El Yamaha C3 negre del Clínic és un piano de cua molt especial, el primer que va instal·lar l'associació, el desembre del 2021. Ho han tocat veritables virtuosos com Maurici, de 10 anys, que visitava un familiar hospitalitzat i deixava bocabadat tot el món. “O com una senyora francesa que està perdent la vista, però no la sensibilitat dels dits”, recorda Liuvana. Ningú, no obstant, l'ha impressionat tant com el Drago.
Dragomir Atanazov Donchev, el seu nom complet, viu als carrers de Barcelona des del 2012. Té 50 anys, encara que “amb aquest aspecte aparent 80”. Té les ungles llarguíssimes i una gran cabellera de cabell embullat, que no s'ha pentinat en anys. La dentadura està en molt mal estat. La seva roba, bruta i foradada. El seu aspecte correspon al de moltes de les 1.231 persones que dormen al ras a la ciutat, segons Arrels Fundació.
Drago, que va néixer a Bulgària el 1972, va passar una tarda davant del Clínic i li va preguntar a Liuvana si podia entrar a tocar el piano. “És aquí per a això”, va respondre ella. La vigilant no sap quan van començar els recitals, però el primer vídeo que el va gravar és del 27 de març. “Aquí sóc una altra persona i m'oblido de tot”, explica ell. Quan va saber que La Vanguardia el volia conèixer i explicar la seva història, va dir: “Però si jo sóc un do ningú!”.
Un do ningú? Un geni autodidacte! Ha après a tocar el piano pel seu compte i memoritza compassos al cap o fon diverses cançons conegudes en una única peça. “Sóc un caçador de música”, fa broma. Ha tocat el piano de la fundació Maria Casals a l'estació de metro d'Urquinaona. I no només el del Clínic. També el de l?hospital de Sant Pau, un model Kawai, “que està afinat com el millor rellotge suís”.
Li han passat moltes coses maques. Liuvana va demanar al rober de l'hospital que li donés peces noves i es preocupa sempre que tingui màscares. Un vigilant de seguretat del Sant Pau li va portar un cop un cafè. Ha aconseguit arrencar un somriure a persones que han passat tot el dia al costat dels seus parents malalts a l'uci. Molts el graven, inclòs el director mèdic de l?hospital Clínic, el doctor Josep Maria Campistol.
“Em fa plorar amb les notes”, diu Silvia, que cada nit surt molt trist de l'hospital, on el seu pare està ingressat i entra i surt des del juny. Dimecres a la nit, una senyora va intentar acostar-se al piano a donar-li unes monedes, però ell s'hi va negar. No volia que res li distragués i, sobretot, no hi va a demanar. Donarà. Sap que la seva imatge és desastrada, però assegura que és la seva “disfressa” perquè “així ningú no em molesta pel carrer”.
Va ser també el seu passaport durant el confinament per la pandèmia de la covid. “La policia parava la gent que veia per les voreres durant la nit, però a mi em deixaven tranquil i no em deien res. Què m'havien de dir? Que me n'anés a casa meva?”. Se li il·lumina la cara quan li pregunten si coneix Arrels Fundació. “És clar que sí, van ser les primeres persones que em van ajudar. Bé, no. La primera va ser Maria, el meu àngel”.
A més dels que dormen al ras, a Barcelona hi ha 5.100 persones sense llar perquè no és el mateix tenir un sostre que tenir una llar. Ho sap molt bé Drago, que ha viscut en un traster d?un metre quadrat i en un habitacle tan calorós que preferia passar la nit al carrer. Va arribar a la ciutat sense saber ni una paraula de castellà i va aprendre l'idioma en tres mesos, veient “una televisió Philips amb subtítols”.
La nova pobresa arriba cada vegada més a ciutadans que es creien fora de perill. El mateix passa amb la xacra del sensellarisme. Drago, que de petit es va comprar un radiocasset i el primer que va fer va ser desmuntar-lo “per veure com funcionava, va tenir un negoci de muntatges electrònics al seu país. Podia instal·lar alarmes i fer el manteniment d'establiments comercials. A això es dedicava amb la Galina, la seva dona.
El càncer ja s'havia creuat a la seva vida. El 2002 va morir la seva mare d?un tumor. El seu pare se'n va separar i es va desentendre de la seva criança, que va recaure en mans d'Ivan, l'avi matern. El 2012, quan li anaven millor les coses, Galina també va morir de la mateixa malaltia que la seva mare i ell va caure en una espiral d'autodestrucció. “Però mira les meves venes i els meus braços: nets. No bec i mai m'he punxat”.


Va perdre la feina, la casa i el nord. Estava convençut que clarejaria mort qualsevol dia fins que algú li va donar diners per a un bitllet d'autocar des de Burgas, la seva ciutat, “a l'est del país i una de les portes d'entrada a la UE”. Va desembarcar a Barcelona sense res. Avui gairebé totes les seves pertinences caben en tres bosses, les tres que comporta quan va al Clínic, però se sent segur i creu que es pot valer per si mateix.
“Tot aquí ha estat un miracle per a mi”. Quan més desvalgut estava, una senyora se li va acostar al carrer i va començar a parlar-li en anglès, idioma que també va aprendre pel seu compte. A Drago li va commoure que aquella senyora volgués ajudar-lo i que es digués Maria, com la seva mare. “Vostè és un àngel”, li va dir. “Doncs en realitat em dic Maria Àngels”. Després va venir l'ajuda de l'equip de carrer i del taller d'Arrels, La Troballa.

“No sóc un pianista. No tinc estudis. Sóc hàbil per treure tons, res més. A un llec pot semblar que toco bé, però no és veritat”, diu amb humilitat. Sempre hi ha algú que l'aplaudeix o que li crida “Bravo!”, com un senyor que li ha estat gravant amb el mòbil i que treballa a TVE. La covid va frenar en sec la seva progressió, encara que durant la pandèmia va practicar tres mesos en un teclat digital que el van deixar.
Interpreta l'Ave Maria de Schubert amb la mateixa devoció que A la meva manera, de Sinatra, la seva preferida, encara que la seva història sap més “derrota i mel”, com L'home del piano, de Billy Joel, en la versió d'Ana Belén. Assaja mentalment quan passeja sense rumb. “Hi ha moviments que m'han costat més de sis mesos”, malgrat que ningú no ho diria veient-lo en directe. “Demà, tot serà diferent: la improvisació és màgica”.
“És molt educat. La seva música transmet pau i tranquil·litat”, afirma Liuvana, la vigilant, orgullosa de no haver titubejat el dia que li va demanar permís per entrar-hi i ella va dir endavant. Aviat seran les 21 hores i Drago tancarà el piano per no pertorbar el descans dels malalts. Agafarà les seves pertinences i se n'anirà. No dirà on, gelós de la seva intimitat, com qualsevol de nosaltres. Allà va, carrer avall, a la nit, amb les seves tres bosses. - Domingo Marchena - lavanguardia.