D’entrada, no hi ha esperança. La concatenació en el temps i l'extensió en l'espai d’una sèrie de catàstrofes originades pels humans apunten cap a l’autodestrucció de l'espècie­. La crisi climàtica s’accelera i els seus efectes es comencen a patir amb intensitat creixent. Les pandèmies conti­nuen. La insensata guerra a Ucraïna s’enquista en batalles sense fi i amenaça amb derives nuclears. Suscitant una crisi energètica i econòmica que dispara la inflació, desequilibra els mercats financers i encareix el cistell de consum. Mentrestant, el Congrés es diverteix donant-se la culpa els uns als altres, enfilant-se amb el desastre. La confiança en la política i els polítics, i en les institucions en general, començant pels jutges, s'esvaeix.

En aquestes condicions els projectes de regeneració solen passar per protestes populars, moviments socials i aparició de polítiques alternatives. Però avui dia, els moviments socials són els grans absents. L’ecologisme té dificultats per connectar amb la majoria de la població que dona suport a la transició energètica però reclama que sigui justa. I no entén que de sobte els Verds, com a Alemanya, defensin l’energia nuclear o la militarització del pressupost.

Vivim una guerra, però no hi ha un moviment potent per la pau. El feminisme està embrancat en disquisicions talmúdiques que l’allunyen de la majoria de les dones, les que sí que saben qui són. Mentre que les polítiques alternatives resultants de la insatisfacció popular se situen cada vegada més en l’antisistema de l’extrema dreta remuntant la democràcia a temps nefastos. Per això no veig gaires motius per a l’esperança. La qual cosa no vol dir que ens desesperem. L’acció humana conscient sempre té marge per canviar les tendències a partir de la voluntat i de la lluita. La paraula clau és consciència. Només reconeixent els processos destructius i les seves causes podem contrarestar-los. No hi ha receptes, però hi ha necessitat de construir un ordre global estable. Començant per les institucions.

Les reconstruccions prèvies van seguir les catàstrofes de dues guerres mundials. La Societat de les Nacions no va durar gaire. L’ONU sí perquè va reconèixer els poders fàctics i les seves esferes d’influència, establint les bases per a un equilibri del terror, però equilibri a la fi, que va donar estabilitat, va permetre la descolonització i va establir marcs de negociació. Per bé que l’ONU sobreviu, la negociació està trencada. En un ordre pluripolar on la Xina és superpotència i Rússia i l’ Índia, potències nuclears. Però l’ONU i les institucions de l’economia mundial es van construir sobre la derrota de les potències de l’ Eix.

Avui dia no és pensable derrotar Rússia sense guerra nuclear, llevat que hi hagi un cop, que és al que juga l’OTAN. Per tant, cal una negociació preventiva per a un Acord Mundial per la Pau, definint regles i esferes d’influència. O bé cada un es replega al seu món militaritzat i viurem amb el gallet nuclear­ en tensió i sense controlar la crisi climàtica. - Manuel Castells - lavanguardia.cat