RADIO KILLER VIDEO STAR



La manera de com ens informem avui dia, ha canviat molt en relació amb no fa gaire temps. Abans, posem fa 30 anys, una persona escoltava les notícies a les nou del matí, mentre esmorzava i llegia el diari en paper; tots dos, notícies i diari, informaven del que havia passat el dia abans, i aquesta persona, fins a les 12 no tenia altres notícies a la ràdio o televisió. A la tarda hi va haver un temps en què sortien alguns diaris, però eren de consum limitat, i fins a les nou del vespre no hi havia a ràdio o televisió més informació. A més. es tractava d'una informació menys globalitzada i més interior, tret de grans esdeveniments o catàstrofes.
En l'actualitat, tenim notícies 24 hores seguides a tots els mitjans, notícies a les quals de fet la gent no fa gaire cas, es fia molt més de la informació que els arriba a través de Twitter o Facebook, perquè considera (són així d'innocents) que en aquests mitjans la gent informa sense interès personal ni pressió de cap mitjà que els financii.
Amb aquest enrenou mediàtic, s'ha de reconèixer cuanta raó tenia Huxley que entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que cada vegada sabrien més sobre menys coses. Al cap i a la fi, com aquí ningú contrasta cap notícia, la mentida es pot trobar en qualsevol mitjà d'informació. Potser només se salven algunes ràdios perifèriques, contradint a Buggless quan avisaven que el vídeo mataria a l'estrella de la ràdio, i resulta que va ser al revés, la ràdio ha crescut i el vídeo ja ha passat a l'oblit. El video i els videoclubs. Menstrestant, els ciutadans només sabem que no sabem res.

LA POLARITZACIÓ  NEURONAL - Un article de Joselu que té a veure amb aquest.

"Lo peligroso es que esa tendencia se excita y se activa en el cerebro dualista del ser humano y es útil para la manipulación política extrema y que deja sociedades rotas y escindidas. Y, claro, no podemos olvidar el papel crucial que juegan las redes sociales verdaderos altavoces de ideas extremas que buscan la aniquilación del contrario que a su vez busca nuestro exterminio. Así los usuarios de redes sociales escuchan solamente un tipo de discursos y se ocultan totalmente las razones del otro que es descalificado y ridiculizado por un lenguaje de odio manifiesto. Y no hay medias tintas en las palabras que acaban siempre girando, obviando cualquier debate o intercambio de ideas, entre nazis, calificativo que utilizan todos para concluir cualquier tipo de conversación"

 

MISTERIÓS ROBATORI A POBLET



El misteriós robatori a l'arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, al monestir de Poblet, ha quedat finalment en un ensurt. Els lladres han obert la caixa forta, a la tercera planta, però al veure què hi havia al seu interior, documents que van pertànyer al president Tarradellas, entre altres papers de gran valor històric, ho han deixat tot llençat i s'han tornat cap a casa seva. "No s'han emportat res, han considerat que no tenia cap valor econòmic", ha confirmat Núria Gavarró, la directora de l'arxiu Tarradellas. Els lladres han entrat durant el cap de setmana a l'arxiu Tarradellas, dins del monestir de Poblet, segons han confirmat fonts dels Mossos d'Esquadra. La policia ha obert ràpidament una investigació i ha enviat els seus agents de la científica al monestir per aclarir els fets.

Durant tot el dia, els responsables de l'arxiu Tarradellas, en presència de la mateixa directora, han fet amb els Mossos d'Esquadra un inventari per comprovar l'abast del robatori. Els lladres han accedit a l'arxiu Tarradellas, al Palau de l'Abat, a l'interior del conjunt monàstic de Poblet, després de forçar amb una palanca una porta del darrere, a la qual es pot accedir des de la carretera. Aquesta porta dóna accés a l'hort del monestir ia un molí on hi havia diverses eines. Els lladres han agafat algunes eines i s'han dirigit a la zona de l'arxiu històric. Després de forçar una finestra de la planta baixa de l'arxiu, fent palanca novament, han aconseguit accedir a l'interior. Els lladres han aconseguit inhibir l'alarma i han accedit a la tercera planta, on hi ha la caixa forta. Un cop aquí, han rebentat la caixa forta amb algunes de les eines que havien sostret del molí del monestir, però en veure que a l'interior només hi havia documents, els han abandonat i se n'han anat.

El que un es pregunta és: ¿i si en comptes de robar, els presumptes lladres el que han fet és dipositar algun document que faltava al museu?, - potser l'havien sostret anteriorement - i penedits, ho han disfressat d'intent de robatori perquè no se n'adonin. És l'única explicació raonable, ja que si no fos així, un cop posats, alguna cosa es podien haver emportat, encara que no fos rendible vendre-la al millor postor. Això, o potser pensàven els malfactors que el Sr.Tarradellas habia guardat a la caixa forta la deixa de l'avi Florenci. Aixó és un misteri que nomès pot resoldre el professor de Debó.

LA CARA FOSCA DE HALLOWEEN



L'exministre Jorge Fernández Díaz, ha escrit un article a 'La Razón', en què carrega contra Halloween amb arguments delirants. Podem afirmar, sense por d'equivocar-nos, que a l'exministre Jorge Fernández Díaz no li agrada Halloween. Almenys això és el que es desprèn d'un delirant article que ha publicat aquest dilluns a La Razón parlant de la tradició nord-americana que cada any guanya més adeptes a Espanya. Dies després de conèixer que l'extresorer del PP, Luis Bárcenas, ha sol·licitat una condemna de 41 anys de presó per a ell pel suposat espionatge del que va ser víctima, les xarxes l'han tornat a primera plana pel text polèmic.

La cara fosca de Halloween, així es titula l'article publicat per Fernández Díaz al diari, que comença explicant que "Hollywood va exportar a Espanya i a altres països una festa d'origen cèltic que els emigrants irlandesos van portar als EUA a principis del segle XIX" i continua responsabilitzant les produccions cinematogràfiques com La nit de Halloween, de John Carpenter, de "crear escola". Observa a més que el nom d'aquesta tradició ve de la contracció d'All Hallows evening, "que literalment és la Vespra de Tots Sants al calendari litúrgic cristià".

"Aquesta mixtificació de la commemoració religiosa dels difunts amb les antigues tradicions de pobles celtes i ara amb guions cinematogràfics de terror ha donat lloc a tota mena de cultes esotèrics", defensa Fernández Díaz al seu text i afegeix que "Halloween també és una nit satànica per imprudència ignorant, o amb plena consciència de persones i sectes": "És una greu i terrible realitat que al socaire d'aquesta festa se celebrin misses negres, s'efectuïn profanacions de sagraris, sacrificis d'animals i fins i tot de nens oferts als dimonis que, igual que les meigas, n'hi ha hagut".

"Ho haurà escrit Marcelo?" - Però encara no s'acaba aquí. L'exministre de l'Interior continua desenvolupant la seva teoria sobre els petits, denunciant que "la innocència dels nens ―amb la ignorància de la gent gran― amb les seves disfresses de dimonis, carbasses il·luminades i tot el ritual que l'acompanya, és ocasió propícia perquè aquests 'esperits malignes que vaguen pel món per a la perdició de les ànimes' tinguin a Halloween una ocasió propícia per a les seves malèfiques conjures"... convertint-se Halloween també en una nit satànica per imprudència ignorant, o amb plena consciència de persones i sectes. És una realitat greu i terrible que al socaire d'aquesta festa se celebrin misses negres, s'efectuïn profanacions de sagraris –per part dels qui sí que creuen en la presència real de Déu a l'eucaristia–, sacrificis d'animals i fins i tot de nens oferts als dimonis que, igual que les meigas, «haver-ne hi ha».

