Byung-Chul Han és el filòsof de moda, diuen d'ell (diuen) que és una de les veus filosófiques més innovadores que ha sorgit a Alemanya recentment, a ran d'aquest best seller, la primera tirada del qual es va esgotar en unes setmanes, en el qual afirma que la societat occidental està patint un silenciós canvi de paradigma: l'excés de positivitat està conduint a una societat del cansament. Així com la societat disciplinària foucaultiana produïa criminals i bojos, la societat que ha encunyat l'eslògan 'Yes We Can' produeix individus esgotats, fracassats i depressius.
Segons l'autor, la resistència només és possible en relació amb la coacció externa. L'explotació a la qual un mateix se sotmet és molt pitjor que l'externa, ja que s'ajuda del sentiment de llibertat. Aquesta forma d'explotació és, així mateix, molt més eficient i productiva pel fet que l'individu decideix voluntàriament explotar-se a si mateix fins a l'extenuació. Avui en dia no tenim un tirà o d'un rei al qual oposar-nos dient No. En aquest sentit, obres com Indigneu-vos, de Stéphane Hessel, no són de gran ajuda, ja que el mateix sistema fa desaparèixer allò al que un podria enfrontar-se. Resulta molt difícil rebel·lar-se quan víctima i botxí, explotador i explotat, són la mateixa persona.
Han assenyala que la filosofia hauria de relaxar-se i convertir-se en un joc productiu, la qual cosa donaria lloc a resultats completament nous, que els occidentals hauríem d'abandonar conceptes com originalitat, genialitat i creació del no-res i buscar una major flexibilitat en el pensament: "tots nosaltres hauríem jugar més i treballar menys, llavors produiríem més". O és potser una coincidència que els xinesos, per als que originalitat i genialitat són conceptes desconeguts, siguin els responsables de gairebé tota invenció -des de la pasta fins els focs artificials- que ha deixat empremta a Occident? No obstant això, això no deixa de ser per a l'autor una utopia inabastable per a una societat en la qual tots, fins i tot l'executiu més ben pagat, treballem com a esclaus ajornant indefinidament l'oci.
Em deia a mi mateix, que Byung-Chul Han no tinc clar que haguès entés de que anava tot plegat, i que de fet, estava més a prop dels escriptors de llibres d'autoajuda argentins de cert nivell que de la filosofia, fins que em vaig trobar amb aquest comentari de Gregorio Luri(*) que entenc va en aquesta direcció.
Segons l'autor, la resistència només és possible en relació amb la coacció externa. L'explotació a la qual un mateix se sotmet és molt pitjor que l'externa, ja que s'ajuda del sentiment de llibertat. Aquesta forma d'explotació és, així mateix, molt més eficient i productiva pel fet que l'individu decideix voluntàriament explotar-se a si mateix fins a l'extenuació. Avui en dia no tenim un tirà o d'un rei al qual oposar-nos dient No. En aquest sentit, obres com Indigneu-vos, de Stéphane Hessel, no són de gran ajuda, ja que el mateix sistema fa desaparèixer allò al que un podria enfrontar-se. Resulta molt difícil rebel·lar-se quan víctima i botxí, explotador i explotat, són la mateixa persona.
Han assenyala que la filosofia hauria de relaxar-se i convertir-se en un joc productiu, la qual cosa donaria lloc a resultats completament nous, que els occidentals hauríem d'abandonar conceptes com originalitat, genialitat i creació del no-res i buscar una major flexibilitat en el pensament: "tots nosaltres hauríem jugar més i treballar menys, llavors produiríem més". O és potser una coincidència que els xinesos, per als que originalitat i genialitat són conceptes desconeguts, siguin els responsables de gairebé tota invenció -des de la pasta fins els focs artificials- que ha deixat empremta a Occident? No obstant això, això no deixa de ser per a l'autor una utopia inabastable per a una societat en la qual tots, fins i tot l'executiu més ben pagat, treballem com a esclaus ajornant indefinidament l'oci.
Em deia a mi mateix, que Byung-Chul Han no tinc clar que haguès entés de que anava tot plegat, i que de fet, estava més a prop dels escriptors de llibres d'autoajuda argentins de cert nivell que de la filosofia, fins que em vaig trobar amb aquest comentari de Gregorio Luri(*) que entenc va en aquesta direcció.
(*)Aquest escrit és del 2015, però és interessant revisar-lo perquè és d'abans que passessin moltes coses, com el procés, la Covid o la guerra d'Ucrània, i entenc és demostra que els filòsofs de moda actuals més que filósofos són escriptors de llibres d'autoajuda o catastrofistes desaforats, el que s'en deia abans, teòrics de la feina. Sobretot llegiu el comentari de Gregorio Luri.
13 Comentaris
Hi ha els 'de moda' i els altres.
ResponEliminase pre ens quedaran els grecs de fa 2000 anys.
EliminaLa filosofía como tal ha dejado de enseñarse. Hay nuevas terminologías y nacen otros conceptos que no son más que refritos de lo que llevamos aprendiendo desde hace más de dosmilquinientos años.
