Sosté Carlos, que "lagunilla", en granaino, es cuando estás en una conversación, quieres decir el nombre de un conocido y no hay manera de que te salga de la boca. Suposo que la traducció més aproximada al català seria "llacuna", encara que entenc no tenim en aquest cas el diminutiu. Aquesta reflexió ve d'un comentari de Carlos (Car-res), un Cordobés de Cornellà sur mer, que em va deixar en l'escrit anterior. 

Li contestava que de sempre jo tinc 'lagunillas', res a veure amb l'edat. I li posava l'exemple següent: Hi ha un músic de blues nord-americà molt conegut, del que de sempre m'ès difícil recordar el seu nom i cognom quan em vull referir a ell. Sé perfectament qui és, que un fill seu Conor, es va matar en caure des d'un pis 53 a Manhattan, i que és el pare d'un dels millors riffs del blues a "Leila". Però si em vull referir a ell, no aconsegueixo recordar la majoria de les vegades ni el seu nom ni el seu cognom. Per aconseguir-ho haig d'emprar una manera francament peculiar, però que em funciona. Penso primer en el seu malnom: "Mano lenta", i automàticament penso en Viki el viking. I no sé per quins setze ous, de sobte apareix el nom i cognom del músic: Eric Clapton. Quina relació te Viki amb Clapton, cap ni una, però una vegada vaig associar-ho i la cosa va funcionar. En general, em costa molt recordar el nom de gent amb la qual em trobo en el dia a dia durant anys, allò de: Com es diu aquest Josep, Joan? i, en canvi, si recordo perfectament els cognoms, per això sovint em refereixo a la gent pel seu cognom.

En canvi, i com a contrapartida, tinc una memòria extraordinària, fotogràfica, per recordar les cares de la gent. L'altre dia anava pel Parc Catalunya i em vaig crear amb dos homes. Tu ets en Ramirez, li vaig espantar a un d'ells. SI! i tu? Preguntà sorpres. Després si es va recordar de mi, però és que resulta que l'última vegada que ens havíem vist era al 1974. O l'altre dia que creuava el pas de vianants en vermell el Diez, amb qui no ens veiem des dels 15 anys. L'home se'n feia creus que hagués recordat la seva cara.

Afortunadament no estic sol. Un dia anava al cinema a l'Eix Macià, i mentre esperava fent cua, em vaig fixar en una dona, la cara em sonava molt, però no aconseguia ubicar-la. Quina fou la meva sorpresa quan ella somrient em va dir: Fa tres anys a Port Aventura a la cua del Dragón Khan. Era la meva ànima bessona, que havia recordat en una cua una altra cua de tres anys enrere. Aleshores, ja ho sabeu, potser no recordaré el vostre nom un dia si ens trobem pel carrer, però no oblideu que només que ens hàgim vist una sola vegada, m'he quedat amb la vostra cara.