"Testimonis d'exorcistes verifiquen aquesta fosca realitat que coexisteix en una celebració que els cristians dediquen a tots els sants i als seus estimats difunts, mentre ―Satanás― se l'apropia per als seus fins terribles", conclou. Ha estat el periodista d'El País especialitzat en Tribunals, JJ. Gálvez qui ha viralitzat l'article de Jorge Fernández Díaz, i ha propiciat que molts tuiters s'hagin mofat del text.

Cal recordar, com han fet en alguns comentaris, que Fernández Díaz va passar de ser no practicant a membre de l'Opus Dei després d'un viatge a Las Vegas als noranta. Assisteix a missa cada dia i el seu fervor religiós ha marcat la seva trajectòria política. De fet, el 2015 va afirmar en una entrevista que tenia un àngel de la guarda anomenat Marcelo que l'ajudava "a les petites coses, com aparcar el cotxe, i també a les grans", i igualment van ser polèmiques les seves condecoracions a advocacions marianes: - ELPAIS.


El delirant article del convers de las Vegas.

EL VIRUS DE LA DESINFORMACIÓ


"La primera víctima quan arriba la guerra és la veritat". Aquesta frase, atribuïda al senador nord-americà Hiram Johnson, va ser pronunciada el 1917 durant la Primera Guerra Mundial, i és aplicable a qualsevol guerra o conflicte i per tant a l'actual guerra entre Ucraïna i Rússia.

Des de les guerres del Peloponès, els conflictes armats i la propaganda formen una parella ben avinguda. Potser des de molt abans: com diu Sun Tzu, a 'L'art de la guerra', tota guerra està basada en l'engany. A ningú no li pot estranyar, doncs, que Vladímir Putin també acompanyi la invasió d'Ucraïna d'una intensa campanya de propaganda. Allò que avui anomenem desinformació. El concepte tampoc no és nou, com sol creure's. Les 'fake news' no van néixer amb internet. Sempre van acompanyar la guerra. El que passa és que, a Rússia, està arrelada profundament i la tradició forma part de l'estratègia militar des de l'època soviètica. En pugna amb Occident, el KGB va crear un departament destinat, literalment, a «inventar dades per generar al cap de l'adversari imatges incorrectes de la realitat perquè aquest prengui decisions que ens siguin beneficioses». És la tradició de la 'dezinformatsiya', de la qual Putin és un intèrpret privilegiat pels anys que va medrar en els serveis secrets soviètics. Des de la invasió d'Ucraïna, la desinformació russa destinada al món ha assolit cotes mai vistes, recolzades en les possibilitats que ofereixen les xarxes socials i en certa predisposició de les societats occidentals a donar per bones notícies que no ho són ia assumir allò que George Orwell va anomenar 'fets alternatius', molt abans del 1984.

Des del principi de la guerra, Espanya ha estat un dels objectius de la campanya de desinformació sistemàtica amb què el Kremlin aspira a modificar la realitat. Començant per anomenar operació militar especial el que és una invasió d'un país sobirà sense que aquest hagi atacat prèviament Rússia. La revelació que l'opinió pública espanyola hagi rebut més de 40.000 missatges de desinformació és preocupant i hauria de motivar una resposta informativa i pedagògica a tots els nivells. No es tracta d'oposar propaganda a la grollera campanya russa, sinó de respondre-li amb la veritat completa sobre la guerra, les seves causes i les seves conseqüències. És rellevant que, a Espanya i altres països, els agents digitals de Putin hagin aprofitat l'existència de xarxes prèviament existents, impulsades per grups negacionistes durant el covid. Indica que la desinformació actua com un virus, que s'expandeix per societats escèptiques, copejats per la crisi, inerts davant de la complexitat dels reptes que té la humanitat. Els que van fer seva la idea que el virus havia sortit d?un laboratori per dominar el món són més propensos a creure les mentides de Serguei Lavrov, l?incombustible ministre d?Exteriors rus. És igual que es tracti de negar el bombardeig d'una maternitat a Mariúpol, la matança de Bucha, o pretendre que el destructor rus aconseguit per foc ucraïnès al mar Negre es va enfonsar a causa d'una tempesta.

La desinformació no és fàcil de combatre perquè el seu objectiu últim no és donar credibilitat a un relat alternatiu sinó difondre la sensació que tothom menteix. En aquesta capacitat de sembrar el dubte aquesta és la seva força. Tant si parlem de la pandèmia com de la guerra d'Ucraïna. Putin va utilitzar amb èxit aquesta extraordinària maquinària de confondre durant la campanya electoral que va portar Donald Trump a la presidència i n'ha fet un instrument d'intervenció en la política interna de molts països europeus. Denunciar la seva presència a la guerra d'Ucraïna és una manera, no només de restablir la veritat, sinó de prevenir que el virus de la desinformació es continuï expandint a la societat espanyola. - EL VIRUS DE LA DESINFORMACIÓ - elperiodico,com - editorial.

LA INCONVENIÈNCIA DE NÈIXER




En el fons, no som gran cosa mes que transeünts estupefactes, carn de pas perduda enmig dels dubtes i vacil·lacions de la curta i alhora llarga existència dels aprenents d'humans que pretenem ser, o millor dit, ens han obligat a ser-ho els nostres progenitors, als que no podem reclamar res pel fet inconscient d'haver-nos portat aquí. Reproduir-se, ho fa qualsevol animal amb tota naturalitat pel sol fet de perpetuar l'espècie, la qual cosa dóna poc mèrit i menys èpica al fet de ser pare. Encara que això no pot un dir-ho al seu, si ha deambulat 98 anys per aquí baix i ha estat incapaç d'entendre-ho. No ha estat el transeünt idiotizat de Cioran, però com a la majoria, poc li ha faltat...., com a mi, com a tu... és la inconveniència d'haver nascut.

Potser Emily Dickinson tenia la resposta.

La vida és un instant entre dos plors.

SOCIETAT DEL CANSAMENT




Byung-Chul Han és el filòsof de moda, diuen d'ell (diuen) que és una de les veus filosófiques més innovadores que ha sorgit a Alemanya recentment, a ran d'aquest best seller, la primera tirada del qual es va esgotar en unes setmanes, en el qual afirma que la societat occidental està patint un silenciós canvi de paradigma: l'excés de positivitat està conduint a una societat del cansament. Així com la societat disciplinària foucaultiana produïa criminals i bojos, la societat que ha encunyat l'eslògan 'Yes We Can' produeix individus esgotats, fracassats i depressius.
Segons l'autor, la resistència només és possible en relació amb la coacció externa. L'explotació a la qual un mateix se sotmet és molt pitjor que l'externa, ja que s'ajuda del sentiment de llibertat. Aquesta forma d'explotació és, així mateix, molt més eficient i productiva pel fet que l'individu decideix voluntàriament explotar-se a si mateix fins a l'extenuació. Avui en dia no tenim un tirà o d'un rei al qual oposar-nos dient No. En aquest sentit, obres com Indigneu-vos, de Stéphane Hessel, no són de gran ajuda, ja que el mateix sistema fa desaparèixer allò al que un podria enfrontar-se. Resulta molt difícil rebel·lar-se quan víctima i botxí, explotador i explotat, són la mateixa persona.

Han assenyala que la filosofia hauria de relaxar-se i convertir-se en un joc productiu, la qual cosa donaria lloc a resultats completament nous, que els occidentals hauríem d'abandonar conceptes com originalitat, genialitat i creació del no-res i buscar una major flexibilitat en el pensament: "tots nosaltres hauríem jugar més i treballar menys, llavors produiríem més". O és potser una coincidència que els xinesos, per als que originalitat i genialitat són conceptes desconeguts, siguin els responsables de gairebé tota invenció -des de la pasta fins els focs artificials- que ha deixat empremta a Occident? No obstant això, això no deixa de ser per a l'autor una utopia inabastable per a una societat en la qual tots, fins i tot l'executiu més ben pagat, treballem com a esclaus ajornant indefinidament l'oci.

