Ara fa exactament quaranta anys que em vaig instal·lar a Barcelona. Hi vaig venir amb autobús, en un d’aquells autobusos que paraven a la plaça Universitat. Algú m’havia recomanat per als primers dies una pensió que hi havia per sobre de la plaça Bonanova. Jo, sense donar-hi gaires voltes, vaig agafar els Ferrocarrils Catalans i em vaig adreçar a l’estació de Bonanova. No m’hauria imaginat mai que entre una plaça i una estació que es deien­ igual hi pogués haver un quilòmetre i mig. - Ignacio Martínez de Pisón.

Recórrer aquella distància a peu va ser esgotador: tot era pujada, feia una calor de mil dimonis i el meu equipatge pesava un quintar. Encara no s’havien inventat les maletes amb rodes. A la meva hi duia la meva màquina d’escriure Olivetti i un parell de diccionaris perquè, encara que a la mare li havia dit que venia a Barcelona a prosseguir els estudis universitaris, en realitat hi venia per convertir-me en escriptor. La veritat és que ho vaig aconseguir, i ben aviat. Tot just un parell d’anys després vaig publicar el primer llibre, i des d’aleshores la meva vida ha consistit sobretot en això: escriure i publicar llibres (ja no sé ni quants en tinc).

Passats quaranta anys, no m’he penedit mai de la decisió d’establir-me a Barce­lona. Només en els moments més tur­bulents del procés vaig començar a preguntar-me si no m’havia equivocat. Els nacionalismes divideixen les societats en patriotes i antipatriotes o, el que és el mateix, en ciutadans de primera i segona categoria­, i a mi em corresponia ser d’aquests últims, cosa que no resultava agradable.

Per descomptat, la ciutat ha canviat molt en aquestes quatre dècades. Mentiria si dic que no trobo a faltar la Barcelona dels vuitanta, encara que segurament el que trobo a faltar és el jove que jo era. En aquella Barcelona vaig ser feliç com només s’és feliç quan es tenen vint-i-tants anys i unes ganes terribles de devorar la vida. Era l’època del walkman, els cigarrets Ducados i (ho recordeu?) el radiocasset extraïble: Barcelona era llavors una ciutat bastant espellifada (les escombraries amuntegades a les cantonades, els ratolins corrent per les andanes del metro), però també estilosa, dinàmica, divertida... I barata: a Barcelona un jove amb no gaires diners es podia permetre el luxe de viure al centre de la ciutat.

La meva Barcelona d’aquells anys s’assembla força a la que amb un to agredolç va retratar Ramón de España a Barcelona fantasma, una ciutat que ja no existeix: cinemes­ com el Casablanca o el Capsa, locals­ nocturns com Zeleste o Bikini, bars de copes com el Raval o el Gimlet de baix (aquest continua obert!), racons ana­crònics com l’avinguda de la Llum o el Salón Ibérico, aquell immens club de billar que hi havia a la Gran Via molt a prop d’ Aribau...

Als vuitanta, Barcelona era una ciutat espellifada, però també estilosa, dinàmica, divertida... i barata

Aquella Barcelona va començar a desaparèixer amb el posa’t guapa i els Jocs Olímpics, que van empènyer la ciutat cap a una modernitat una mica aparatosa i van homologar els preus de l’habitatge amb els de les altres capitals europees. En aquella època jo devia ramblejar força, perquè molts dels meus records d’aquells anys em porten a aquella zona: a les parades de venda d’ocells, a les cadires de lloguer, a l’incendi del Liceu... N’hi havia prou amb passejar de tant en tant per la Rambla per comprovar com la presència de visitants estrangers es multiplicava any rere any. Elevada a la categoria de destinació turística de primer ordre, Barcelona s’estava convertint en un aparador de si mateixa.

Aquella dècada, la dels noranta, va ser també bona per a Barcelona, encara que ja hi havia veus que en denunciaven el declivi com a centre irradiador­ de cultura. Quina havia estat la seva edat d’or? Els anys seixanta, amb l’ Escola de Barcelona i la gauche divine? O els setanta, amb Ajoblanco i la contracultura? Contra Franco vivíem millor, va proclamar Vázquez Montalbán: poques frases han definit amb tant encert l’esperit d’una època en què, com una espècie de sinistre recordatori, continuaven circulant pessetes amb l’efígie del dictador. Després, gairebé de sobte, va arribar l’euro, Al-Qaida va atacar les Torres Bessones, etcètera.

Quan va morir Floquet de Neu, el baby boomer més famós, havia acabat de tancar-se un cercle que venia de molt enrere: Barcelona, tradicionalment tan estimada pels barcelonins com ignorada pels estrangers, s’havia convertit en una ciutat que enamorava els de fora i començava a disgustar els barcelonins.