Els rics, un grup social que, sense pàtria ni escrúpols, sembla voler independitzar-se de la societat tant sí com no. - Alejandro Román Crespo. - huffpost.es

Quan vaig començar a documentar-me per escriure aquest article hi va haver una cosa que em va cridar particularment l'atenció: dels pobres se'n parla molt, dels rics, no tant. Només cal obrir un diari, encendre la televisió, acostar-se a la barra d'un bar o entrar a la conversa d'un grup d'amics per adonar-se que l'imaginari col·lectiu té una quota reservada per a la pobresa: per motius propis, aliens o per una sobreexposició mediàtica. Tot i això, de l'obscena acumulació de la riquesa mundial en mans d'uns quants, les pràctiques corporatives a la vora de la llei, la vulneració dels drets humans i el modus operandi dels ultrarrics, ni mu. No t'has preguntat mai per què d'uns es parla tant i d'altres tan poc?

Una mena de mantell els protegeix. A la mínima interpel·lació pública s'activa l'aparell: a les tertúlies i als programes televisius se'n justificarà la posició i la dels privilegis, baixant així els arguments a favor seu a peu de carrer. Hi ha un silenci que trencar, col·lectivament hem de fer un esforç per posar-los al centre de la discussió social i el debat polític, exposar-los: els mètodes d'acumulació de riquesa, la forma de vida, la cultura, les actuacions a la vora de la llei; com es distancien de la societat quan no els interessa, per exemple, per contribuir a l'estat del benestar mitjançant el pagament d'impostos (privant la societat dels beneficis produïts) i com posen la mà quan sí, per exemple, per rebre subvencions o rescats corporatius (socialitzant-ne així les pèrdues).

Són una minoria, però —unilateralment i sense que ningú els ho negui— han decidit viure fora del control dels estats i de les normes vigents. El sociòleg alemany Wolfgang Streeck afirma com s'han alliberat “no dels governs, dels quals encara depenen en molts aspectes, sinó de la democràcia de masses”. Aquesta independència es basa fonamentalment en una evasió generalitzada de la llei.

En els darrers anys, hem acudit a situacions que superen qualsevol distòpia imaginable. Per posar algun exemple, Patri Friedman (nebot del Nobel d'Economia Milton Friedman) amb el suport de l'anarcocapitalista Peter Thiel (fundador de PayPal) ha creat The Seasteading Institute, un projecte que fomenta la creació d'illes artificials en aigües internacionals per tal d'evadir qualsevol codi legal i impositiu. Sí, sé que sona una mica boig, però ja és als plans de molts. Serien micronacions administrades per milionaris subjectes únicament al lliure arbitri dels seus propietaris i on s'imposaria la llei del més fort —que no és cap altra llei que la del més ric—. Un altre cas força obscè és el de la localitat de Nordelta, ubicada a la província de Buenos Aires. La localitat es dirigeix ​​per una associació privada i està cercada per més de 340 vigilants, 300 càmeres de seguretat, hospital propi, un hotel de luxe, un camp de golf i cinc escoles d'elit. D'aquesta manera, cadascun dels barris pertany i es gestiona per una societat anòmica els accionistes de la qual són els propietaris de les cases.

En aquesta mateixa línia vaig trobar una altra dada força cridanera: de mitjana, a Amèrica Llatina —sobretot els països que han estat un laboratori de les polítiques neoliberals dels Estats Units i on la desigualtat és el principal problema—, els guardes de seguretat privada són quatre vegades més que el nombre de policies i el nombre d'armes supera més de deu vegades les que tenim a Europa. A més, es dóna la paradoxa que les persones més adinerades contracten els serveis d'aquestes companyies per a la seva seguretat particular mentre intenten evadir els impostos que sufraga la seguretat col·lectiva, provocant així una bretxa més a l'estabilitat territorial. Aquest i no un altre és el model que ens volen imposar doncs, encara que no ho diguin directament, si no s'aporta a la guardiola comuna només uns quants podran disposar de sanitat, educació, seguretat, enllumenat, carreteres, neteja i certesa (entre tants altres béns i serveis públics).

Elon Musk, fundador de Tesla i conegut per les suposades manipulacions que exerceix sobre els mercats tampoc s'ha quedat enrere a la carrera per allunyar-se de la societat. La seva fortuna s'estima al voltant de 255.000.000 de dòlars, un patrimoni superior al PIB de Portugal, Grècia, Estònia o Xile. És evident que els mecanismes de redistribució de la riquesa han fallat, però en parlaré en una altra ocasió. El cas és que, en comptes de contribuir amb la societat que li ha donat tant, el magnat ha decidit que vol fer les maletes i anar a viure a Mart.

Però tot això són només exemples d'un model que opera de manera sistèmica: el tancament residencial. Els catedràtics Antonio Ariño i Juan Romero ho exposen al seu llibre "La secesión de los ricos". En primer lloc, quan la residència habitual s'ubica a les grans urbs, l'estratègia per aïllar-se de la resta dels mortals consisteix a apujar el preu del sòl i l'habitatge; altrament, quan decideixen viure als afores de les ciutats l'estratègia que es contempla és la construcció d'àrees residencials protegides per múltiples barreres de seguretat; i per últim, tal com s'ha explicat anteriorment, la segregació geogràfica i política mitjançant la creació d'illes o fugides a l'espai. Les marques no valen res sense els clients, les empreses no produeixen sense treballadors, els famosos no serien coneguts sense el gran públic. Ens ho deuen tot i, malgrat això, els esforços continuen sent una carretera d'un únic sentit, el patiment i la càrrega sempre cauen sobre les espatlles dels més necessitats. En definitiva, encara que dalt de les seves embarcacions oscil·li la nostra bandera, per molts cops que es donin al pit cridant el nom de la nostra nació: no-són-patriotes. No hi ha un acte d'amor més gran cap a un país i la seva gent que el pagament d'impostos i la contribució a l'estat del benestar. Tot el que se'n surti, és fum.