Em deia a mi mateix, que Byung-Chul Han no tinc clar que haguès entés de que anava tot plegat, i que de fet, estava més a prop dels escriptors de llibres d'autoajuda argentins de cert nivell que de la filosofia, fins que em vaig trobar amb aquest comentari de Gregorio Luri(*) que entenc va en aquesta direcció.


(*)Aquest escrit és del 2015, però és interessant revisar-lo perquè és d'abans que passessin moltes coses, com el procés, la Covid o la guerra d'Ucrània, i entenc és demostra que els filòsofs de moda actuals més que filósofos són escriptors de llibres d'autoajuda o catastrofistes desaforats, el que s'en deia abans, teòrics de la feina. Sobretot llegiu el comentari de Gregorio Luri.

CABARET REICHSTAG

¿No és sensacional que els alemanys venguessin alta tecnologia de simulació per al camp d'entrenament militar rus més gran mentre els russos s'entrenaven assaltant una reconstrucció del Reichstag?


Asseguda al divan, l’atracció mútua que succiona russos i alemanys hauria rebentat les neurones a Freud. L’espessa teoria de la psicoanàlisi –amb tota la seva càrrega sexual– és insuficient per explicar racionalment un segle de flirtejos inconfessats entre Berlín i Moscou: des del tren segellat amb què els alemanys van injectar Lenin a Rússia fins als gasoductes amb què els russos han injectat dependència energètica a Alemanya.

D’aquesta atracció fatal en commemorem ara dues fites. Cent anys, aquest octubre, de la mítica Primera Exposició d’ Art Rus a la galeria Van Diemen de Berlín: el constructivisme rus besant la República de Weimar. I també cent anys, aquest novembre, del contracte clandestí que l’aeronàutica Junkers va firmar a Moscou. Contracte que va posar els fonaments de la futura força aèria nazi: els soviets formarien els pilots de Weimar d’amagat del tractat de Versalles.

Els russos van entrenar així els aviadors alemanys que acabarien bombardejant Rússia, entre els quals Hermann Göring en persona, arquitecte de la Luftwaffe. Constructivisme avantguardista soviet en estat pur: atès que tot era secret, els pilots alemanys que morien en accidents eren tornats de Rússia en caixes especials etiquetades com a “part de maquinària”.

Recreació de l’assalt al Reichstag alPark PatriotdeRússia 

La geopolítica fa més ganyotes que un sensual i fosc cabaret del Berlín d’entreguerres, i la ganyota més espectacular va ser el màgic pacte Ribbentrop-Mólotov. Aquest número entre Hitler i Stalin per fer desaparèixer de sobte Polònia –i una colla de països més– va tenir el seu moment Marx (germans) quan el ministre d’ Exteriors nazi volava cap a Moscou per firmar l’acord i el seu homòleg soviètic no tenia cap esvàstica per rebre’l a l’aeroport: van localitzar una bandera nazi als estudis de cinema rus on es rodaven pel·lícules... antinazis.

Després de la invasió en estèreo de Polònia, hi va haver desfilades militars conjuntes nazis i soviètiques, i l’ajuda russa en gra i petroli va permetre al Tercer Reich superar el bloqueig britànic. Fins i tot van oferir als nazis una base de submarins. “El feixisme és una qüestió de gustos”, va dir Mólotov el dia de la firma. I, com que sobre gustos no hi ha res escrit, dos anys després Alemanya envaïa Rússia. Inútilment. Sobre una autopista de cadàvers, els russos van acabar entrant a Berlín, enfilant-se al Reichstag i immortalitzant el moment amb una càmera fotogràfica... alemanya ( Leica, esclar). I encara hi són, assaltant el Parlament germànic sense parar, espiritualment o físicament.

La mítica foto, feta dies després, de la presa del Reichstag Getty Images

“Estem construint un Reichstag al Park Patriot” (un Disneyland militarrus barreja d’esbarjo, esplai i tancs), va anunciar fa cinc anys el ministre de Defensa rus, el mateix que ha dirigit l’assalt a Ucraïna. “No a mida real –va dir–, però sí perquè els soldats del nostre exèrcit juvenil puguin assaltar no qualsevol edifici, sinó el Reichstag”. Berlín va mostrar “estranyesa” davant la idea: “No ens passaria pel cap construir una cosa semblant per entrenar els nostres joves”, va dir el Govern alemany. I Moscou va respondre en clau Nuremberg: “Aquestes crítiques fan que ens preguntem què pensen aquests polítics alemanys dels arquitectes del Reichstag entre el 1933 i el 1945”.

Recreació de l'assalt al Reichstag al Park Patriot, a Rússia AFP

Als alemanys, és clar, no se'ls hauria acudit muntar una cosa així per entrenar-se. Però va ser un hòlding alemany el que va començar a construir per als russos, el 2011, el camp d'entrenament militar més avançat del món. Amb l'annexió russa de Crimea es va retirar del projecte, encara que hi ha sòlides sospites que indirectament van seguir venent material.

Aquest potentíssim holding alemany té nom nibelung: Rheinmetall (Metal del Rin). No és sensacional que el gran exèrcit privat de Rússia s'anomeni Wagner i s'entreni en aquest camp? I no ho és que Alemanya vengués tecnologia de simulació als russos perquè s'entrenessin mentre els russos practicaven assaltant una reconstrucció del Reichstag?

El més sensacional, per part meva, seria trobar la cinta perduda en què, fa un parell de dècades, vaig gravar una conversa amb Josefina Sampere, la prima major de la meva mare. El 1933 va veure cremar el Reichstag. Molt de prop. Era a Berlín per aprendre alemany després de graduar-se a l'Escola de Bibliotecàries. Em va dir que coneixia les filles del fins feia pocs mesos canceller Von Papen, i em va descriure les flames. Em crema no trobar el casset.

Pocs anys després, el Reichstag em va tornar a través de RB, un amic rus tan rus que la seva mare pinta matrioshkas davant d'una fàbrica de míssils abandonada. Un dia el vaig portar a un bar de drag queens de l?Eixample. Em va semblar el lloc ideal per preguntar-li què va fer la seva família a la Guerra Mundial. Em va explicar que el seu avi va ser dels primers soldats russos a arribar al Reichstag, i que va començar a cremar papers fins que un oficial li va dir que no ho fes, que podien ser proves contra els nazis. El seu avi adorava Stalin i el van ficar un temps a la presó per suposadament haver-lo criticat.

–¿Va continuar estimant Stalin una vegada fora del penal?

–Fins el dia que va morir.

Ni els assots de la dubtosa saxofonista del Kit Kat Club berlinès, amb Liza Minnelli contorsionant-se sobre la cadira, aconseguirien una adoració tan potent. - Plàcid Garcia-Planas - lavanguardia.com

"NUNCA MÁS"



El 24 de març de 1976, una junta militar integrada pels tres comandants en cap de les Forces Armades va enderrocar el govern constitucional d'Isabel Perón. Aviat el cap de l'Exèrcit, Jorge Rafael Videla, va ser designat president de la junta i presentat per la premsa oficial com a «un professional moderat i militant catòlic». Aquest nou cop a la democràcia, el sisè que va tenir lloc en menys de cinquanta anys, va ser la dictadura més sagnant de la història del país, amb milers de morts i desapareguts, centenars de milers d'exiliats, la derrota de l'Exèrcit argentí a Malvines, la multiplicació per cinc del deute extern, el buidament d'empreses públiques i la destrucció de gran part de l'aparell productiu del país.
Els crims comesos pels militars són avui anomenats en el dret internacional com a «delicte de lesa humanitat». Trenta mil desapareguts, 400 nens robats i un país destruït va ser el saldo de l'ocupació militar.

