Esquirol, Eduard Fornés o el mateix Casaldàliga. La JOC va desplegar una intensa activitat educativa per a la joventut obrera i va ser una de les impulsores del boicot als autobusos al maig de 1964, durament reprimida, que preludià futures lluites veïnals.

Joventut, Veritat i Vida  - Entre les seves múltiples activitats, Casaldàliga va organitzar els diumenges la retransmissió d’un programa a Radio Sabadell-EAJ20, titulat Causa de nuestra alegria, consistent en una missa que s’emetia en directe a les 10 del matí des de l’Església dels Padres, amb locució de Josep Solà que era el director del programa. Acabada la missa, el programa continuava a la seu de l’emissora,  al  segon  pis  de  l’antic  restaurant  Catalunya al principi de la Rambla, amb la lectura d’un guió redactat per Casaldàliga i signat Ave Maria. Els locutors foren Carme Anadon  -esposa  de  Solà-,  Remei  Vilarrúbies, Lluís Saus i, en alguna ocasió, Antònia Bru.

Número 1 de la revista ‘Euforia’.


Casaldàliga pertanyia -en paraules d’Andreu Castells- a la “part combativa de la Congregació Mariana” que agrupava a sectors d’aquesta joventut catòlica progressista va promoure la publicació d’una revista –Euforia– que recollís els inquietuds d’aquest  jovent i sota el paraigües legal de la Congregació Mariana. Casaldàliga ja havia intentat donar un aire renovador al butlletí d’aquesta Aurora Mística, que va treure 77 números entre juliol de 1940 i desembre de 1952. Una modesta publicació, dirigida pel pare José Mª Nolla, on escrivien alguns dels futurs col·laboradors de Euforia com Hermenegild Martí Riera.

Oriol J. Garriga Gusi, col·laborador de Euforia, rememora la seva experiència en un recent article publicat en Arraona. “El pare Pere va llançar la idea i, tot seguit, es va formar  un  grup  d’entusiastes  que  ens  hi  abocàrem. L’ajut  total  de  la  Impremta  Sallent,  de l’Eugeni  Sallent pare i del seu fill Xavier, fou molt important quant al disseny, molt avançat per l’època”.

Entre els nombrosos col·laboradors esmenta a Mateu  Alberca,  Hermenegild Martí, Joan Casals, mossèn Aran, Salvador Fité, Francesc  Salvador,  Josep  Costajussà,  L.  Casals  Garcia,  Josep  Cusidó,  Ramon  Ribalta, Andreu  Castells,  Manel Ribera, Manuel Tortajada, Antoni Sorolla, Oriol  Garriga,  Montserrat  Obradors,  Xavier  Lloansí,  J. Torrella, Joan Casañas, Joan Bagué, Joan Lozano, R. Centellas, Paco Lloret, A. Briva… i altres. A la part gràfica, hi dibuixaren Xavier Sallent, Trini Sotos, Alfons Borrell, Joan Bermúdez, Jaume Deu, Maria Rosa Mora, Oriol Garriga…

El primer número de Euforia. Juventud, Verdad, Vida. Revista mensual de Sabadell va aparèixer el gener de 1957 amb vuit pàgines, amb una composició molt moderna i un tractament periodístic àgil dels textos amb breus i titulars punyents com ara Preguntas sin respuesta, Señales acústicas o Telegramas. Només als dos primers números figura a la portada del preu de quatre pessetes. A la contraportada de cada número es feia una enquesta al jovent sobre temes candents: Así nos responden los novios, ¿Tus tardes de domingo? o  Se marchan los reclutas. A la manxeta on figuren tots els col·laboradors, s’especifica que la revista es publicava amb “licencia eclesiástica”.     

Euforia mai va amagar el seu alineament amb les organitzacions del catolicisme social com a l’editorial del n. 4, La juventud obrera de Sabadell, on es fa una defensa entusiasta de la tasca desenvolupada per la JOC als barris de la ciutat o la del n. 7-8 (juliol-agost 1957) titulada Roma: campo de liberación para la juventud obrera, on a sota del text, en portada, figurava el faldó requadrat amb majúscules ESTAMOS CON LA H.O.A.C. També es publicaren cartes obertes adreçades al Excelentisimo Sr. Ministro de Información, signada per Hermenegild Martí Riera (n. 5, maig 1957) o al Excelentísimo professor don Pedro Gual Villalbí (flamant ministre) signada per José Cusidó Muñoz (n. 6, juny 57).

