Lola García, directora adjunta de La Vanguardia, ha publicat El naufragi, una crònica sobre el procés independentista. En el procés les emocions han desbordat la política, afirma, i d'aixó va aquest article, d'emocions i de les seves seqüeles.

"La Moncloa estava al cas del contingut de la proposta que ahir va fer Pere Aragonès d’assolir un “acord de claredat” a la canadenca que defineixi les regles de joc (com i quan) d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. El contingut de la declaració no va provocar cap inquietud entre els col·laboradors de Pedro Sánchez, que van interpretar la proposta com a part del galimaties inacabable en què estan sumits els partits independentistes, però que no canvia substancialment la situació actual.

De fet, la comunicació prèvia a la Moncloa és un indic­ador de la fluïdesa de les relacions entre ERC i el Govern central. Cap dels dos no està disposat a llançar per la borda un terreny de joc que ha costat gairebé cinc anys de desplegar i que els proporciona temps, un bé molt preuat en política: temps per consolidar-se com a president, en el cas d’ Aragonès, sense sucumbir als sotracs que van viure anteriors governs independentistes i, per a Sánchez, temps per presentar-se a les pròximes eleccions generals sense ensurts en aquest flanc, que podrien ser utilitzats a fons per la dreta.

La proposta d’Aragonès és una tornada al passat. És el reconeixement implícit d’una rectificació que es produeix de manera gradual des del 2017. Una rectificació dels mètodes, com és obvi, no de les finalitats. És el retorn al discurs del “dret a decidir”, que va aconseguir una acceptació més gran en la societat catalana i entre els seus representants polítics. A allò que, com li va recordar Jéssica Albiach (comuns), fa un temps deien que era “una pantalla passada”, i que ara torna al llenguatge d’ERC. És l’admissió que la via unilateral no està sobre la taula avui dia.

Però sobretot és la fórmula d’ERC per desempallegar-se de la soga del “ tenim pressa” o de tuteles externes com la de l’“Estat major”, que al seu dia va empènyer el Govern a prendre decisions de les quals els seus membres no estaven convençuts. Buscar suports a Catalunya per a un “acord de claredat” requereix temps. I convèncer el Govern central de la seva conveniència pot ser etern. Si a més es tracta de copiar la via canadenca, la llei de Claredat sobre el referèndum del Québec no només va requerir un acord amb el govern d’aquest Estat, sinó que es va aprovar al Parlament federal.

Els republicans saben que la majoria de la societat catalana té ara altres urgències a atendre i que la mobilització independentista, encara que latent, ha passat a un segon pla. Mentre això sigui així, ERC no es llançarà a cap aventura a costa de posar en risc la presidència de la Generalitat. Per això, els republicans volen esprémer al màxim la taula de diàleg amb Sánchez per abordar el que considera peremptori: “aconseguir els efectes d’una amnistia”, en paraules d’ Aragonès, que, en un altre exercici de pragmatisme, ja no parla d’aconseguir l’amnistia directament, sinó un resultat equivalent. La prioritat és que Sánchez utilitzi tots els instruments al seu abast perquè els afectats pel procés de judici en surtin com més ben parats millor.

Aragonès va destinar més temps del seu discurs a l’obra de govern que al procés, conscient que això és el que està de debò en dubte, que és aquesta la palanca que pot fer que ERC consolidi la seva hegemonia o la perdi. Però cinc anys després de l’1- O i la declaració d’independència fallida, el procés continua en fase d’aterratge. I els seus efectes continuen marcant la política catalana. Les conseqüències es deixen sentir en un govern que pot acabar funcionant com si fossin dos si Junts entra en una dinàmica de marcar perfil propi, com té previst.

Junts es resisteix a desprendre’s de la nostàlgia per un moment d’excepcionalitat que no és l’actual. També Ciutadans enyora la retòrica del passat. A la política catalana li continuen pesant els esdeveniments del 2017. Laura Borràs, presidenta del Parlament suspesa de les seves funcions i processada per presumpte frau, es mirava el debat ahir des de la tribuna de convidats mentre una cadira buida a la Mesa de la Cambra evidenciava l’anòmala situació que, a tall de metàfora, viu la institució que representa tots els catalans."