«Nunca más». Acusació del fiscal Julio Strassera en el Judici a las Juntes Militars (1985) - Fragments. Extracto mayor de la acusación.

"Señores jueces: los padres de nuestra Patria, en la época en que realmente estaba en juego nuestro destino como Nación, nunca aceptaron utilizar métodos ilegales o clandestinos. Los primeros gobiernos patrios dictaron normas que resaltaban el valor y la dignidad del individuo. Por cierto que en aquellas tumultuosas épocas hubo que adoptar medidas extremas; repárese que la Junta de Gobierno de aquellas épocas tuvo que resolver, como uno de sus primeros actos, el fusilamiento de los máximos héroes de la resistencia a las invasiones inglesas, Santiago de Liniers y Martín de Álzaga.

La Junta, que sólo se estaba consolidando, tuvo que tomar así una decisión que podía acarrearle una gran oposición. Sin embargo, a nadie se le ocurrió simular que Liniers se fugaba o que había sido matado por un grupo de forajidos. La Junta asumió la responsabilidad y los hizo fusilar; los acusados no sólo facilitaron la desaparición o muerte clandestina de personas, como Hidalgo Solá o Elena Holmberg, que podían causarles una oposición interna, sino que, en lugar de condenar y fusilar como sus propias leyes lo establecían, a los jerarcas guerrilleros responsables de secuestros y muertes, los mataron clandestinamente, junto con otras miles de víctimas, cuando no los dejaron en libertad, con oscuros propósitos. 

En la proclama del 8 de setiembre de 1820 en el Perú, San Martín expresó: «Soldados del Ejército Libertador, no venís a hacer conquista, sino a libertar a los pueblos que han gemido. La ferocidad y la violencia son crímenes que no conocen los soldados de la libertad, y si contra todas mis esperanzas, algunos de los nuestros olvidasen esos deberes, declaro que serán inexorablemente castigados; todo el que robe o tome con violencia, será pasado por las armas… (…); todo exceso que ataque a la moral pública o a las costumbres del país, será castigado hasta con la vida. Soldados, toda la América contempla… (…) Desgraciado el que quebrante sus deberes y sirva de escándalo a sus compañeros de armas. Yo lo castigaré de un modo terrible».
No sólo los ejemplos patrios nos enseñan que el Estado no puede adoptar métodos ilegales para resolver los problemas que se presentan en una sociedad. Ni las convenciones internacionales, ni la Constitución Nacional, ni la Iglesia, ni los autores internacionales lo aceptan. Por eso Massera tenía razón cuando le dijo a Timmerman que si el Papa se enteraba no les iba a permitir continuar haciendo lo que hacían. Juan Pablo II, el 6 de octubre de 1979, afirmó en la O.E.A.: «Si bien a veces pueden aplicarse medidas especiales para garantizar la seguridad de las personas, ellas nunca, jamás justifican un ataque a la dignidad inviolable de la persona humana y a los derechos que protegen su dignidad. Si cierta ideología y ciertas formas de interpretar la legítima preocupación por la seguridad nacional dieran como resultado el subyugar el Estado, al hombre y sus derechos y dignidad, ellas cesarían en la misma medida de ser humanas, serían imposible compaginarlas con un contenido cristiano».

Señores jueces, este proceso ha significado, para quienes hemos tenido el doloroso privilegio de conocerlo íntimamente, una suerte de descenso a zonas tenebrosas del alma humana, donde la miseria, la abyección y el horror registran profundidades difíciles de imaginar antes y de comprender después. Dante Alighieri, en La Divina Comedia, reservaba el séptimo círculo del infierno para los violentos, para todos aquellos que hicieran un daño a los demás mediante la fuerza. Y dentro de ese mismo recinto, sumergía en un río de sangre hirviente y nauseabunda a cierto género de condenados…

Yo no vengo ahora a propiciar tan tremenda condena para los procesados, si bien no puedo descartar que otro tribunal, de aún más elevada jerarquía que el presente, se haga oportunamente cargo de ello. Me limitaré pues a fundamentar brevemente la humana conveniencia y necesidad del castigo.

Por todo ello, señor presidente, este juicio y esta condena son importantes y necesarios para la Nación Argentina, que ha sido ofendida por crímenes atroces. Su propia atrocidad torna monstruosa la mera hipótesis de la impunidad. Salvo que la conciencia moral de los argentinos haya descendido a niveles tribales, nadie puede admitir que el secuestro, la tortura o el asesinato constituyan hechos políticos o contingencias del combate. Ahora que el pueblo argentino ha recuperado el gobierno y control de sus instituciones, yo asumo la responsabilidad de declarar en su nombre que el sadismo no es una ideología política ni una estrategia bélica, sino una perversión moral; a partir de este juicio y esta condena, el pueblo argentino recuperará su autoestima, su fe en los valores en base a los cuales se constituye la nación y su imagen internacional severamente dañada por los crímenes de la represión ilegal. Por todo ello, también este juicio y esta condena son importantes y necesarios para las fuerzas armadas de la Nación. Este proceso no ha sido celebrado contra ellas sino contra los responsables de su conducción en el período 1976/82. No son las Fuerzas Armadas las que están en el banquillo de los acusados, sino personas concretas y determinadas a las que se les endilgan  delitos concretos y determinados. No es el honor militar lo que aquí está en juego, sino, precisamente, la comisión de actos reñidos con el honor militar. Y, finalmente, no habrá de servir esta condena para infamar a las Fuerzas Armadas, sino para señalar y excluir a quienes la infamaron con su conducta. (…)

Por todo ello, finalmente, este juicio, esta condena, son importantes y necesarios para las víctimas que reclaman y los sobrevivientes que merecen esta reparación (…)

Los argentinos hemos tratado de obtener la paz, fundándola en el olvido y fracasamos; ya hemos hablado de pasadas y frustradas amnistías. Hemos tratado de buscar la paz por vía de la violencia y del exterminio del adversario y fracasamos; me remito al período que acabamos de describir. A partir de este juicio y de la condena que propugno nos cabe la responsabilidad de fundar una paz basada no en el olvido, sino en la memoria, no en la violencia, sino en la justicia. Esta es nuestra oportunidad y quizá sea la última. Por estas consideraciones acuso a los aquí procesados por los delitos que han sido objeto de calificación y solicito que al fallar en definitiva se los condene a las siguientes penas:

Jorge Rafael Videla, reclusión perpetua, con la accesoria del art. 52 del Código Penal;
Emilio Eduardo Massera, reclusión perpetua, más la accesoria  del art. 52 del Código Penal;
Orlando Ramón Agosti, reclusión perpetua;
Roberto Eduardo Viola: reclusión perpetua;
Armando Lambruschini: reclusión perpetua;
Leopoldo Fortunato Galtieri: 15 años de prisión;
Omar Rubén Graffigna: 15 años de prisión;
Jorge Isaac Anaya: 12 años de prisión;
Basilio Lami Dozo: 10 años de prisión.

Para todos con accesorios legales y costas. Señores jueces: quiero renunciar expresamente a toda pretensión de originalidad para cerrar esta requisitoria. Quiero utilizar una frase que no me pertenece, porque pertenece ya a todo el pueblo argentino. Señores jueces: «Nunca más».



11 y 18 de septiembre, 1985  - El texto y la edición aquí expuestos fueron encontrados en www.elhistoriador.com.ar - blog descontexto.blogspot.com - Fuente: Liliana Caraballo, Noemí Charlier y Liliana Garulli, La dictadura (1976-1983). Testimonios y documentos, Universidad de Buenos Aires, 1996, págs. 118-121.




