* ACT 11
* ACT 11
El misteriós robatori a l'arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, al monestir de Poblet, ha quedat finalment en un ensurt. Els lladres han obert la caixa forta, a la tercera planta, però al veure què hi havia al seu interior, documents que van pertànyer al president Tarradellas, entre altres papers de gran valor històric, ho han deixat tot llençat i s'han tornat cap a casa seva. "No s'han emportat res, han considerat que no tenia cap valor econòmic", ha confirmat Núria Gavarró, la directora de l'arxiu Tarradellas. Els lladres han entrat durant el cap de setmana a l'arxiu Tarradellas, dins del monestir de Poblet, segons han confirmat fonts dels Mossos d'Esquadra. La policia ha obert ràpidament una investigació i ha enviat els seus agents de la científica al monestir per aclarir els fets.
Durant tot el dia, els responsables de l'arxiu Tarradellas, en presència de la mateixa directora, han fet amb els Mossos d'Esquadra un inventari per comprovar l'abast del robatori. Els lladres han accedit a l'arxiu Tarradellas, al Palau de l'Abat, a l'interior del conjunt monàstic de Poblet, després de forçar amb una palanca una porta del darrere, a la qual es pot accedir des de la carretera. Aquesta porta dóna accés a l'hort del monestir ia un molí on hi havia diverses eines. Els lladres han agafat algunes eines i s'han dirigit a la zona de l'arxiu històric. Després de forçar una finestra de la planta baixa de l'arxiu, fent palanca novament, han aconseguit accedir a l'interior. Els lladres han aconseguit inhibir l'alarma i han accedit a la tercera planta, on hi ha la caixa forta. Un cop aquí, han rebentat la caixa forta amb algunes de les eines que havien sostret del molí del monestir, però en veure que a l'interior només hi havia documents, els han abandonat i se n'han anat.
El que un es pregunta és: ¿i si en comptes de robar, els presumptes lladres el que han fet és dipositar algun document que faltava al museu?, - potser l'havien sostret anteriorement - i penedits, ho han disfressat d'intent de robatori perquè no se n'adonin. És l'única explicació raonable, ja que si no fos així, un cop posats, alguna cosa es podien haver emportat, encara que no fos rendible vendre-la al millor postor. Això, o potser pensàven els malfactors que el Sr.Tarradellas habia guardat a la caixa forta la deixa de l'avi Florenci. Aixó és un misteri que nomès pot resoldre el professor de Debó.
* ACT 11
L'exministre Jorge Fernández Díaz, ha escrit un article a 'La Razón', en què carrega contra Halloween amb arguments delirants. Podem afirmar, sense por d'equivocar-nos, que a l'exministre Jorge Fernández Díaz no li agrada Halloween. Almenys això és el que es desprèn d'un delirant article que ha publicat aquest dilluns a La Razón parlant de la tradició nord-americana que cada any guanya més adeptes a Espanya. Dies després de conèixer que l'extresorer del PP, Luis Bárcenas, ha sol·licitat una condemna de 41 anys de presó per a ell pel suposat espionatge del que va ser víctima, les xarxes l'han tornat a primera plana pel text polèmic.
La cara fosca de Halloween, així es titula l'article publicat per Fernández Díaz al diari, que comença explicant que "Hollywood va exportar a Espanya i a altres països una festa d'origen cèltic que els emigrants irlandesos van portar als EUA a principis del segle XIX" i continua responsabilitzant les produccions cinematogràfiques com La nit de Halloween, de John Carpenter, de "crear escola". Observa a més que el nom d'aquesta tradició ve de la contracció d'All Hallows evening, "que literalment és la Vespra de Tots Sants al calendari litúrgic cristià".
"Aquesta mixtificació de la commemoració religiosa dels difunts amb les antigues tradicions de pobles celtes i ara amb guions cinematogràfics de terror ha donat lloc a tota mena de cultes esotèrics", defensa Fernández Díaz al seu text i afegeix que "Halloween també és una nit satànica per imprudència ignorant, o amb plena consciència de persones i sectes": "És una greu i terrible realitat que al socaire d'aquesta festa se celebrin misses negres, s'efectuïn profanacions de sagraris, sacrificis d'animals i fins i tot de nens oferts als dimonis que, igual que les meigas, n'hi ha hagut".
