Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. Aquesta va ser la coneguda proclama de la primera Diada que es va celebrar després de la mort de Francisco Franco, a Sant Boi l'11 de setembre de 1976. davant la prohibició de la Delegació del Govern que es realitzés a Barcelona, ​​i de la segona, que aquesta vegada ja va omplir el passeig de Gràcia de la capital. Encara que l'esperit d'aquell primer Onze de Setembre que es feia des de la República va anar força més enllà del missatge que ràpidament es va popularitzar i es va fer realitat amb la transició, per més que el concepte de llibertat admet diverses interpretacions.

Aquell dia, Miquel Roca, Octavi Saltor i Jordi Carbonell van ser els responsables de donar veu a un catalanisme silenciat, però que havia sabut reivindicar-ne la vitalitat a través de la política, la cultura i la societat civil, estaments que representaven els tres portaveus. Si bé la seva elecció també va ser deguda a un equilibri entre l'ampli espectre del catalanisme, representant en aquest cas Carbonell al de l'esquerra.

En el cas de Carbonell, concorria com a representant de l'Assemblea de Catalunya, la plataforma nascuda el 1971 a la parròquia barcelonina de Sant Agustí per clamar per les llibertats socials i polítiques, l'amnistia als processats i condemnats per delictes de caràcter polític, el restabliment de l'Estatut de Núria –amb el debat de si havia de ser el text aprovat per la Generalitat o el retallat que va acceptar el Govern de la República, encara que en qualsevol cas com a pas previ a l'exercici de l'autodeterminació– i la cerca de consensos amb moviments socials de l'Estat espanyol, segons els seus propis principis fundacionals.

Aquests van ser els missatges que Carbonell va llançar a la munió que abarrotava la santboiana plaça de Catalunya –el ball d'assistència va ser en aquesta ocasió entre les 35.000 i les 100.000 persones, segons les fonts, si bé la primera xifra oficial va ser de 22.000–, a un discurs que oferim íntegre. La intervenció es va realitzar amb el control de la Delegació del Govern mateix, que va estar hàbil en silenciar en la retransmissió radiofònica l'al·lusió a l'autodeterminació. No ho va ser quan el ponent es va referir a l'Estat espanyol en lloc d'Espanya, una de les condicions que havien posat les autoritats. En qualsevol cas, el discurs del portaveu de l'Assemblea es va publicar íntegre un dia després al diari Avui. “Carbonell va repassar la història de la regió en uns termes marcadament separatistes”, assenyalava la nota informativa que la Guàrdia Civil va redactar sobre les intervencions en una Diada que va obrir un debat encara inacabat.

El discurs - Jordi Carbonell

“Parlo en nom de l'Assemblea de Catalunya, que avui és el poble de Catalunya en lluita pacífica per les llibertats polítiques i nacionals. No parla un polític, no parla un intel·lectual, no parla un català concret, parleu tots vosaltres amb la seva presència. Amb la vostra presència multitudinària, eixordadora, molt més important que les paraules eloqüents i que les teories perfectes.

”Tu, poble de Catalunya, un dia vençut, un altre dia humiliat, gairebé sempre perseguit des de fa més de dos segles, però mai doblegat, irreductible en la teva voluntat de viure lliure i de crear una vida nova, solidària, constructiva i pacífica pels teus fills. Doncs les aspiracions constants de la teva història, del teu present i del teu futur són feina, democràcia i llibertat. Per aconseguir-les no has estalviat ni estalvies esforços ni sacrificis. Des de la fosca desolació de l'exili, el president Companys, que moriria màrtir, va dir: “Tornarem a lluitar, tornarem a patir, tornarem a vèncer”.

Poble de Catalunya, les aspiracions constants de la teva història, del teu present i del teu futur són feina, democràcia i llibertat.

”Encara hem de lluitar i potser també patir, però som aquí per afirmar que s'acosta l'hora de la victòria. Una victòria que no serà el resultat de la violència i de l'hàbil maniobra dels qui són a dalt, sinó de la puixança que ve de baix, de la força incontenible de la nostra consciència i de la nostra voluntat de poble. Per això has triat manifestar-te fent ús d'un dret conquerit amb patiments i que sostenim amb fe aquesta Diada de l'Onze de Setembre. Una Diada que és nacional, no per cap designi d'uns savis ni cap decisió dels poderosos, sinó per l'adhesió any rere any de les masses populars, com aquest any de tots nosaltres.

”Perquè tots nosaltres, que ens sentim poble, hem vist clar que l'exemple d'aquells que estaven disposats a morir, de qui van morir fa avui 262 anys, ens va ensenyar que també calia que ens preparéssim per viure. És cert que el desenllaç de la lluita va suposar el pitjor desastre que un país pot patir: la pèrdua de l'estat propi, la desaparició de la llibertat política, la destrucció de les institucions democràtiques, l'inici de la repressió legal contra l'ús de la llengua pròpia, la mediatització de l'economia.

”És cert que la violència venjativa dels vencedors va aconseguir extrems de crueltat inconcebibles. Només un exemple: el general Moragues, un dels defensors de la ciutat, després de la seva execució, va ser penjat dins d'una gàbia al Portal del Mar de Barcelona durant dotze llarguíssims anys d'humiliació i oprobi.

