Si Déu no hi posa remei i elimina el planeta abans d’aquesta mitjanit, demà serà 11 de setembre. S’hi celebra la Diada Nacional de Catalunya, coneguda com a “dia de la Diada” pels que no s’han parat mai a pensar què significa la paraula diada. Aquest cop, més que no pas “recordar la pèrdua de les llibertats i reivindicar la re­sistència enfront de l’opressió, serà un catch-as-catch-can ­caníbal entre els dos bàndols majoritaris de l’independentisme.  Un combat digne de veure, però per als esperits sensibles potser hauria estat oportú commemorar el 25è aniversari de la inauguració del Teatre Nacional, que va tenir lloc tal dia com demà però del 1997. Van alçar el teló amb L’auca del senyor Esteve, de Rusiñol, dirigida per Adolfo Marsillach. Demà hauria estat el dia ideal per reestrenar-la amb una versió d’acord amb els temps actuals. El principi de la història (la infantesa, l’aprenentatge i el casament de l’Estevet en el marc de l’engrandiment del negoci familiar) correspon de manera clara als anys posteriors al 1975: l’Esteve, botiguer modèlic, representa el pujolisme i el peix al cove. Les il·lusions del Ramonet, el fill que diu que no vol heretar la botiga del pare perquè anhela ser escultor, representen l’augment recent de l’independentisme. L’enfrontament entre el senyor Esteve i el Ramonet és la lluita entre els que sempre s’aferren al “ja està bé com estan les coses” i els que creuen que una botiga de vetes-i-fils no els permetrà el salt qualitatiu que somien.

Tot això s’ha d’ajustar, evidentment; per a aquesta comesa l’art de Talia disposa de grans adaptadors. Però les línies bàsiques són aquestes. No hi podrà faltar, esclar, el magne final, quan després que fill i pare s’hagin mig reconciliat i aquest li permeti ser escultor, encabat de l’enterrament del pare, el Ramonet s’atura davant d’una estàtua i promet amb grandiloqüència: “En faré perquè ell paga el marbre”. - Quim Monzó - lavanguardia.