"Ho haurà escrit Marcelo?" - Però encara no s'acaba aquí. L'exministre de l'Interior continua desenvolupant la seva teoria sobre els petits, denunciant que "la innocència dels nens ―amb la ignorància de la gent gran― amb les seves disfresses de dimonis, carbasses il·luminades i tot el ritual que l'acompanya, és ocasió propícia perquè aquests 'esperits malignes que vaguen pel món per a la perdició de les ànimes' tinguin a Halloween una ocasió propícia per a les seves malèfiques conjures"... convertint-se Halloween també en una nit satànica per imprudència ignorant, o amb plena consciència de persones i sectes. És una realitat greu i terrible que al socaire d'aquesta festa se celebrin misses negres, s'efectuïn profanacions de sagraris –per part dels qui sí que creuen en la presència real de Déu a l'eucaristia–, sacrificis d'animals i fins i tot de nens oferts als dimonis que, igual que les meigas, «haver-ne hi ha».
"Testimonis d'exorcistes verifiquen aquesta fosca realitat que coexisteix en una celebració que els cristians dediquen a tots els sants i als seus estimats difunts, mentre ―Satanás― se l'apropia per als seus fins terribles", conclou. Ha estat el periodista d'El País especialitzat en Tribunals, JJ. Gálvez qui ha viralitzat l'article de Jorge Fernández Díaz, i ha propiciat que molts tuiters s'hagin mofat del text.
Cal recordar, com han fet en alguns comentaris, que Fernández Díaz va passar de ser no practicant a membre de l'Opus Dei després d'un viatge a Las Vegas als noranta. Assisteix a missa cada dia i el seu fervor religiós ha marcat la seva trajectòria política. De fet, el 2015 va afirmar en una entrevista que tenia un àngel de la guarda anomenat Marcelo que l'ajudava "a les petites coses, com aparcar el cotxe, i també a les grans", i igualment van ser polèmiques les seves condecoracions a advocacions marianes: - ELPAIS.
* ACT 11
"La primera víctima quan arriba la guerra és la veritat". Aquesta frase, atribuïda al senador nord-americà Hiram Johnson, va ser pronunciada el 1917 durant la Primera Guerra Mundial, i és aplicable a qualsevol guerra o conflicte i per tant a l'actual guerra entre Ucraïna i Rússia.
Des de les guerres del Peloponès, els conflictes armats i la propaganda formen una parella ben avinguda. Potser des de molt abans: com diu Sun Tzu, a 'L'art de la guerra', tota guerra està basada en l'engany. A ningú no li pot estranyar, doncs, que Vladímir Putin també acompanyi la invasió d'Ucraïna d'una intensa campanya de propaganda. Allò que avui anomenem desinformació. El concepte tampoc no és nou, com sol creure's. Les 'fake news' no van néixer amb internet. Sempre van acompanyar la guerra. El que passa és que, a Rússia, està arrelada profundament i la tradició forma part de l'estratègia militar des de l'època soviètica. En pugna amb Occident, el KGB va crear un departament destinat, literalment, a «inventar dades per generar al cap de l'adversari imatges incorrectes de la realitat perquè aquest prengui decisions que ens siguin beneficioses». És la tradició de la 'dezinformatsiya', de la qual Putin és un intèrpret privilegiat pels anys que va medrar en els serveis secrets soviètics. Des de la invasió d'Ucraïna, la desinformació russa destinada al món ha assolit cotes mai vistes, recolzades en les possibilitats que ofereixen les xarxes socials i en certa predisposició de les societats occidentals a donar per bones notícies que no ho són ia assumir allò que George Orwell va anomenar 'fets alternatius', molt abans del 1984.
Des del principi de la guerra, Espanya ha estat un dels objectius de la campanya de desinformació sistemàtica amb què el Kremlin aspira a modificar la realitat. Començant per anomenar operació militar especial el que és una invasió d'un país sobirà sense que aquest hagi atacat prèviament Rússia. La revelació que l'opinió pública espanyola hagi rebut més de 40.000 missatges de desinformació és preocupant i hauria de motivar una resposta informativa i pedagògica a tots els nivells. No es tracta d'oposar propaganda a la grollera campanya russa, sinó de respondre-li amb la veritat completa sobre la guerra, les seves causes i les seves conseqüències. És rellevant que, a Espanya i altres països, els agents digitals de Putin hagin aprofitat l'existència de xarxes prèviament existents, impulsades per grups negacionistes durant el covid. Indica que la desinformació actua com un virus, que s'expandeix per societats escèptiques, copejats per la crisi, inerts davant de la complexitat dels reptes que té la humanitat. Els que van fer seva la idea que el virus havia sortit d?un laboratori per dominar el món són més propensos a creure les mentides de Serguei Lavrov, l?incombustible ministre d?Exteriors rus. És igual que es tracti de negar el bombardeig d'una maternitat a Mariúpol, la matança de Bucha, o pretendre que el destructor rus aconseguit per foc ucraïnès al mar Negre es va enfonsar a causa d'una tempesta.