”No obstant, si les derrotes solen crear frustració i esperit de venjança, si l'odi sol crear odi i la violència sol crear violència, el nostre poble ha estat una excepció. De l'Onze de Setembre, la intuïció popular no ha conservat ni la frustració de la derrota ni l'odi i la violència subsegüents. Només ha captat l'esperit que va donar sentit a la lluita, l'esperit unitari, l'esperit democràtic, l'esperit de llibertat, l'esperit de solidaritat. El que hi havia de constructiu i de perenne als objectius d'aquesta resistència.

”No és que la unitat fos absoluta. Aleshores, com avui, hi havia catalans que anteposaven els seus interessos particulars o de grup als interessos generals. Hi va haver el 1714, com en els temps moderns, qui va cooperar amb l'enemic i qui va desertar. No hem de crear mites que després són fàcilment utilitzats, com el mite que tot el que és català és bo. Això senzillament no és cert i alguns se n'aprofiten.

”Però avui com aleshores podem anomenar fortament que la immensa majoria del nostre poble és fidel a mil anys d'història ia la seva realitat nacional present. Això sí, ara com llavors, a la unitat d'aquesta majoria, on hi caben fins i tot els febles que un dia van desertar i els errats que un dia no van saber veure clarament on era el lloc de lluita, no hi caben els que han anat contra la seva terra per defensar uns interessos egoistes.

”La unitat d'avui és el resultat del compromís de forces que, malgrat que en alguns casos tenen objectius divergents a llarg termini, coincideixen en l'objectiu immediat de la lluita contra l'opressió i la dictadura. Aquest compromís, l'Assemblea de Catalunya ho ha resumit en els quatre punts programàtics, terreny d'acord mínim per sota del qual qualsevol proposta de pacte seria una burla.

”L'amnistia general per als presos i els exiliats polítics és una exigència absoluta si volem que el clima de pau substitueixi el clima de violència, si volem que els problemes tinguin solucions polítiques fruit de la llibertat democràtica i no de la coacció.

”Que no siguin admesos els escrúpols farisaics a atorgar l'amnistia als qui han fet servir la violència contra la violència –un camí que nosaltres no hem seguit–: aquells que avui volen negar-la als altres se la van atorgar ells mateixos al final de la guerra quan van amnistiar tota mena d'actes comesos contra la República. Amnistia, doncs, sense exclusions.

”L'esperit democràtic és una tradició secular catalana. El nostre poble ha estat sempre contrari a l'autoritarisme, partidari de la presència popular al govern. Ha estat partidari i ho ha portat a la pràctica tant com ha pogut.

”La dinàmica interna de la societat catalana ha tingut, malgrat els condicionaments imposats per les circumstàncies històriques, una constant democràtica. Malauradament, l'Onze de Setembre de 1714 no és l'únic cop que aquesta dinàmica interna de la nostra societat ha estat aixafada des de fora per la violència. Avui encara patim les conseqüències d?una altra derrota semblant.

”Però ja hem dit que el poble català ha estat vençut, però no ha estat doblegat. I després de cada derrota, l'esperit democràtic ha ressorgit amb més força. Si ens reunim avui és perquè, després de gairebé quaranta anys d'autoritarisme i repressió, l'esperit democràtic torna a manifestar-se més viu que mai, un esperit democràtic veritable i profund.

”Com diu el punt dos de l'Assemblea, les llibertats democràtiques han de garantir l'accés efectiu del poble al poder econòmic i polític. És a dir, no n'hi ha prou amb un simulacre de llibertats democràtiques. No n'hi ha prou que només ens deixin parlar i després tot segueixi igual.

”No volem les llibertats només pels privilegiats perquè segueixin els abusos. No volem que ens rentin la cara amb un drap brut. Volem democràcia real! Volem democràcia real que permeti als interessos populars fer-se valdre en una pluralitat d'opcions polítiques. ¡No volem reforma, volem ruptura per establir l'ordre veritable, l'ordre democràtic!

”I en aquesta democràcia autèntica participaran no només els descendents dels llinatges fa temps establerts al país, sinó que també participaran aquells que hi han vingut a treballar recentment i que volen formar-ne part. El seu esforç contribueix al progrés de la nostra terra comuna. Una terra que és de tots i que ja des dels temps més convulsos de la història, quan era un lloc de pas, ha estat així mateix terra de barreja. Aquesta és la seva originalitat, originalitat de la barreja. Per això, com a través dels segles, els nouvinguts són benvinguts, nous catalans.

”I ho sou no només perquè heu aportat una feina, sinó també i sobretot perquè heu aportat una gran solidaritat. Expulsats contra la vostra voluntat de la terra on heu nascut, us heu sentit solidaris amb un poble perseguit, heu sentit la persecució com una punxada a la vostra pròpia pell. I a la persecució heu adquirit la consciència de catalans.

Aquesta terra és de tots i ja des dels temps més convulsos de la història, quan era un lloc de pas, ha estat terra de mescla.

