El procés no va ser, com repeteix la premsa centralitzant, una malaltia col·lectiva. Va ser un esclat reactiu contra el que, des d’ahir, podem rebatejar com a bonillisme: la problematització sistemàtica de la catalanitat. - Antoni Puigverd.

El procés també va ser altres coses, per descomptat: la màscara amb què Artur Mas volia assegurar una hegemonia convergent en plena crisi de les retallades; la culminació de la mirada germànica de Pujol sobre Catalunya; el tacticisme del PSC amb ERC durant el segon tripartit, etcètera. Com tots els grans girs històrics, el procés va respondre a un conjunt de factors, però el principal era (és!) la problematització de la catalanitat. El qüestionament de les bases culturals i ètiques del catalanisme. Aznar va aconseguir imposar una mirada sobre Es­panya que era (és!) una síntesi perfecta entre l’unitarisme francès, el tradicionalisme espanyol i el nou individualisme (Savater i els seus amics del Foro Babel, origen de Cs). Sense la barbàrie d’ETA, Aznar no hauria conquerit l’hegemonia moral a Espanya. Però aquella trista sang no la va pagar el nacionalisme basc, sinó el catalanisme. Malgrat que havia estat un component essencial de la transició, el catalanisme durant la segona etapa aznariana va ser enfocat com l’enemic interior ideal.

En un país tan petit, perllongar la divisió en blocs equival a un suïcidi.

Se’n va demonitzar el model lingüístic (discutible, però democràtic). Es van multiplicar els pals a les rodes de l’eix econòmic barceloní. Durant la redacció del segon Estatut, la crítica mediàtica a les constitucionals aspiracions dels catalans va arribar a ser tan eixordadora com durant “el desafío independentista”. Finalment, amb la sentència de l’Estatut, cristal·litzava jurídicament la visió aznariana d’Espanya: s’anul·lava de facto el pacte territorial de la Constitució. També s’avortava, per descomptat, la culminació federal del model autonòmic: si ara disposéssim, com Alemanya, d’un Bundesrat o Senat territorial, podríem pactar i discutir sense les barates astúciesd’Ayuso o Moreno Bonilla, amb franca naturalitat, tot el que té relació amb el finançament territorial.

Com que la reacció catalana a aquest embat espanyolista va ser emotiva, culturalment divisiva i políticament instrumental, ara estem en un laberint. Hi ha una llei política irrefutable: el feble té obligació de ser més intel·ligent que el fort. Si el fort s’equivoca, podrà esmenar l’error tranquil·lament; si el feble s’equivoca, hi pot deixar la pell. El gir independentista va ser un gran error. Determinarà un cicle d’impotència catalana; i perllongarà la divisió interna, que en un país tan petit equival a un suïcidi. Si el sectors més oberts d’un bloc i l’altre pactessin uns mínims esperançadors, el país podria recuperar la seva millor certesa històrica: Catalunya avança quan abandera la cultura del treball i s’esforça per assolir l’avantguarda econòmica. Anguilejar és la manera que tenen de sobreviure les cultures petites en un context de cultures fortes que volen assimilar i uniformar.