La desinformació no és fàcil de combatre perquè el seu objectiu últim no és donar credibilitat a un relat alternatiu sinó difondre la sensació que tothom menteix. En aquesta capacitat de sembrar el dubte aquesta és la seva força. Tant si parlem de la pandèmia com de la guerra d'Ucraïna. Putin va utilitzar amb èxit aquesta extraordinària maquinària de confondre durant la campanya electoral que va portar Donald Trump a la presidència i n'ha fet un instrument d'intervenció en la política interna de molts països europeus. Denunciar la seva presència a la guerra d'Ucraïna és una manera, no només de restablir la veritat, sinó de prevenir que el virus de la desinformació es continuï expandint a la societat espanyola. - EL VIRUS DE LA DESINFORMACIÓ - elperiodico,com - editorial.
* ACT 11
* ACT 11
* ACT 11
La mítica foto, feta dies després, de la presa del Reichstag Getty Images
“Estem construint un Reichstag al Park Patriot” (un Disneyland militarrus barreja d’esbarjo, esplai i tancs), va anunciar fa cinc anys el ministre de Defensa rus, el mateix que ha dirigit l’assalt a Ucraïna. “No a mida real –va dir–, però sí perquè els soldats del nostre exèrcit juvenil puguin assaltar no qualsevol edifici, sinó el Reichstag”. Berlín va mostrar “estranyesa” davant la idea: “No ens passaria pel cap construir una cosa semblant per entrenar els nostres joves”, va dir el Govern alemany. I Moscou va respondre en clau Nuremberg: “Aquestes crítiques fan que ens preguntem què pensen aquests polítics alemanys dels arquitectes del Reichstag entre el 1933 i el 1945”.
Recreació de l'assalt al Reichstag al Park Patriot, a Rússia AFP
Als alemanys, és clar, no se'ls hauria acudit muntar una cosa així per entrenar-se. Però va ser un hòlding alemany el que va començar a construir per als russos, el 2011, el camp d'entrenament militar més avançat del món. Amb l'annexió russa de Crimea es va retirar del projecte, encara que hi ha sòlides sospites que indirectament van seguir venent material.
Aquest potentíssim holding alemany té nom nibelung: Rheinmetall (Metal del Rin). No és sensacional que el gran exèrcit privat de Rússia s'anomeni Wagner i s'entreni en aquest camp? I no ho és que Alemanya vengués tecnologia de simulació als russos perquè s'entrenessin mentre els russos practicaven assaltant una reconstrucció del Reichstag?
El més sensacional, per part meva, seria trobar la cinta perduda en què, fa un parell de dècades, vaig gravar una conversa amb Josefina Sampere, la prima major de la meva mare. El 1933 va veure cremar el Reichstag. Molt de prop. Era a Berlín per aprendre alemany després de graduar-se a l'Escola de Bibliotecàries. Em va dir que coneixia les filles del fins feia pocs mesos canceller Von Papen, i em va descriure les flames. Em crema no trobar el casset.
Pocs anys després, el Reichstag em va tornar a través de RB, un amic rus tan rus que la seva mare pinta matrioshkas davant d'una fàbrica de míssils abandonada. Un dia el vaig portar a un bar de drag queens de l?Eixample. Em va semblar el lloc ideal per preguntar-li què va fer la seva família a la Guerra Mundial. Em va explicar que el seu avi va ser dels primers soldats russos a arribar al Reichstag, i que va començar a cremar papers fins que un oficial li va dir que no ho fes, que podien ser proves contra els nazis. El seu avi adorava Stalin i el van ficar un temps a la presó per suposadament haver-lo criticat.
–¿Va continuar estimant Stalin una vegada fora del penal?
–Fins el dia que va morir.
Ni els assots de la dubtosa saxofonista del Kit Kat Club berlinès, amb Liza Minnelli contorsionant-se sobre la cadira, aconseguirien una adoració tan potent. - Plàcid Garcia-Planas - lavanguardia.com
* ACT 11
* ACT 11
Paròdia dins la paròdia. Només quatre dies de vida –menys que una mosca– ha tingut una tal Joana Masdeu, suposada periodista que va aparèixer a Twitter per defensar la penosa actitud del diputat Dalmases i difondre acusacions sobre altres dirigents de Junts, allunyats del cercle de Laura Borràs. Aquest compte fals va ser esborrat després que Jordi Sànchez oferís la possibilitat d’una entrevista presencial a la professional que –sospitosament– no era coneguda per cap dels col·legues que cobreixen l’activitat del Parlament ni per cap dels responsables de comunicació de la institució.
