Sembla com si, de sobte, els nostres governs haguessin descobert la problemàtica del canvi climàtic fa quatre dies, quan en realitat fa molt de temps que ho saben, prou que hi havia veus que els havien avisat, un d'ells el 1971 fou Guy Debord. 

"Els amos de la societat es veuen ara obligats a parlar de la contaminació, tant per combatre-la (doncs ells viuen, al cap i a la fi, al mateix planeta que nosaltres: heus aquí l'únic sentit en què es pot admetre que el desenvolupament del capitalisme ha realitzat efectivament una certa fusió de les classes) com per dissimular-la: ja que la simple veritat de les «nocivitats» i dels riscos actuals és suficient per constituir un immens factor de revolta, una exigència materialista dels explotats, tan vital com va ser el segle XIX la lluita dels proletaris per poder menjar. Després del fracàs fonamental de tots els reformismes del passat —que aspiraven tots a la solució definitiva del problema de les classes—, s'està esbossant un nou reformisme, que obeeix a les mateixes necessitats que els anteriors: greixar la maquinària i obrir noves possibilitats de guany a les empreses capdavanteres. El sector més modern de la indústria es llança sobre els diversos pal·liatius de la contaminació com sobre un nou mercat, més rendible pel fet que podrà utilitzar i manejar gran part del capital monopolitzat per l'Estat. Però si aquest nou reformisme té per endavant la garantia del seu fracàs, per exactament les mateixes raons que els reformismes del passat, el separa d'aquests la diferència radical que ja no té temps.

L'època que posseeix tots els mitjans tècnics per alterar absolutament les condicions de tota la vida sobre la terra, és també l'època que, en virtut del mateix desenvolupament tècnic i científic separat, disposa de tots els mitjans de control i previsió matemàticament inqüestionables per mesurar per endavant on porta —i cap a quina data— el creixement automàtic de les forces productives alienades de la societat de classes: és a dir, per mesurar el ràpid deteriorament de les condicions mateixes de la supervivència, en el sentit més general i més trivial de la paraula.

Mentre els imbècils passadistes segueixen dissertant encara sobre (i contra) una crítica estètica de tot això, creient-se lúcids i moderns perquè fingeixen adaptar-se al seu segle, declarant que les autopistes tenen una bellesa peculiar, preferible a la incomoditat dels pintorescos barris antics, o observant seriosament que el conjunt de la població menja millor que abans, per més que diguin els nostàlgics de la bona cuina, el problema del deteriorament de la totalitat del medi natural i humà ha deixat ja completament de presentar-se al plànol de la suposada qualitat antiga, estètica o no, per esdevenir radicalment el problema mateix de la possibilitat material de l'existència del món embarcat en aquest moviment. De fet, la impossibilitat ja ha quedat perfectament demostrada per tot el coneixement científic separat, que ja no discuteix sinó el termini que queda i els pal·liatius que, si s'aplicaven amb fermesa, podrien allargar-lo una mica. Una ciència semblant no pot fer altra cosa que acompanyar en el seu camí cap a la destrucció al món que l'ha produïda i al servei del qual està; però ella es veu obligada a recórrer aquest camí amb els ulls oberts: de manera que mostra en grau caricaturesc la inutilitat del coneixement sense feina.

S'està mesurant i extrapolant amb excel·lent precisió el ràpid augment de la contaminació química de l'atmosfera respirable, de l'aigua dels rius, els llacs i els oceans; l'augment irreversible de la radioactivitat acumulada pel desenvolupament pacífic de l'energia nuclear; dels efectes del soroll; de la invasió de lespai per productes de matèries plàstiques que aspiren a una eternitat dabocador universal; de la natalitat demencial; de la falsificació insensata dels aliments; de la lepra urbanística que ocupa cada vegada més el lloc del que van ser la ciutat i el camp, així com de les malalties mentals —inclosos els temors neuròtics i les al·lucinacions, que no trigaran a multiplicar-se a propòsit de la contaminació mateixa, la imatge alarmant s'exhibeix a tot arreu— i del suïcidi, les taxes d'expansió del qual ja coincideixen exactament amb la de la urbanització d'aquest ambient (per no parlar dels efectes de la guerra nuclear o bacteriològica, per a la qual ja hi són els mitjans, espasa de Dàmocles, encara que segueixen sent evidentment evitables". - Guy Debord – la societat de l'espectacle 1971.

Mentrestant al 2022, Enric Juliana parla en aquest article a la vanguardia d'un problema que sembla greu i que malgrat tot ha passat prou desapercebut: L'esvoranc nuclear de França. 

"França ha aconseguit una autèntica proesa des que es van detectar inquietants senyals de corrosió en alguns dels seus centrals atòmics, el mes de gener passat. Ha aconseguit que se'n parli poc. El Govern francès ha aconseguit desplegar un vel de prudència informativa davant d'un problema que ha obligat a disminuir la producció del parc nuclear en plena guerra d'Ucraïna, que també és la guerra de l'Energia. Aquesta és la fotografia: en el moment en què França aconsegueix incloure l'energia nuclear al catàleg d'energies verdes de la Unió Europea, es veu forçada a paralitzar la meitat dels seus reactors per un risc d'accident potencial. El problema encara no està resolt i el cost econòmic es valora aquest any en 29.000 milions d'euros, xifra que deixarà ingressar la companyia Électricité de France (EDF), de propietat pública. Si alguna cosa semblant s'hagués produït a Espanya, l'escandalera seria majúscula: els crits de protesta se sentirien fins i tot a la Patagònia. França sap encapsular bé els problemes i els interessos".