LA JOANA, INTENSAMENT


Paròdia dins la paròdia. Només quatre dies de vida –menys que una mosca– ha tingut una tal Joana Masdeu, suposada periodista que va aparèixer a Twitter per defensar la penosa actitud del diputat Dalmases i difondre acusa­cions sobre altres dirigents de Junts, allunyats del cercle de Laura Borràs. Aquest compte fals va ser esborrat després que Jordi Sànchez oferís la possibilitat d’una entrevista presencial a la professional que –sospito­sament– no era coneguda per cap dels col·legues que cobreixen l’activitat del Parlament ni per cap dels responsables de comunicació de la ins­titució.

Joana Masdeu ha experimentat amb intensitat el fragor de la batussa política a les xarxes. Segons Nació Digital, aquest trol està vinculat al mòbil d’un col·laborador de la presidenta del partit de Puigdemont. Que les formacions polítiques facin servir bots en les seves batalles digitals no seria notícia. També ho fan altres organitzacions, obsessionades amb el control de l’opinió pública. El trumpisme ha excel·lit en aquesta guerra de desinformació i rumors, amb la voluntat de fabricar una realitat alternativa dins la qual la veritat no pot penetrar. Els fanàtics no distingeixen entre trols i persones. La notícia, aquest cop, és la profunda divisió interna de Junts que el bot Joana posa en evidència descarnadament.

Amb tot, el més divertit d’aquest cas (i el més espantós) és l’estupidesa oceànica de l’ànima de càntir que s’inventa una periodista fake sense haver pensat que el cercle dels informadors parlamentaris són faves comptades i que, més aviat que tard, es descobrirà la maniobra maldestra. Per jugar a conspirador de les xarxes sembla que cal tenir una mica d’enteniment i haver aprovat el batxillerat. Amb personal d’aquest nivellet, la política esdevé una simple destrossa. El compte de Joana Masdeu era seguit per Aurora Madaula i Jaume Alonso-Cuevillas, a més de Borràs.

Malgrat aquest episodi grotesc, els trols continuaran presents a les xarxes per crear cortines de fum, alimentar falsedats i linxar persones i grups. Ni el ridícul ni la denúncia frenaran una tendència que és global. És massa temptador poder moure titelles virtuals per escampar porqueria des de l’anonimat. A més, com va dir una partidària del laurisme en saber-se que la Joana era un bot, “però ella tenia tota la raó”. Per cert, ha explicat avui a RAC1 l'exconseller Argimón. que va telefonar a Joana Masdeu i no li va agafar el telèfon. Tu rai Rai. Pocs i maldestres, ço és dividitsxcat - Frances Marc Álvaro - lavanguardia.cat




ELS ACTIVISTES DESACTIVATS


Arriba un moment en que no tinc clar si haig de publicar una noticia aquí o a Collonades, o potser als dos llocs. Júlia em renyarà dient que Monzó se'ls guanya descansats publicant noticietes, però la veritat és que el molt puta les sap trobar. Noticies que si no fos per ell, passarien desapercebudes. Com exemple la que ve a continuació, que no havia vist reflectida en cap mitjà, però ell ha estat capaç de trobar-la i trdeure-li la punta.

"Vivim dies d'un divers activisme climàtic, però els mitjans presten més atenció a les agressions gastronòmiques contra obres d'art que a d'altres. S'ha parlat sobradament de la salsa de tomàquet contra un quadre de Van Gogh, del puré de patates contra un Monet (un puré molt mal cuinat, per cert; massa líquid) i del pastís de xocolata contra l'escultura de cera de Carles III a el Museu Madame Tussauds. 
En canvi, s'ha parlat menys del que ha passat a Alemanya, a Wolfsburg, seu del Grup Volkswagen. Una penya d'activistes membres de l'organització Scientist Rebellion –nou en total– se'n van anar a un concessionari de Porsche i van passejar per la sala on l'empresa exhibeix els nous models perquè els clients puguin escollir. Tot seguit es van escampar pega per les mans i se les van adherir a terra, davant dels vehicles exposats. Ho van fer per exigir la descarbonització del sector automobilístic.

L'encarregat del concessionari no es va atabalar. Els va observar i els va deixar tranquils, enganxats al ciment polit. Quan va acabar la jornada laboral, va apagar els llums i la calefacció, i els seus treballadors i ell se'n van anar a casa. Quan van veure que la cosa s'allargaria, els protestons li van demanar una palangana “per fer les necessitats”, però l'encarregat va fer com si sentís ploure.


Dues nits s'hi van passar, adherits a terra, perquè els del concessionari no van trucar a la policia fins a 42 hores després. Hi van anar uns quants agents que van desenganxar els activistes, entre aquests el líder del grup, Gianluca Grimalda, que ara es queixa que la immobilització li ha provocat coàguls a la mà, coàguls que són “potencialment mortals” –diu– i que podrien haver-hi deixat seqüeles de per vida. Com si no fos prou sabut que és summament recomanable que no vagi a buscar llana ningú que no vulgui sortir esquilat. - Quim Monzó - lavanguardia.cat,


BATECS DE LLUM



Un total de 80 persones sense llar -60 homes i 20 dones-, amb una mitjana d'edat de només 55 anys, han mort en els dotze últims mesos a Barcelona, ​​16 al carrer, on es veien obligades a pernoctar per no poder disposar d'un allotjament, fet que suposa una mort cada cinc dies.

La Fundació Arrels, que es dedica a ajudar les persones que viuen al carrer, organitzarà, juntament amb altres entitats, dimecres que ve un acte d'homenatge a les vuitanta persones sense llar mortes a Barcelona l'últim any. L'acte, que portarà per lema 'Batecs de llum', se celebrarà a la plaça Nova, davant de la catedral de Barcelona, ​​"per recordar les persones sense llar que ens han deixat durant l'últim any", han assenyalat fonts de la fundació.

Recordaran, entre altres víctimes, Isabela, que dormia en un traster sense llum; a Mohammad, a qui li agradava el barri de la Barceloneta; a Ferran, que freqüentava les biblioteques públiques de la ciutat perquè li agradava llegir; a Assad, que dormia en caixers automàtics; ia Ilias, que va morir al carrer una nit als sis mesos d?arribar a Barcelona des del seu país.

La fundació Arrels ha recordat que des de l'any 2016 han conegut la mort de més de 400 persones sense llar a Barcelona, ​​la majoria acompanyades per entitats socials i els serveis municipals de la ciutat, fet que suposa la mort d'una persona sense llar cada sis de mitjana, encara que en els dotze últims mesos n'han mort una cada cinc dies. La mitjana d'edat dels morts sense llar en els dotze últims mesos a la ciutat era de 55 anys, és a dir uns 27 menys que la mitjana d'esperança de vida de la resta de barcelonins.

"No ens cansem d'insistir-hi: haver de viure al carrer escurça els anys de vida", han recalcat els responsables de la fundació Arrels, que, per visibilitzar les persones sense llar mortes a la ciutat, està col·locant aquests dies més de 400 plaques de record als diferents barris, parcs i carrers on vivien o freqüentaven aquestes persones. Per col·locar aquestes plaques, la fundació compta amb lajuda de més de 300 joves vinculats a una desena de centres educatius de la ciutat.

"Volem denunciar aquestes morts invisibles, canviar la mirada, recordar que haver de viure al carrer no és una cosa normal i evidenciar que necessitem accions polítiques perquè ningú no perdi casa seva", han explicat els impulsors de la iniciativa. - lavanguardia.com.