Joana Masdeu ha experimentat amb intensitat el fragor de la batussa política a les xarxes. Segons Nació Digital, aquest trol està vinculat al mòbil d’un col·laborador de la presidenta del partit de Puigdemont. Que les formacions polítiques facin servir bots en les seves batalles digitals no seria notícia. També ho fan altres organitzacions, obsessionades amb el control de l’opinió pública. El trumpisme ha excel·lit en aquesta guerra de desinformació i rumors, amb la voluntat de fabricar una realitat alternativa dins la qual la veritat no pot penetrar. Els fanàtics no distingeixen entre trols i persones. La notícia, aquest cop, és la profunda divisió interna de Junts que el bot Joana posa en evidència descarnadament.
Amb tot, el més divertit d’aquest cas (i el més espantós) és l’estupidesa oceànica de l’ànima de càntir que s’inventa una periodista fake sense haver pensat que el cercle dels informadors parlamentaris són faves comptades i que, més aviat que tard, es descobrirà la maniobra maldestra. Per jugar a conspirador de les xarxes sembla que cal tenir una mica d’enteniment i haver aprovat el batxillerat. Amb personal d’aquest nivellet, la política esdevé una simple destrossa. El compte de Joana Masdeu era seguit per Aurora Madaula i Jaume Alonso-Cuevillas, a més de Borràs.
Malgrat aquest episodi grotesc, els trols continuaran presents a les xarxes per crear cortines de fum, alimentar falsedats i linxar persones i grups. Ni el ridícul ni la denúncia frenaran una tendència que és global. És massa temptador poder moure titelles virtuals per escampar porqueria des de l’anonimat. A més, com va dir una partidària del laurisme en saber-se que la Joana era un bot, “però ella tenia tota la raó”. Per cert, ha explicat avui a RAC1 l'exconseller Argimón. que va telefonar a Joana Masdeu i no li va agafar el telèfon. Tu rai Rai. Pocs i maldestres, ço és dividitsxcat - Frances Marc Álvaro - lavanguardia.cat
* ACT 11
L'encarregat del concessionari no es va atabalar. Els va observar i els va deixar tranquils, enganxats al ciment polit. Quan va acabar la jornada laboral, va apagar els llums i la calefacció, i els seus treballadors i ell se'n van anar a casa. Quan van veure que la cosa s'allargaria, els protestons li van demanar una palangana “per fer les necessitats”, però l'encarregat va fer com si sentís ploure.
Dues nits s'hi van passar, adherits a terra, perquè els del concessionari no van trucar a la policia fins a 42 hores després. Hi van anar uns quants agents que van desenganxar els activistes, entre aquests el líder del grup, Gianluca Grimalda, que ara es queixa que la immobilització li ha provocat coàguls a la mà, coàguls que són “potencialment mortals” –diu– i que podrien haver-hi deixat seqüeles de per vida. Com si no fos prou sabut que és summament recomanable que no vagi a buscar llana ningú que no vulgui sortir esquilat. - Quim Monzó - lavanguardia.cat,
* ACT 11
Un total de 80 persones sense llar -60 homes i 20 dones-, amb una mitjana d'edat de només 55 anys, han mort en els dotze últims mesos a Barcelona, 16 al carrer, on es veien obligades a pernoctar per no poder disposar d'un allotjament, fet que suposa una mort cada cinc dies.
La Fundació Arrels, que es dedica a ajudar les persones que viuen al carrer, organitzarà, juntament amb altres entitats, dimecres que ve un acte d'homenatge a les vuitanta persones sense llar mortes a Barcelona l'últim any. L'acte, que portarà per lema 'Batecs de llum', se celebrarà a la plaça Nova, davant de la catedral de Barcelona, "per recordar les persones sense llar que ens han deixat durant l'últim any", han assenyalat fonts de la fundació.
Recordaran, entre altres víctimes, Isabela, que dormia en un traster sense llum; a Mohammad, a qui li agradava el barri de la Barceloneta; a Ferran, que freqüentava les biblioteques públiques de la ciutat perquè li agradava llegir; a Assad, que dormia en caixers automàtics; ia Ilias, que va morir al carrer una nit als sis mesos d?arribar a Barcelona des del seu país.
