El Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030 ha posat en marxa una campanya amb el suggeridor títol de “Prou distopies. Tornem a imaginar un futur millor”. La primera reacció podria ser de crítica fàcil contra l'Administració per gastar-se diners i energies en un tema que afecta l'esfera personal i també es podria pensar que darrere d'això s'amaga el típic autobombo sobre com ho fa de bé l'Executiu. Però, en aquest cas, tal com està plantejat amb xerrades a centres educatius o associacions culturals, especialment enfocat als joves, ens sembla una iniciativa necessària. Mai no està de més. La cantarella que les noves generacions viuran pitjor que la dels seus pares i la incertesa del món actual on tot és efímer, des dels treballs fins a les relacions personals, ens cal prendre'ns seriosament. Ho explica molt bé avui a La Vanguardia Mayte Rius, una periodista que fa molts anys que toca amb extrema sensibilitat la transformació de les conductes de la nostra societat.

NO ETS TU SOL, EL DESÀNIM ÉS COL·LECTIU

Nostàlgia del passat, esgotament pel present i dificultat de planificar el futur provoquen desesperança. El Govern intenta contrarestar l'abatiment amb la campanya 'Prou distopies. Tornem a imaginar un futur millor” - 

- Què tal? Com estàs?

-Bé, encara que una mica desmotivat, sense gaires ganes de res, la veritat.

És molt probable que us soni aquest diàleg i que fins i tot l'hagiu protagonitzat. I potser creieu que aquest baix estat d'ànim o apatia és cosa vostra o d'aquell familiar, company de feina o amic amb qui parleu. Però no és així.

“Totes les èpoques tenen una sensació que les vertebra més enllà de l'individual: la disbauxa dels anys 20 del segle passat, l'abatiment de la postguerra... I ara aquesta sensació col·lectiva és el malestar”, diu Javier Padilla, metge de família que acaba de publicar –al costat de la psiquiatra Marta Carmona– Malestem. Quan estar malament és un problema col·lectiu (Capità Swing).

Explica que aquest malestar i desànim té a veure que estem en un moment biogràfic col·lectiu molt singular. “Tenim nostàlgia del passat perquè aquesta és la generació que viurà pitjor que els seus pares; sentim esgotament del present perquè no tenim eines per afrontar els reptes que se'ns presenten, com l'ecològic, i vivim una cancel·lació del futur perquè és difícil, sobretot per a les generacions joves, imaginar com serà la seva vida d'aquí a 30 o 50 anys, i aquests tres elements fan que ens endinsem en la desesperança”, resumeix Padilla.

"Assistim a un moment històric molt delicat", coincideix l'antropòleg Pablo Mondragón, director d'Umanyx. I detalla que no és només que s'estigui sortint d'una pandèmia, vivint una guerra, la crisi econòmica que se'n deriva o els desastres climàtics. “És que alhora la societat està canviant molt amb la digitalització, els temps s'estan accelerant i nosaltres, com a humans, des del punt de vista adaptatiu no estem preparats per a aquests ritmes, i això psicològicament provoca malestar perquè és difícil trobar el lloc un en una societat on tot és una enorme incògnita”, explica.

Afegeix que “com Homo sapiens sapiens estem codificats per a certa estabilitat i ara assistim a canvis accelerats, a no saber cap on va el futur, si ens substituiran les màquines i perdrem la feina. I tot això, combinat amb dos anys d'una pandèmia que ha tocat la salut mental de tots, conforma una bomba de rellotgeria que en lloc de manifestar-se a revoltes ha derivat en una forta apatia”.

Padilla remarca que ara mateix hi ha a Espanya generacions que, des que van sortir al mercat laboral, no han deixat d'estar en crisi perpètua, i ja no són tan joves. “Primer va ser la crisi econòmica del 2008, després la de la covid, ara la crisi econòmica, la bèl·lica i la conjunció de crisi energètica i de canvi climàtic... Això facilita la sensació que la crisi és perpètua, no passarà una cosa, i això condueix a la desesperança”, relata.

Aquesta sensació de desànim la tenen identificada i també preocupa en l'àmbit polític. El ministeri de Drets Socials i Agenda 2030 ha llançat recentment la campanya “Prou distopies. Tornem a imaginar un futur millor”, amb què intenta animar els qui la veuen o escolten a no assumir amb resignació que el futur serà pitjor.

Mondragón creu que és difícil que la població s'impliqui a pensar solucions per al futur perquè “hi ha una apatia generalitzada cap a allò polític, prevalen els continguts polaritzants i el clima de crispació i, a més, la sensació política que preval és que se'n va a la deriva, sense rumb ni estratègia; tot això va calant a l'ànim”. Com a alternativa, diu l'antropòleg, “observo que tant des del punt de vista individual com a les empreses s'està posant de moda l'estoïcisme; el plantejament que moltes persones fan és entendre quins són els seus límits, què està sota el seu control i què no, i què està a la mà canviar per cuidar la seva salut mental”.

Padilla, no obstant, creu que la sortida a aquest malestar no arribaràs cuidant la nostra salut mental ni posant més psicòlegs a la sanitat pública.

“Si pensem que aquest malestar és individual i cal veure com ens apanyem això és incapacitant; aquest malestar ha de tenir un oposat en què referenciar-se, que per mi és l'ideal de vida bona, i per aquesta vida no n'hi ha prou amb l'optimisme, amb voler estar bé, calen mesures col·lectives i polítiques destinades a facilitar el dret al temps , que avui dia és un dels grans marcadors de classe: temps per poder cuidar, per gaudir, per integrar la nostra relació amb el medi ambient”, opina.