HEROÏNA PER ACCIDENT

 


Protagonitzar una gesta extraordinària que exigeixi molt coratge. Això és el que demanem a qualsevol per enlairar-lo a la condició d’heroi. La majoria són com els fantasmes, passen desapercebuts. La gent que arriba a final de mes i manté les seves famílies amb salaris de misèria, per exemple. Tot i que aquesta és una heroïcitat que es menysté per massa comuna. L’esport és també un calador d’herois. Més vistosos que els anteriors i més aplaudits. Són el jo a què aspiràvem. L’heroi que no hem pogut ser per estar atrapats en un cos i una voluntat macerats de mediocritat.

Més enllà de tot això queden els herois de veritat. Els que regnen en el terreny de l’absolut. Com les dones iranianes que xafen els vels imposats per la porca mirada dels aiatol·làs. Aquests barbuts tarats que veuen el cos femení amb els ulls tèrbols del malalt; i que projecten la seva sexualitat malsana a través de les prohibicions més casposes. Aquestes dones són el recordatori de la dignitat que acompanya cada individu. I en l’obsessió per mantenir-la s’ho estan jugant tot. Des de la llibertat fins a la pròpia vida.

Aquestes heroïnes han escollit Elnaz Rekabi com a símbol del seu intent de revolució feminista per haver participat en el campionat asiàtic d’escalada esportiva sense portar el cap tapat amb el mocador de l’opressió. De la nit al dia Rekabi va passar de ser una destacada però desconeguda esportista a una celebritat a les portades i televisions de tot el món per la seva valentia desafiant les regles del règim. Plantar cara als barbuts quedava personalitzat en una esportista que al seu torn representava totes les dones del país. Sense obrir la boca, només escalant una paret vertical amb els cabells a l’aire, Rekabi assolia les propietats d’un vigoritzador de les protestes iranianes i això el règim no podia pas permetre-ho. S’havien de serrar les potes d’aquest cavall d’idolatria.

I els misògins iranians l’han convençuda o forçada a rectificar. Això del mocador, diu ara l’escaladora, va ser un oblit culpa de les presses del dia de la competició. El seu cor és amb els fanàtics que veuen la dona com una cosa bruta. El seu germà, potser també víctima de coaccions, ha repicat el clau de la fidelitat de tota la família al règim. Rekabi, explica, va ser coronada com a heroïna contra la seva voluntat. Però el cert és que voler-ho o no resulta indiferent en aquesta equació. Ser o no ser un heroi no depèn mai d’un mateix. Es decisió sobirana dels altres. I per això la versió oficial de l’esportista és com l’aigua que no mulla les coses que toca. Perquè les dones iranianes necessitaven una heroïna i ja la tenen. I amb ella més combustible per continuar escalant la paret de maldat que han aixecat els guardians, no de la fe, si no de l’estultícia. Tant de bo puguin coronar-la. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat

EL MILLOR MES PER ESTIUEJAR



Aquest article que podeu llegir a continuació, es va publicar a la vanguardia el 15 de juliol de 1973. Hi he accedit gracies a l'enllaç que m'ha enviat Júlia Costa de la Panxa del BouSi us hi fixeu, l'article podia ser del 15 de juliol d'enguany, o bé un avis per a navegants del canvi climàtic de fa cinquanta anys. El que no hi trobareu en aquest article, és l'alarmisme catastrofista que impera actualment, potser perquè l'esperit d'en Corbella ja voltava per la redacció de la vanguardia. I per què no hi ha res que no hagi passat abans, o antes.

OCTUBRE, EL MEJOR MÉS PARA VERANEAR - 15.07.1973

EN junio del año pasado, cuando debería ser verano, la mayoría de Europa tenía un clima de principios de primavera. Sin embargo, cuatro meaos antes, las flores habían brotado e incluso las abejas se equivocaron al creer que ti buen tiempo había llegado. Pero su error no duró mucho. Justamente cuando, según el calendario, el tiempo debía empezar a ser más caluroso, vino el frío, y duró varios meses. El año pasado, en los lugares del Mediterráneo famosos por su clima cálido, hacía frío en julio En Norteamérica, las riadas y huracanes se llevaron más de cien vidas.

CAMBIO TOTAL

Pero esto no ocurrió solamente el año pasado Según los expertos, el tiempo no seguirá su patrón tradicional, sino que los inviernos serán más fríos, las primaveras tardías, los veranos frescos y los otoños cálidos hasta, por lo menos, finales de siglo. Los animales también están despistados con las variaciones del tiempo El año pasado los osos rusos se preparaban para invernar en julio, y los corderos ingleses nacieron en septiembre...

Robert Ratoliffe, director de la Oficina Meteorológica Británica, declaró: «La primavera empieza ahora en abril, como muy pronto. Es decir, un mes más tarde que en los años cuarenta y cincuenta». Realmente, durante los últimos tres años, el mes de marzo no ha sido, ni mucho menos, el inicio de la primavera. Ha llovido copiosamente y, en muchos sitios, la nieve ha sido abundante. El mes de mayo también es frío y húmedo y junio hace varios años que no puede calificarse de «veraniego», Pero, por otro lado, cuando llega el calor, suele permanecer hasta mediados de octubre por lo que resulta aconsejable coger las vacaciones de verano lo más tarde posible.

DESTRUCCIÓN MASIVA

Pero, ¿Cuál es la causa de esta inestabilidad del clima? Como contestación a esta pregunta abundan las teorías. Por ejemplo, el profesor M. Budyke, director del Laboratorio Geofísico de Moscú, cree que después de haberse quemado durante siglos carbón y otros combustibles, se ha formado una manta de finas partículas en la parte alta de la atmósfera que afecta al equilibrio climatológico.

Otro experto, el geólogo Casare Emiliani. de la Universidad de Miami, cree que la variación del tiempo os debida al desarrollo urbano y a la destrucción masiva de bosques lo que, indudablemente, afecta el equilibrio calórico de la tierra.

Otra teoría muy extendida es la creciente turbulencia —una serie de enormes «espasmos»— que está afectando a la plácida corriente de aires sudoccidental. Esta turbulencia detiene los periodos de veranos cálidos y origina unos vientos de invierno más fríos que lo normal. La nieve dura más tiempo y las heladas son más fuertes y frecuentes.

EXTREMOS

De una manera misteriosa afecta el equilibrio de las estaciones, resultando períodos de tiempo excesivamente frío y húmedo para la estación del año correspondiente. Por ejemplo, el año pasado, tuvimos un veinte por ciento menos de sol que un verano normal. Este comportamiento erróneo del tiempo ha sido muy aparente en los últimos cinco años pero los meteorólogos llevan dos décadas notando una tendencia a que las estaciones sean menos definidas. En 1949 un notable meteorólogo, el doctor C.E.P. Brooks, informó que los glaciares se estaban desgastando «rápida o, incluso, catastróficamente» y que estas fluctuaciones afectarían al clima. Efectivamente, asi ha ocurrido. En Europa ya se ha llegado a los extremos meteorológicos. Por ejemplo, en 1968, tuvimos el verano más húmedo en cuarenta años... 1959 fue el verano más caluroso y seco en cincuenta años... y el invierno de 1962 fue el más frío en veinte años.

OLA DE CALOR ÁRTICA

El año pasado se creó otro nuevo —e indeseado— récord. Europa tuvo el mes de junio más frío desde 1909. Los barcos meteorológicos informaron que en el norte del Atlántico el hielo cubría muchos más kilómetros cuadrados de océano que en un año normal. Para complicar todavía más las cosas el helado junio coincidió con una ola de calor en el Ártico. En el norte de Noruega la temperatura era veraniega y' el agua estaba lo suficientemente templada como para poder bañarse en él mar. En todo el mundo las estaciones meteorológicas ya no siguen la línea tradicional. Los ciento veinticinco miembros de la Organización Meteorológica Mundial están desconcertados por el estado del tiempo. Recientemente se informó que en los desiertos australianos llovía torrencialmente, que nevaba en Sudáfrica y que Francia padecía fuertes heladas, fuera de estación, en el Sur.