La fundació Arrels ha recordat que des de l'any 2016 han conegut la mort de més de 400 persones sense llar a Barcelona, la majoria acompanyades per entitats socials i els serveis municipals de la ciutat, fet que suposa la mort d'una persona sense llar cada sis de mitjana, encara que en els dotze últims mesos n'han mort una cada cinc dies. La mitjana d'edat dels morts sense llar en els dotze últims mesos a la ciutat era de 55 anys, és a dir uns 27 menys que la mitjana d'esperança de vida de la resta de barcelonins.
"No ens cansem d'insistir-hi: haver de viure al carrer escurça els anys de vida", han recalcat els responsables de la fundació Arrels, que, per visibilitzar les persones sense llar mortes a la ciutat, està col·locant aquests dies més de 400 plaques de record als diferents barris, parcs i carrers on vivien o freqüentaven aquestes persones. Per col·locar aquestes plaques, la fundació compta amb lajuda de més de 300 joves vinculats a una desena de centres educatius de la ciutat.
"Volem denunciar aquestes morts invisibles, canviar la mirada, recordar que haver de viure al carrer no és una cosa normal i evidenciar que necessitem accions polítiques perquè ningú no perdi casa seva", han explicat els impulsors de la iniciativa. - lavanguardia.com.
* ACT 11
Protagonitzar una gesta extraordinària que exigeixi molt coratge. Això és el que demanem a qualsevol per enlairar-lo a la condició d’heroi. La majoria són com els fantasmes, passen desapercebuts. La gent que arriba a final de mes i manté les seves famílies amb salaris de misèria, per exemple. Tot i que aquesta és una heroïcitat que es menysté per massa comuna. L’esport és també un calador d’herois. Més vistosos que els anteriors i més aplaudits. Són el jo a què aspiràvem. L’heroi que no hem pogut ser per estar atrapats en un cos i una voluntat macerats de mediocritat.
Més enllà de tot això queden els herois de veritat. Els que regnen en el terreny de l’absolut. Com les dones iranianes que xafen els vels imposats per la porca mirada dels aiatol·làs. Aquests barbuts tarats que veuen el cos femení amb els ulls tèrbols del malalt; i que projecten la seva sexualitat malsana a través de les prohibicions més casposes. Aquestes dones són el recordatori de la dignitat que acompanya cada individu. I en l’obsessió per mantenir-la s’ho estan jugant tot. Des de la llibertat fins a la pròpia vida.
Aquestes heroïnes han escollit Elnaz Rekabi com a símbol del seu intent de revolució feminista per haver participat en el campionat asiàtic d’escalada esportiva sense portar el cap tapat amb el mocador de l’opressió. De la nit al dia Rekabi va passar de ser una destacada però desconeguda esportista a una celebritat a les portades i televisions de tot el món per la seva valentia desafiant les regles del règim. Plantar cara als barbuts quedava personalitzat en una esportista que al seu torn representava totes les dones del país. Sense obrir la boca, només escalant una paret vertical amb els cabells a l’aire, Rekabi assolia les propietats d’un vigoritzador de les protestes iranianes i això el règim no podia pas permetre-ho. S’havien de serrar les potes d’aquest cavall d’idolatria.
I els misògins iranians l’han convençuda o forçada a rectificar. Això del mocador, diu ara l’escaladora, va ser un oblit culpa de les presses del dia de la competició. El seu cor és amb els fanàtics que veuen la dona com una cosa bruta. El seu germà, potser també víctima de coaccions, ha repicat el clau de la fidelitat de tota la família al règim. Rekabi, explica, va ser coronada com a heroïna contra la seva voluntat. Però el cert és que voler-ho o no resulta indiferent en aquesta equació. Ser o no ser un heroi no depèn mai d’un mateix. Es decisió sobirana dels altres. I per això la versió oficial de l’esportista és com l’aigua que no mulla les coses que toca. Perquè les dones iranianes necessitaven una heroïna i ja la tenen. I amb ella més combustible per continuar escalant la paret de maldat que han aixecat els guardians, no de la fe, si no de l’estultícia. Tant de bo puguin coronar-la. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat
* ACT 11
Aquest article que podeu llegir a continuació, es va publicar a la vanguardia el 15 de juliol de 1973. Hi he accedit gracies a l'enllaç que m'ha enviat Júlia Costa de la Panxa del Bou. Si us hi fixeu, l'article podia ser del 15 de juliol d'enguany, o bé un avis per a navegants del canvi climàtic de fa cinquanta anys. El que no hi trobareu en aquest article, és l'alarmisme catastrofista que impera actualment, potser perquè l'esperit d'en Corbella ja voltava per la redacció de la vanguardia. I per què no hi ha res que no hagi passat abans, o antes.
