Corrien, si no tranquil·les, sí que lleugerament encarrilades les aigües a Junts. Ara sí que tenim un partit!, s’escarrassaven a explicar diputats, consellers i persones diverses del club junter. Viatge al centre en po­lítiques sectorials durant la ponència política del congrés passat, per a desesperació de militants com l’exconseller Toni Comín, i un punt de contemporització en el mantra independentista que quedava, en el seu vessant més trabucaire, limitada a l’entorn de Laura Borràs i la seva orla d’incondicionals. Per fi això comença a funcionar com una organització que sap on va!, celebraven els més optimistes, satisfets de caminar en direcció cap a un comportament polític mínimament ortodox. Però als règims tutelats no hi ha possibilitat de pensar per un mateix. En qualsevol moment arriba el comandant i mana parar. I això és el que ha fet Carles Puigdemont amb Jordi Turull. Aquí és on cal furgar per explicar l’embolic en què estan ficats els junters amb la seva consulta sobre quedar-se o abandonar el Govern.
Revestida de radicalitat democràtica, la consulta és en realitat la fotografia més explícita del segrest de la formació per part del seu fundador. Allunyat del dia a dia, Carles Puigdemont continua mantenint la capacitat d’alterar els equilibris del seu partit amb tan sols aixecar el polze o deixant-lo caure. Traduït a la pràctica, Jordi Turull podia gestionar la situació amb Laura Borràs, però el múscul no li permet lluitar alhora amb l’expresident. Si a sobre ERC olora la sang del seu rival i decideix que és el moment de posar-li la bota al coll negant-li el pa i la sal de qualsevol concessió al bo de Jordi Turull, la situació es torna impossible. Així ha estat.
Turull, home lleial a l'organització, a diferència dels que habiten a Junts sota la fórmula del “perquè jo ho valc”, sap que sense partit res no és possible. El seu drama és ser conscient que la primera obligació d’un dirigent és evitar que se li trenqui la joguina. D’aquí el seu viacrucis personal d’aquests dies: ser on no vols ser fent el que no voldries fer perquè no caigui la vaixella a terra i el partit implosioni. Només que passi el que passi, JxCat ja ha perdut. I molt. Tot i que l’inventari de danys –ruïna total o parcial– no podrà tancar-se fins d’aquí a unes setmanes o mesos. Cadascú escull la corda amb què vol penjar-se. Junts ha escollit una vegada més, i en això la seva coherència ha estat proverbial, el tòtem de la consulta, tot i que en aquesta ocasió només a la seva militància.
Sigui quin sigui el resultat, JuntsxCat es debilita. Si guanyen els partidaris de quedar-se al Govern, s’hi quedaran amb les condicions imposades per Pere Aragonès i ERC. El gran vencedor del cara o creu junter serà el partit d’Oriol Junqueras, que també governa des del backstage. Si s’imposen els par­tidaris d’estripar les cartes, el partit s’allunya de la centralitat que en teoria buscava per convertir-se en una or­ganització quixotesca sense cap sentit de la realitat. Amb capacitat de fer molt soroll, cert, però amb cap per avançar cap al que formalment prometen els seus dirigents més vehements.
Cinc anys a Bèlgica són massa per continuar connectat a la realitat del país. El laberint de Carles Puigdemont és irresoluble, perquè per sortir-ne, hauria d’acceptar que només una part minoritària de l’independentisme continua vivint al 2017 i considerant, com ell, que d’aquelles pols en va néixer una cosa que no fos més que un bonic somieig que va durar res i un capital polític que dona per a molt però no per al que es pretenia. 
Els que encara mantenen la fe cega són suficients perquè les expectatives demoscòpiques de Junts es ressentin si l’expresident, en el seu paper d’emperador allunyat de Roma, apunta amb el polze cap a terra. Amb això, i amb les lleialtats i afectes humanament comprensibles amb què compta, en té prou i li sobra per fer impossible que el partit pugui aterrar d’una vegada a la realitat del 2022. Potser no pot ser de cap altra manera. És molt humà ésser humà.- Josep Martí Blanch - lavanguardia.com. - Tan preocupada com està Laura Borràs per la persecució exterior i és incapaç d'adonar-se que l'enemic al té a casa, i no a Parets del Vallès, sinó a Waterloo.