Una pista para explicar estas anormalidades la da la Universidad McGill de Montreal donde, después de varios años de estudio, los científicos han llegado a la conclusión de que las caóticas condiciones climatológicas actuales podrían ser causadas por una debilitación del viento por todo el mundo. Aseguran que en las tres últimas décadas ¡os vientos más importantes han perdido fuerza y, por lo tanto, ya no mueven las zonas de altas y bajas presiones.

DIFERENTES CAUSAS

Esto es debido al exceso de polvo y contaminación de la atmósfera o a !a variación de la energia solar. La segunda teoría está respaldada pur el doctor Maynard Miller, profesor de geología de la Universidad de Michigan, que ha estudiado las capas de polvo y polen en los glaciares de Alaska.

"Los glaciares —dice—, retroceden o avadan según los cambios de la energía solar". En los últimos años esta energía ha disminuido y el Héctor Miller predice que grandes áreas del mundo tendrán más frío, mds humedad y un tiempo más inestable durante los próximos treinta a cuarenta y cinco años. Como el clima, al parecer, se complica cada vez más, el único dato meteorológico que permanece estable es que, cuanto más tarde se cojan las vacaciones de verano, más probabilidades habrá de disfrutar de buen tiempo.

La gente puede pensar que está usted loco si dice que se va.) veranear en octubre, pero tiene muchas probabilidades de disfrutar del sol. Tal como están las cosas, es posible que acabemos recogiendo fresas en el invierno.- C.R. LAÑE (Agencia Fiel) 


Paseo por el muelle de Santander, un atardecer de 1973


GINESTA FLORIDA



Que la ciutadania tenim una mala memória climática, és palés, bàsicament ens dediquem a dir que a l'hivern fa molt de fred i a l'estiu molta calor. Sempre tenen a punt els de la tele algún avi que surt a declarar qiue mai havia fet tant de calor o fred com aquest any, o igual amb la pluja, el vent, o qualsevol anomalia metereológica. Que hi ha canvi climàtic no es pot pas negar, de fet de sempre n'hi ha hagut, recordem l'aforisme de Fuster: I els milers i milers d'especies animals i vegetals que s'han extingit abans del primer fum industrial. No hi ha res que no hagi passat abans. Aquesta fotografia és de mitjans de desembre de 2014, i guaita com n'estava de florida la ginesta, vol dir que el 2014 debia fer tanta o més calor que enguany, i no és la primera vegada que floreix tímidament la ginesta al novembre o al desembre. Un desembre aquest de 2014 en que es va produïr un atre fet insòlit, la gran ventada que va arrasar boscos i arbres urbans. Un avís, o simplement, va pssat, no s'ha tornat a produír, de moment.

Tot això ve a compte de que ahir ensenyaven a TV3 una tímida florida d'una prunera, com si d'un fet excepcional és tractés. Poca memòria climàtica tenen els del temps de la seva. I és que en el tema del canvi climàtic hi ha molt a dir. Per a un sabadellenc com jo, en evocar el records d'adolescent, la imatge que em ve al cap de la ciutat eren les xemeneies traient fum a tot drap, i els telers contaminant acústicament dia i nit a qualsevol baix d'un edifici. Com n'estava de plé de merda el Ripoll, que més que un riu era una claveguera amb vistes i que baixava de segons quin color tintaven les prendes a Rentapren, quants carrers encara sense asfaltar. Sincerament, se'm fa dificil entendre que una cosa tan ridícula com nosaltres pugui ser l'ùnic causant del canvi climàtic en el planeta. El meu entorn estaba molt més contaminat quan era menut que no pas ara, encara que ja sé que no és així a molts altres llocs del planeta. La percepció és que aixó va tot sol fem el que fem els homínids, tot i que ja entenc que quan menys contaminem millor, i totes les mesures que es prenguin i es posin en pràctica seràn bones per a tothom, però d’aquí a donar la culpa del canvi climàtic global només a l’home hi ha un pas molt gran, encara que cada vegada hi té més part de culpa. 

Però cal recordar què no hi ha res que no hagi passat abans, com quan el gel arribava als Pirineus cobrint tot Europa, o el Pol Nord tenia un clima tropical, ¿devia ser potser culpa dels neanderthal o d'algun antecessor seu?, o possiblement fos culpa d'algun primitiu independentista català. I suposant que suposessim que ja és molt suposar que la culpa es tota nostra, em fa gràcia aquells que diuen com mes d'una organització que hi ha que ens diu "SALVEM EL PLANETA", lo qual demostra que no saben de que va tot plegat, car al planeta li és igual 40º sobre zero o sota zero i que la platja estigui a la Barceloneta o a Sant Feliu de Codines, tot i que sembla que fins i tot aquests han entés que encara que es desglacin els pols el nivell de l'aigua dels oceans no pujarà, o bé ho fara d'una manera imperceptible. És la teoria simple però real del glaçó dins el got de whisqui. Si les prediccions dels entesos sobre el CFC i el seu efecte sobre la capa d'ozó haguessin estan certes, a hores d'ara ja no n'hi hauria ni la capa d'ozó ni l'especie humana. Recordo nens a Australia fa 30 anys anant a l'escola amb ulleres i tapats per no ser afectats pel sol per culpa del forat a la capa d'ozó, que deien els experts que aquests gasos CFC tardarien 30 anys a arribar a afectar l'atmosfera. O els altres entesos que deien que a l'any 2000 ja no hi hauria petroli, que s'hauria acabat. I els dinosaures? ni tan sols hi havia l'home quan es varen extingir, de qui va ser la culpa, de Hörbiger? Mentrestant el planeta, aliè a nosaltres va fent la seva –afortunadament – i ens ofereix imatges com aquesta fotografia que vaig fer fa vuit anys entre Sabadell i Matadepera. Si fos catastrofista afegiria.... La podré fer d’ací a cinquanta anys?. Doncs no! però serà perquè ja no hi seré, i aixó no és ser catastrofista ni negacionista, és tracta purament de ser realista, de fixar-s'hi, vaja.

DES D'AQUELL MOLINET



HBO ha modificat els cartells amb què anuncia les pel·lícules que ofereix. Quan surt algun actor fumant, desapareix el cigar o la cigarreta. Fa un segle, Stalin feia esborrar la imatge de Trotski de les fotos. Aleshores es feia amb aerògraf, però des de fa dècades es fa amb Photoshop, que és més fàcil i ràpid. Ho explica Monzó al seu article d'avui a la vaguardia, però el fet perpetrat no és nou, ja fa un parell d'anys va censurar una pel·lícula mítica com Alló que el vent s'endugué. Ho vaig comentar en aquest article.

SEÑORITA ESCAL·LATA - 11.6.20



La plataforma de streaming HBO Max retirava aquest dimecres del seu catàleg 'Alló que el vent s'endugué, l'oscaritzada pel·lícula dirigida per Victor Fleming. Una cinta que és Història de cinema i que ha estat molt criticada durant anys per oferir una visió idealitzada de l'esclavitud i perpetuar estereotips racistes.
La decisió arribava un dia després que el diari Los Angeles Times publiqués una columna d'opinió, signada per John Ridley, guionista de la pel·lícula 12 anys d'esclavitud, que carregava contra la cinta a l'entendre que "glorifica" l'esclavitud durant la Guerra de secessió, "ignora els seus horrors i perpetua els estereotips més dolorosos per a les persones de color".