OCTUBRE, EL MEJOR MÉS PARA VERANEAR - 15.07.1973
EN junio del año pasado, cuando debería ser verano, la mayoría de Europa tenía un clima de principios de primavera. Sin embargo, cuatro meaos antes, las flores habían brotado e incluso las abejas se equivocaron al creer que ti buen tiempo había llegado. Pero su error no duró mucho. Justamente cuando, según el calendario, el tiempo debía empezar a ser más caluroso, vino el frío, y duró varios meses. El año pasado, en los lugares del Mediterráneo famosos por su clima cálido, hacía frío en julio En Norteamérica, las riadas y huracanes se llevaron más de cien vidas.
CAMBIO TOTAL
Pero esto no ocurrió solamente el año pasado Según los expertos, el tiempo no seguirá su patrón tradicional, sino que los inviernos serán más fríos, las primaveras tardías, los veranos frescos y los otoños cálidos hasta, por lo menos, finales de siglo. Los animales también están despistados con las variaciones del tiempo El año pasado los osos rusos se preparaban para invernar en julio, y los corderos ingleses nacieron en septiembre...
Robert Ratoliffe, director de la Oficina Meteorológica Británica, declaró: «La primavera empieza ahora en abril, como muy pronto. Es decir, un mes más tarde que en los años cuarenta y cincuenta». Realmente, durante los últimos tres años, el mes de marzo no ha sido, ni mucho menos, el inicio de la primavera. Ha llovido copiosamente y, en muchos sitios, la nieve ha sido abundante. El mes de mayo también es frío y húmedo y junio hace varios años que no puede calificarse de «veraniego», Pero, por otro lado, cuando llega el calor, suele permanecer hasta mediados de octubre por lo que resulta aconsejable coger las vacaciones de verano lo más tarde posible.
DESTRUCCIÓN MASIVA
Pero, ¿Cuál es la causa de esta inestabilidad del clima? Como contestación a esta pregunta abundan las teorías. Por ejemplo, el profesor M. Budyke, director del Laboratorio Geofísico de Moscú, cree que después de haberse quemado durante siglos carbón y otros combustibles, se ha formado una manta de finas partículas en la parte alta de la atmósfera que afecta al equilibrio climatológico.
Otro experto, el geólogo Casare Emiliani. de la Universidad de Miami, cree que la variación del tiempo os debida al desarrollo urbano y a la destrucción masiva de bosques lo que, indudablemente, afecta el equilibrio calórico de la tierra.
Otra teoría muy extendida es la creciente turbulencia —una serie de enormes «espasmos»— que está afectando a la plácida corriente de aires sudoccidental. Esta turbulencia detiene los periodos de veranos cálidos y origina unos vientos de invierno más fríos que lo normal. La nieve dura más tiempo y las heladas son más fuertes y frecuentes.
EXTREMOS
De una manera misteriosa afecta el equilibrio de las estaciones, resultando períodos de tiempo excesivamente frío y húmedo para la estación del año correspondiente. Por ejemplo, el año pasado, tuvimos un veinte por ciento menos de sol que un verano normal. Este comportamiento erróneo del tiempo ha sido muy aparente en los últimos cinco años pero los meteorólogos llevan dos décadas notando una tendencia a que las estaciones sean menos definidas. En 1949 un notable meteorólogo, el doctor C.E.P. Brooks, informó que los glaciares se estaban desgastando «rápida o, incluso, catastróficamente» y que estas fluctuaciones afectarían al clima. Efectivamente, asi ha ocurrido. En Europa ya se ha llegado a los extremos meteorológicos. Por ejemplo, en 1968, tuvimos el verano más húmedo en cuarenta años... 1959 fue el verano más caluroso y seco en cincuenta años... y el invierno de 1962 fue el más frío en veinte años.
OLA DE CALOR ÁRTICA
El año pasado se creó otro nuevo —e indeseado— récord. Europa tuvo el mes de junio más frío desde 1909. Los barcos meteorológicos informaron que en el norte del Atlántico el hielo cubría muchos más kilómetros cuadrados de océano que en un año normal. Para complicar todavía más las cosas el helado junio coincidió con una ola de calor en el Ártico. En el norte de Noruega la temperatura era veraniega y' el agua estaba lo suficientemente templada como para poder bañarse en él mar. En todo el mundo las estaciones meteorológicas ya no siguen la línea tradicional. Los ciento veinticinco miembros de la Organización Meteorológica Mundial están desconcertados por el estado del tiempo. Recientemente se informó que en los desiertos australianos llovía torrencialmente, que nevaba en Sudáfrica y que Francia padecía fuertes heladas, fuera de estación, en el Sur.
