"Mai en la meva vida he estimat a cap poble ni col·lectiu, ni al poble alemany, ni al francès, ni al nord-americà, ni a la classe obrera, ni a res semblant. En efecte, només estimo als meus amics i l'únic gènere d'amor que conec i en el que crec és l'amor a les persones." Deia Hannah Arendt, reflexió que podria compartir perfectament, com ho podria fer amb la frase següent de Theo Angelopoulos: "No aniré a cap manifestació nacionalista, sota cap bandera. Sé que aquesta opció em predisposa a ser la primera víctima. Perquè seré sempre un estranger."
Sempre he estat un estranger i això em manté viu diu Jaume Plensa. És com aquests llibres a què tornes una i altra vegada, i cada vegada ho fas de forma diferent. Una cosa semblant passa amb l'escultura. No es mou, ho fas tu. És el lloc al qual sempre pots tornar. No sóc competitiu, mai ho he fet amb altres artistes. A cadascun sempre l'he considerat com una illa. Cada ésser humà és únic amb una geografia delimitada dins d'un oceà comú. Jo sóc una illa més, molt emocional, de manera que la meva obra sempre respon a la meva vida. No sóc diferent, però tampoc pot ser d'una altra manera. No intento ser el que té la veritat, perquè, ¿què és la veritat? Ara bé, em molesta la veritat oficial, el que se suposa que és el que s'ha de dir o el que s'ha de defensar si vols ser-hi. El meu sempre ha estat un camí paral·lel i crec que ha funcionat bé per trobar el que buscava. A vegades tot és molt senzill, i no cal grans escrits ni anàlisis profundes, es tracta només de ser sincer amb un mateix. Com diria Víctor Canicio: lo bue si bre cuatro veces bre.


No puc renegar del que vaig escriure sobre l’artista, però ara soc incapaç de l’elogi. Em decanto cap al blasme i el vituperi. Josep Maria Fonalleras parla en el seu article d'avui a el periódico, de les portes de Plensa, que s'han instal·lat al Liceu, que semblen inspirades en les estatues de la fotografia. De fet no ens hauria de sorprendre, Plensa es repeteix constantment, insistentment, estèticament, poèticament....

De vegades, amb determinats artistes, ens passa el mateix que a sant Pau quan va caure del cavall. Ho veiem tot diferent, després d’una il·luminació. Vivíem subjugats per una obsessió i, de sobte, ens encega una llum que ens fa veure la realitat d’una altra manera. Des d’aleshores, una vegada recuperats de l’ensurt, tot el que consideràvem excels, poètic, magnífic, innovador i fascinant se’ns torna banal, trist i prosaic i repetit. A mi em va passar amb Jaume Plensa, després de veure un documental sobre la seva obra i els seus projectes. No puc renegar del que vaig escriure en la subjugació, però ara soc incapaç de l’elogi. Em decanto cap al blasme i el vituperi, que són característics de la fe del convers. Amb això vull dir que potser llavors no era tan bo com pensava ni ara és tan execrable, la seva obra, com em sembla.

Tot plegat ve a tomb per aquestes portes del Liceu que acaben d'estrenar, que són tot el contrari del que ha de ser una porta, i que practicament sempre estaran obertes perque seràn un pont,  perquè s'elevaran fent un homenatger al món dels escenaris. Plensa, això si, saps construir el relat com pocs artistes contemporanis. Es igual que a aquestes alçades estiguem una mica tips de caps enigmàtics en l'horitzó o d'esferes que construeixen un univers simbòlic, en una operació que té més a veure amb l'enginyeria i la tracta dels artesans, que no pas amb l'excelencia estètica. És igual. La qüestió és poder dir que aquestes Constel·lacions del Liceu són un alfabet que representa una harmonia que celebra la gran diversitat del món. A mi, ja em perdonaran, em fan pensar en la reixa d'aquelles segones residencies que tenen un jardí amb aquells fabulosos gnoms  de terracota policromada. Les portes d'acer inoxidable pesen una barbaritat i seran una icona i "dialogaran amb l'edifici", que és, de fet, el que més li agrada a Plensa, dialogar amb els edificis i dialogar amb el món més contemporani. I tot això i tot allò.