La intervenció de Marcet - A parer d’Andreu Castells, que col·laborà a Euforia i que llavors encetava l’aventura editorial de la revista Riutort, la publicació “va ser mal vista per l’estatus, les autoritats civils i religioses”. A les seves memòries, Mi ciudad y yo, l’alcalde Marcet corrobora aquesta observació:

“Bajo la consigna comunista, toda acción subversiva se canaliza a través de una confabulación tripartida, debidamente coordinada, entre un grupo clerical formado por la mayoría de vicarios, que cuenta con la colaboración de una plantilla de asistentes sociales vinculados a Cáritas Diocesana y proyecta su acción por determinadas asociaciones de vecinos”.

Euforia va publicar els seus primers sis números sense entrebancs amb la censura. Tanmateix, a l’edició extra d’estiu (n. 7, juliol-agost, 1957), uns articles dedicats a la utilització populista del futbol, en una versió franquista del pa i circ dels romans van precipitar els esdeveniments. Potser aquestes crítiques genèriques a l’ús del futbol com a eina per l’alienació dels treballadors, haurien passat sense més, sinó hagués estat -com indica Castells- per la publicació d’unes cartes de l’alcalde Marcet adreçades als fabricants per fer una “forta derrama” per ajudar al Centre d’Esports Sabadell. “Això Marcet no ho podia permetre i aquest número d’Euforia va ser el penúltim”.

Aquí convé observar el comportament, si més no ambigu, de Marcet que, per aquelles mateixes dates, era capaç d’agafar l’avioneta i plantar-se a Madrid per aixecar la suspensió de la revista Riutort i alhora moure les seves influències per aconseguir la clausura de Euforia. Ara bé, una cosa era una revista artística i cultural que fins i tot podia donar prestigi a la ciutat; una altra era una publicació que entrava en els explosius problemes socials que incubava la ciutat.

En qualsevol cas, el darrer número de la revista (setembre 1957) va ser objecte d’una rigorosa censura prèvia. Es prohibí tota la tercer pàgina i diversos breus, uns espais que provocativament foren substituïts pel text Subscríbase a Euforia.

L’informe del censor - Oriol Garriga Gusi ha transcrit íntegrament l’informe de la Inspección de Revistas. “Aquesta nota -una autèntica joia de la literatura franquista- va ser entregada sense signatura ni data al pare Pere Casaldàliga, al setembre de 1957. Va comportar la  desaparició  de  la  revista  i  un  deute  a  la  impremta Sallent, que vàrem saldar els promotors i col·laboradors seguint un estricte pla financer elaborat pel jove economista Esteve Renom”.

Tanmateix, l’informe oficial, com consta l’expedient I.P.33/1957, porta la data de 16 d’octubre de 1957. Garriga escriu que “posteriorment m’han informat que el document va ser escrit per un funcionari de l’Ajuntament de Sabadell”.  En qualsevol cas, després de revisar tots els escrits del número 9, el censor va emetre el següent informe:

Inspección de revistas.  Informe sobre la revista “Euforia” de Sabadell. En primera página encontramos un artículo que trata un tema muy interesante pero en el que se desliza un lenguaje clasista de típico marchamo marxista. Aparte de que aparece en gran cuadro “Estamos con la HOAC” que puede interpretarse políticamente con los acontecimientos pasados y que por otra parte parece que encaja un poco forzadamente con una revista que se dice órgano de las CCMM (Congregaciones Marianas).La segunda página viene a mantener la tesis de que el Gobierno proporciona al pueblo fútbol para adormecer sus inquietudes, trenzando esta tesis con un hábil manejo en el que se parangonan frases de SS con los de la Codorniz de Mingote,  con otras del Obispo de Solsona, en la que se saca a relucir al Caudillo asintiendo a  un  partido  de  futbol  y  se  citan  párrafos  de  una  supuesta  carta  de  una  jerarquía  municipal.  Nada de contenido religioso ni en la segunda ni en la tercera página.