Una pista para explicar estas anormalidades la da la Universidad McGill de Montreal donde, después de varios años de estudio, los científicos han llegado a la conclusión de que las caóticas condiciones climatológicas actuales podrían ser causadas por una debilitación del viento por todo el mundo. Aseguran que en las tres últimas décadas ¡os vientos más importantes han perdido fuerza y, por lo tanto, ya no mueven las zonas de altas y bajas presiones.
DIFERENTES CAUSAS
Esto es debido al exceso de polvo y contaminación de la atmósfera o a !a variación de la energia solar. La segunda teoría está respaldada pur el doctor Maynard Miller, profesor de geología de la Universidad de Michigan, que ha estudiado las capas de polvo y polen en los glaciares de Alaska.
"Los glaciares —dice—, retroceden o avadan según los cambios de la energía solar". En los últimos años esta energía ha disminuido y el Héctor Miller predice que grandes áreas del mundo tendrán más frío, mds humedad y un tiempo más inestable durante los próximos treinta a cuarenta y cinco años. Como el clima, al parecer, se complica cada vez más, el único dato meteorológico que permanece estable es que, cuanto más tarde se cojan las vacaciones de verano, más probabilidades habrá de disfrutar de buen tiempo.
La gente puede pensar que está usted loco si dice que se va.) veranear en octubre, pero tiene muchas probabilidades de disfrutar del sol. Tal como están las cosas, es posible que acabemos recogiendo fresas en el invierno.- C.R. LAÑE (Agencia Fiel)
* ACT 11
Que la ciutadania tenim una mala memória climática, és palés, bàsicament ens dediquem a dir que a l'hivern fa molt de fred i a l'estiu molta calor. Sempre tenen a punt els de la tele algún avi que surt a declarar qiue mai havia fet tant de calor o fred com aquest any, o igual amb la pluja, el vent, o qualsevol anomalia metereológica. Que hi ha canvi climàtic no es pot pas negar, de fet de sempre n'hi ha hagut, recordem l'aforisme de Fuster: I els milers i milers d'especies animals i vegetals que s'han extingit abans del primer fum industrial. No hi ha res que no hagi passat abans. Aquesta fotografia és de mitjans de desembre de 2014, i guaita com n'estava de florida la ginesta, vol dir que el 2014 debia fer tanta o més calor que enguany, i no és la primera vegada que floreix tímidament la ginesta al novembre o al desembre. Un desembre aquest de 2014 en que es va produïr un atre fet insòlit, la gran ventada que va arrasar boscos i arbres urbans. Un avís, o simplement, va pssat, no s'ha tornat a produír, de moment.
Tot això ve a compte de que ahir ensenyaven a TV3 una tímida florida d'una prunera, com si d'un fet excepcional és tractés. Poca memòria climàtica tenen els del temps de la seva. I és que en el tema del canvi climàtic hi ha molt a dir. Per a un sabadellenc com jo, en evocar el records d'adolescent, la imatge que em ve al cap de la ciutat eren les xemeneies traient fum a tot drap, i els telers contaminant acústicament dia i nit a qualsevol baix d'un edifici. Com n'estava de plé de merda el Ripoll, que més que un riu era una claveguera amb vistes i que baixava de segons quin color tintaven les prendes a Rentapren, quants carrers encara sense asfaltar. Sincerament, se'm fa dificil entendre que una cosa tan ridícula com nosaltres pugui ser l'ùnic causant del canvi climàtic en el planeta. El meu entorn estaba molt més contaminat quan era menut que no pas ara, encara que ja sé que no és així a molts altres llocs del planeta. La percepció és que aixó va tot sol fem el que fem els homínids, tot i que ja entenc que quan menys contaminem millor, i totes les mesures que es prenguin i es posin en pràctica seràn bones per a tothom, però d’aquí a donar la culpa del canvi climàtic global només a l’home hi ha un pas molt gran, encara que cada vegada hi té més part de culpa.