El debat no és nou i ressorgeix quan menys se l'espera. En aquesta ocasió ha estat un clàssic de cinema el que ha fet disparar les alarmes al si del bonisme mundial, reobrint de pas un vell debat, a saber; aquest que pretén empastifar l'art amb una pàtina de correcció política, alló tan terrible del políticament correcte. No és nova aquesta censura, només cal recordar com va desaparèixer el sempitern cigarret de la comissura dels llavis de Lucky Luke dels seus dibuixos, o la pipa de Monsieur Hulot de Jacques Tati substituïda per un molinet de paper groc al metro de Paris. I ja posats s'hauria de prohibir la Bíblia, per obscena i violenta, i moltes de les bones pel·lícules de la història de cinema.
La pregunta és: ¿a on ens portarà tant bonisme idiota?. ¿Fins a quin punt eludir el nostre passat és una bona solució a l'hora d'abordar el nostre present?, l'art no es deu ni es pot revisar, màxime quan depèn del seu temps i el seu context socio-polític.

L'eufòria revisionista produeix monstres. Aproximar-se a una obra amb la mirada del segle XXI pot arribar a tacar encara més la imatge. "Una pel·lícula és filla del seu temps, intentar corregir 'Alló que el vent s'endugué' ens pot portar a intentar corregir el seu temps i això és una cosa que no està en la nostra mà". Com diu l'historiador de cinema Luís E.Parés, 'Alló que el vent s'endugué' és un melodrama, que l'ùnic el que pretenia era emocionar a la gent i eriçar el pèl, és a dir, tot és polític i està bé que intentem extreure lectures polítiques de gairebé tot, però no que busquem finalitats polítiques en aquelles coses que no les van tenir, crec que avui en dia hauriem de poder transcendir d'aquest tipus de lectures i fer una lectura realment artística".

De moment doncs, la señorita Escal·lata continuarà podent dir alló de: "juro por Dios que nunca más volveré a pasar hambre".

SARAMAGO HO VA VEURE I HARARI NO



Saramago va anticipar com reaccionarien ciutadans i governs davant d'una malaltia infecciosa nova, greu i desconeguda. S'imposarien mesures dràstiques. S'aïllaria els malalts i els contactes. Es justificarien abusos en nom del bé comú. Els governs es veurien desbordats. Els valors morals, qüestionats. S'agreujaria l'etern conflicte entre egoisme i solidaritat. Salveu-vos qui pugui o millor units? Aflorarien la ràbia i la resignació, la por i l'esperança. Tot això es troba ja a la novel·la Assaig sobre la ceguesa de Saramago, publicada el 1995, vint-i-cinc anys abans que sorgís la covid, i que es representa al Teatre Nacional de Catalunya fins al 30 d'octubre.
Curiosament, res d'això apareix als vaticinis futuristes de Harari, que va escriure el 2016 a Homo Deus. Una breu història del demà que “és probable que grans epidèmies amenacin la humanitat en el futur només si la pròpia humanitat les creï al servei d'alguna ideologia despietada. L'era en què la humanitat estava indefensa davant d'epidèmies naturals probablement s'ha acabat”.
Té la seva ironia que un Assaig sobre la ceguesa aporti més llum que un historiador que ens va oferir 21 lliçons per al segle XXI. Vint-i-una lliçons publicades el 2018 que ignoraven la inevitabilitat que abans o després arribés una pandèmia. El contrast entre la lucidesa de Saramago i la miopia de Harari té una explicació fàcil. Saramago basa el seu relat en les emocions humanes: com reaccionaran les persones davant d'una epidèmia devastadora que no comprenen?
Harari basa el seu en l'admiració per la tecnologia: els avenços amb què els Homo sapiens hem controlat la natura ens converteixen en Homo deus. Per descomptat, psicologia i tecnologia estan connectades. És la capacitat de transformar el món amb eines –la tecnologia– allò que defineix la humanitat, diu l'arqueòleg Eudald Carbonell, i utilitzem tota mena de tecnologies amb entusiasme.
Però per comprendre el present i predir el futur, i per decidir com regular l'ús de genomes i xips, els humanistes que pensen primer en les persones són probablement millors guies que els gurus que idolatren les màquines.
Si tot els sembla molt abstracte, pensin en exemples pràctics. Recorden les apps de rastreig de contactes de covid? Les podíem instal·lar al mòbil per alertar-nos si havíem estat al costat d'una persona infectada o per informar els altres si els infectats érem nosaltres. En un món d'androides, aquestes apps haurien reduït l'impacte de la pandèmia. Al món real de les persones han estat un fracàs. Saramago, sense saber tant d'enginyeria però més de psicologia, ho hauria vist venir. - Josep Corbella - lavanguardia.com


(Per a un examen més exhaustiu de les inconsistències de Harari i les seues conseqüències, podeu llegir aquest excelent artícle que li va dedicar Darshana Narayanan publicat a Current Affairs.)


 

FAM A SUDAN DEL SUD



Sovint perdem el nord en la nostra percepciò dels problemes que ens envolten, no som capaços de prestar atenció al que realment és important i ens perdem en mil i un viaranys menors sense importancia, o d'importancia relativa. Cert que el problema l'agreuja la mateixa indolencia dels mitjans que incideixen en el mateix error que nosaltres, o nosaltres hi caiem pel tractament selectiu que fan ells de les noticies  Ho dic, perquè estem ara immers en la guerra d'Ucrania, la trencadissa de junts amb ERC, o el Colegio Mayor Elías Ahuja, filàntrop gadità de pro i masó - per cert -, i s'ens escapen noticies com aquesta de Sudan del Sud, que d'entrada la majoria no sabem ni situar al mapa, malgrat els esforços de Xavier Aldekoa. 

No entenc com som capaços de maltractar sistemàticament als africans, després tants anys explotant els seus recursos, posant-els-hi governs titelles i deixant-los abandonats a la seva dissort; i encara ens molesten quan desesperats, fugint de la fam o la guerra, venen a buscar refugi a casa nostra. Potser per què la tieta Teresa m'havia explicat com es vivia a Rwanda en els 30 anys en que va estar-hi de misionera - millor dit, de comadrona -, i després a Mali i Benin, tingui una mica més de consciència de la seva situació, però no és suficient. Àfrica, després d'expoliar-la, l'hem abandonat i encara ens molesten els seus fills quan venen a casa nostra a buscar quelcom tan senzill com el fet de poder viure amb un mínim de dignitat.

Diumenge al matí vaig tenir una experiència, petita, però potser més important del que sembla per definir com actuem nosaltres amb els africans. Al caixer del BBVA que hi ha davant de casa hi dorm cada nit un noi africà, amb matalás incorporat i tot; mentre anava al forner l'he vist i he pensat, ja que vas a buscar el teu esmorzar, podries agafar un entrepà i deixar-li a aquest noi, almenys avui esmorzarà en condicions. Però al Forn Valero els diumenges no fan entrepans, encara que potser si li hagués demanat a la noia me l'haurien fet, però, m'he quedat amb el que deia l'altre dia de les actrius que es tallaven un floc dels seus cabells, m'he quedat en el fet impùdic del gest. I del gest no es menja. 

Podria explicar que ahir dilluns li vaig deixar un entrepà i una ampolla d'aigua, però seria faltar a la veritat. No ho vaig fer, per deixadesa, per... jo què sé, no ho vaig fer. Deia Fuster que vivim la meitat la nostra vida intentant justificar-nos. És el nostre destí com a animals ètics. I és per aixó que us ho explico, hauria quedat molt bé dir que li havia deixat l'entrepà i l'aigua, però no ho vagi fer, aquesta és la nostra incongruència vers el immigrants. La nostra, o almenys en aquest cas, la meva.

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-