En la página 5 aparece la crónica de la peregrinación X, en la que al llegar a Zaragoza nada se dice del Santuario de la Virgen del Pilar, pero sí sobre la borrachera de un aragonés. Todo sucede más o menos en tascas e incluso se llega a la irreverencia de unos mandamientos de los cuales causan verdadera extrañeza el segundo que  dice:  “siempre  en  tasca”  en  el  IV  “no  dormirás  todo  lo  que  quieras”,  el  VI  “no  te  embriagarás  de  agua”.  Al hablar de Valladolid, tampoco se cita para nada, lo que parecía lógico, el santuario de la gran Promesa, pues sólo se cita una visita a Martin Descalzo y otra al convento modernista de los Dominicos. Se incluye también un párrafo en esta crónica sobre las carreteras y se comete la falsedad de decir que las peores de España son las de Cataluña. Se dice que la mejor es la de la frontera portuguesa, pero con la intención de que esta se hace para engañar e impresionar a los extranjeros que nos visitan.

En la página sexta aparece el suelto sobre el apostolado en mangas de camisa, en el que se alaba un curso de verano de A.C., curso que por lo que se ve, era poco religioso, pues se dedicaba a la pintura actual, al humor deportivo, a la música o había conferencias de tipo político como la titulada “Alta política y política de partido”. También hay un suelto titulado las misas mixtificadas, considerado como tales aquellas en las que se predica, y se llama “cualquier cosa” a las novenas, rosarios, ejercicios piadosos, ofrecimiento de obras, etc… En otro suelto, al pie vuelve a emplearse lenguaje marxista al apelar a la conciencia de la clase obrera.

En la página 7 se hace un ataque a la Radio Nacional sin mayor elemento de juicio. Se publica también un suelto con intención contra el SEU, destinado a la campaña de agitación estudiantil que se basa en la no sindicación, ofreciendo el ejemplo de los estudiantes norteamericanos que no están sindicados. En la página 8 hay un peligroso artículo en el que poco menos se propugna la creación de un frente popular en el que deben entrar también los católicos. En Ia página 9 hay un suelto contra los sindicatos a propósito de si tratan de esa o de aquella manera a los miembros de la HOAC. En la página 11, un artículo firmado por   M.   Riera    propugnando un sistema democrático.

La frase final de l’informe pot considerar-se la sentència de mort de la revista: “Puede discutirse si es o no revista religiosa, por su contenido, pero lo que no puede discutirse es que es una revista anti régimen”.

No havia passat un any de la clausura de Euforia que Casaldàliga, el juliol de 1958, fou destinat a Barcelona i posteriorment a d’altres diòcesis espanyoles. El 1968 es traslladà al Mato Grosso (Brasil) per fundar una missió claretiana. Al 1971 fou anomenat bisbe de la prelatura de Sao Felix do Araguaia on es distingí pel seu compromís social i guanyar-se el sobrenom del “bisbe dels pobres”. Casaldàliga va morir al Brasil el passat 8 d’agost de 2020. https://www.isabadell.cat/societat/mor-pere-casaldaliga/


Bibliografia - isabadell.cat

CASAÑAS, Joan. El progressisme catòlic a Catalunya (1940-1980). La Llar del Llibre, Barcelona, 1989.  CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976). Ed. Riutort, Sabadell, 1983. GARRIGA GUSI, Oriol J. i MORA, Maria Rosa. Pere Casaldàliga va passar per Sabadell (1952-1958). Arraona, n. 39, 2021. LOZANO, Rossend. Vint anys d’art a Sabadell dins Entre la continuïtat i el trencament. Art a Sabadell (1939-1959). Museu d’Art de Sabadell, 2000. MARCET COLL, José Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en un alcaldia (1940-1960). Duplex, Barcelona, 1963. SANTAMARIA, Antonio. Història del moviment veïnal de Sabadell. Cinquanta anys de lluita. FAVS, 2019.

Foto portada: Casaldàliga en un viatge a l’època ‘Euforia’, a la frontera amb Portugal. El “Biscúter” en primer terme, 28 de juliol de 1957, (Temputeca d’Oriol Garriga Gusi).