”Sou molt més catalans vosaltres, parlant una altra llengua, però que davant la negativa de l'Ajuntament de Barcelona a afavorir l'ensenyament del català us heu rebel·lat als barris ia les comarques, heu pres el problema com a propi i heu entès com una discriminació ho que realment ho era. Molt més catalans que els regidors traïdors de cognoms catalaníssims que van dir no a la llengua dels seus pares, dels seus fills i dels seus compatriotes.

”Els drets dels qui tenen uns costums, una tradició i una llengua diferents seran respectats i protegits com ho van ser en temps de la Generalitat i igual que vosaltres heu respectat i defensat els drets i la llengua de Catalunya en aquests anys negres de persecució. Tenim pau i convivència perquè tenim consciència de pertànyer per naixement o per adopció a un mateix poble.

”Aquesta pau i aquesta convivència són el nostre orgull i la nostra victòria. Orgull i victòria de tots, nous i vells. I lluitarem aferrissadament contra tothom qui vulgui dividir-nos i trencar i destruir el nostre futur comú de pau que ha estat, és i volem que segueixi sent exemple davant del món.

”La Diada d'avui no és només la Diada de la solidaritat interna. També és la de la solidaritat amb els altres pobles d'Espanya. Els catalans del 1714 ja proclamaven que la seva lluita era per les llibertats de tots els altres pobles de la Península. Francesc Macià ho va repetir en les seves grans proclames, el 14 d'abril del 1931 i el 9 de novembre del 1932. Nosaltres ho tornem a proclamar ben alt interpretant el punt quart de l'Assemblea. El nostre poble és solidari de tots els altres pobles d´Espanya avui com sempre.

”Aquesta actitud de poble a poble neix de la consciència popular, amb sinceritat i amb cortesia, amb moderació, però amb fermesa, diguem fort perquè tothom ho escolti: Catalunya és solidària amb tots, amb les llibertats de tots els que també se solidaritzin amb les nostres llibertats.

”Però la solidaritat és un concepte de dues direccions, d'anada i tornada. Que no pretenguin cap suport per part nostra, diguem-ho ben alt, aquells que ens neguen d'entrada el pa i la sal, aquells que consideren que nosaltres som matèria negociable però ells no. Visqui la solidaritat dels pobles de l'Estat espanyol, dels pobles d'Europa, dels pobles del món!

”I avui que es compleixen tres anys de l'enderrocament de la democràcia xilena i de l'assassinat del president Allende volem expressar especialment la nostra solidaritat amb el poble xilè i amb la lluita per la democràcia i per la llibertat.

”L'Assemblea ho ha concretat el nivell mínim de la nostra llibertat col·lectiva al tercer dels seus punts redactat el 1971 amb una precisió i un sentit de futur que ara ens admira. Textualment diu: "El restabliment provisional de les institucions i els principis configurats a l'Estatut del 1932, com a expressió concreta d'aquestes llibertats -les democràtiques- a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d'autodeterminació". Aquesta és exactament, ni més ni menys, la nostra posició col·lectiva unitària.

”Això que demanem avui –'les institucions i els principis de l'Estatut del 1932'– no és tot el que voldríem, no és el que teníem el 1714. Pràcticament totes les organitzacions polítiques i els grups de base de l'Assemblea volem més del que que ens donava aquell estatut retallat i atorgat del 1932. Però som pràctics i constructius.

”Demanem poc perquè sabem que l'accés a la democràcia és difícil. Hi ha ningú que pugui dir que venim amb noves exigències? No! Moderadament, prudentment, només demanem que ens tornin el que ens van prendre el 1939.

”Molts pensen que som massa moderats; el nostre poble és moderat. Ara, som intransigents a la nostra moderadíssima posició perquè no volem que la prudència ens faci traïdors. Els qui estan acostumats a actuar amb la contundència i la duresa que els permet la força que no s'equivoquin: moderació no és debilitat.

”El manifest per la ruptura, peça mestra de la nostra política d'avui, explicita en allò concret el que entenem que volen dir els quatre punts de l'Assemblea. No tinc temps de llegir-lo sencer, però sí que llegiré els dos paràgrafs finals:

Qualsevol negociació per la ruptura ha de comportar explícitament l'exigència d'un període constituent garantit mitjançant la formació d'un govern provisional a nivell de l'estat que permeti per a la sobirania popular la lliure configuració de les seves institucions.

”'Per a Catalunya, aquestes exigències es concreten en el restabliment provisional de les institucions i els principis configurats a l'Estatut de 1932 com a via per arribar al ple exercici de l'autodeterminació i en l'existència d'un govern provisional de la Generalitat al mateix moment de la ruptura'.

”I acabaré dient en nom de l'Assemblea de Catalunya:

”Catalans vells i nous! Catalans units a la nostra consciència comuna!

”Llibertat! Amnistia! Estatut d'Autonomia! Visca Catalunya!”


Aquest article ha estat publicat en castellà a la vanguardia el 16/09/2022 a les 12:45. A hores d'ara encara no l'han trafduït al català.

RAMÓN ÁLVAREZ