Però cal recordar què no hi ha res que no hagi passat abans, com quan el gel arribava als Pirineus cobrint tot Europa, o el Pol Nord tenia un clima tropical, ¿devia ser potser culpa dels neanderthal o d'algun antecessor seu?, o possiblement fos culpa d'algun primitiu independentista català. I suposant que suposessim que ja és molt suposar que la culpa es tota nostra, em fa gràcia aquells que diuen com mes d'una organització que hi ha que ens diu "SALVEM EL PLANETA", lo qual demostra que no saben de que va tot plegat, car al planeta li és igual 40º sobre zero o sota zero i que la platja estigui a la Barceloneta o a Sant Feliu de Codines, tot i que sembla que fins i tot aquests han entés que encara que es desglacin els pols el nivell de l'aigua dels oceans no pujarà, o bé ho fara d'una manera imperceptible. És la teoria simple però real del glaçó dins el got de whisqui. Si les prediccions dels entesos sobre el CFC i el seu efecte sobre la capa d'ozó haguessin estan certes, a hores d'ara ja no n'hi hauria ni la capa d'ozó ni l'especie humana. Recordo nens a Australia fa 30 anys anant a l'escola amb ulleres i tapats per no ser afectats pel sol per culpa del forat a la capa d'ozó, que deien els experts que aquests gasos CFC tardarien 30 anys a arribar a afectar l'atmosfera. O els altres entesos que deien que a l'any 2000 ja no hi hauria petroli, que s'hauria acabat. I els dinosaures? ni tan sols hi havia l'home quan es varen extingir, de qui va ser la culpa, de Hörbiger? Mentrestant el planeta, aliè a nosaltres va fent la seva –afortunadament – i ens ofereix imatges com aquesta fotografia que vaig fer fa vuit anys entre Sabadell i Matadepera. Si fos catastrofista afegiria.... La podré fer d’ací a cinquanta anys?. Doncs no! però serà perquè ja no hi seré, i aixó no és ser catastrofista ni negacionista, és tracta purament de ser realista, de fixar-s'hi, vaja.
* ACT 11
* ACT 11
(Per a un examen més exhaustiu de les inconsistències de Harari i les seues conseqüències, podeu llegir aquest excelent artícle que li va dedicar Darshana Narayanan publicat a Current Affairs.)
* ACT 11
Sovint perdem el nord en la nostra percepciò dels problemes que ens envolten, no som capaços de prestar atenció al que realment és important i ens perdem en mil i un viaranys menors sense importancia, o d'importancia relativa. Cert que el problema l'agreuja la mateixa indolencia dels mitjans que incideixen en el mateix error que nosaltres, o nosaltres hi caiem pel tractament selectiu que fan ells de les noticies Ho dic, perquè estem ara immers en la guerra d'Ucrania, la trencadissa de junts amb ERC, o el Colegio Mayor Elías Ahuja, filàntrop gadità de pro i masó - per cert -, i s'ens escapen noticies com aquesta de Sudan del Sud, que d'entrada la majoria no sabem ni situar al mapa, malgrat els esforços de Xavier Aldekoa.
No entenc com som capaços de maltractar sistemàticament als africans, després tants anys explotant els seus recursos, posant-els-hi governs titelles i deixant-los abandonats a la seva dissort; i encara ens molesten quan desesperats, fugint de la fam o la guerra, venen a buscar refugi a casa nostra. Potser per què la tieta Teresa m'havia explicat com es vivia a Rwanda en els 30 anys en que va estar-hi de misionera - millor dit, de comadrona -, i després a Mali i Benin, tingui una mica més de consciència de la seva situació, però no és suficient. Àfrica, després d'expoliar-la, l'hem abandonat i encara ens molesten els seus fills quan venen a casa nostra a buscar quelcom tan senzill com el fet de poder viure amb un mínim de dignitat.
Diumenge al matí vaig tenir una experiència, petita, però potser més important del que sembla per definir com actuem nosaltres amb els africans. Al caixer del BBVA que hi ha davant de casa hi dorm cada nit un noi africà, amb matalás incorporat i tot; mentre anava al forner l'he vist i he pensat, ja que vas a buscar el teu esmorzar, podries agafar un entrepà i deixar-li a aquest noi, almenys avui esmorzarà en condicions. Però al Forn Valero els diumenges no fan entrepans, encara que potser si li hagués demanat a la noia me l'haurien fet, però, m'he quedat amb el que deia l'altre dia de les actrius que es tallaven un floc dels seus cabells, m'he quedat en el fet impùdic del gest. I del gest no es menja.
Podria explicar que ahir dilluns li vaig deixar un entrepà i una ampolla d'aigua, però seria faltar a la veritat. No ho vaig fer, per deixadesa, per... jo què sé, no ho vaig fer. Deia Fuster que vivim la meitat la nostra vida intentant justificar-nos. És el nostre destí com a animals ètics. I és per aixó que us ho explico, hauria quedat molt bé dir que li havia deixat l'entrepà i l'aigua, però no ho vagi fer, aquesta és la nostra incongruència vers el immigrants. La nostra, o almenys en aquest cas, la meva.
* ACT 11