ResponEliminaHoy no se enseña filosofía como materia primera en los colegios, y pocos saben los métodos de aproximación a lo concluyente de una frase verdadera.
Han nacido términos nuevos como "resilencia", que no es nada más que capacidad de sacrificio, y poca cosilla más, siempre de autoayuda para vender ejemplares.
Res com li deia a Júlia, sempre ens quedaran els filòsofs grecs de fa 2000 anys, encara prou vigents.
EliminaCada vez hay más gente ,que se da cuenta que eso de trabajar no es tan bueno,como dicen.En USA,son muchos los abandonos,en España dice nuestras ministras,que no es problema,aquí. Claro,el asunto es saber lo que haces,porque todo el día sin hacer nada,no es plan,eso lo sabemos los jubilados.En mi familia próxima, ya se han dado casos de abandono y de cambio radical de faena,si les preguntas el por qué, no convence,pero bueno es su libertad.
ResponEliminaEn mi caso,lo intenté varias veces,cansado de pluriempleo que era la moda entonces,pero con tres hijos y nuevo el la ciudad,era imposible,Bueno al final,sí que lo conseguí, pero eso es otra cosa y no la digo,no sea que me lea algún joven ,cansado y amargado de su trabajo
Ya lo decía un filósofo argentino: Es una lata el trabajar, todos los dias te tenés que levantar.
EliminaPersonalmente creo que estos "filósofos de salón" se parecen más a los malos psicólogos que a los filósofos clásicos.
ResponEliminaHasta el término "resiliencia" que cita Miquel no es más que una devaluación y simplificación de la escuela estoica de los filósofos clásicos.
Desde Platón y Aristóteles ya todo está escrito en este campo, tanto que la iglesia medieval prohibió por miedo la circulación de sus obras, porque el lector medianamente inteligente se hacía muchas preguntas al leerles, y eso es contradictorio con la fe cristiana.
No hay que buscar respuestas estrafalarias a los viejos problemas de siempre, solo tenemos que preguntarnos a nosotros mismos, con sinceridad, eso si.
He llegit diversos llibres de Byung-Chul Han i, certament, de vegades en té un la impressió de descobriment de mediterranis i evidències que no resolen gaire les coses. A més, el seu argumentari es repeteix en tots els seus llibres en una mena de constructe d'idees al voltant de la positivitat i la negativitat, entenent aquesta amb un sentit creatiu. Potser no és Ortega i Gasset, que, per cert també va ser un filòsof de moda, però té el seu paper interessant si és llegit. Em molesta fer tant èmfasi, inclòs Luri, en que és un filòsof "de moda", dit amb algun ressentiment, com si fos un delicte ser llegit. Prefereixo que la gent llegeixi aquest divulgador que tants i tants bestsellers que abunden.
ResponEliminaTAixó deia Byung Han . tota edat té les seves afliccions pròpies. Així, va existir una era bacteriana, que, com a molt tard, va acabar amb el descobriment dels antibiòtics. Tot i la por generalitzada d'una epidèmia d'influença, no estem vivint en una era viral. Gràcies a la tecnologia immunològica, ja l'hem deixada enrere. Des d'un punt de vista patològic, l'incipient segle XXI no és determinat ni pels bacteris ni pels virus, sinó per les neurones.
EliminaAixò ho deia Byung Chul Han a principis d'aquest segle, cosa que em reafirma que en realitat no hi ha experts en res, capaços de preveure les calamitats que ens han de venir, llevat dels guionistes del Simpson i els predicadors de la obvietat climàtica
Es curioso ,que leo y oigo incluso a las ministras de este gobierno, utilizar la palabra de moda "resiliencia ",que en Física Mecánica, es el poder que tienen los materiales a recuperar su estado inicial, después de sufrir un esfuerzo. Junto a la Resitencia .son dos pruebas que se realizan en laboratorio, para asignar la calidad de una viga, una palanquilla,ect. Se mide en julios(unidad de trabajo) por superficie. Uno de los materiales más resilientes es el hilo de seda natural, pero me parece que le gana la cara dura que tienen algunos ministros y ministras, que después del esfuerzo en decir una mentira, vuelven a su estado normal, en pocos segundos como si tal cosa. En fin no sé si me he apartado demasiado del tema.
ResponEliminaNo, al contrario, sucede que vivimos una época de eufemismos y palabras nuevas para definir conceptos viejos. Fíjate como de Jefe de Personal hemos pasado a responsable de recursos humanos, o de depto de transporftes a Departamento de logística, o de vender patrimonio para sacar pasta, a como Laporta a usar palancas, etc etc
EliminaNingú no sap res, és una evidència que se'm fa real cada moment en què algú parla del que sigui, i especialment jo mateix.
ResponEliminaI si parlen de temes que un almenys més o meys copneix una mica, encara és més palesa la ignorància. Ja no hi ha Leonardos da Vinci en la sociertat actual. L'altre dia un senyor del temps de la Generalitat, explicava com expert que és, que est+aven sorpresos perquè la natura no es comportava dins els paràmetres normals, que havien de tornar a començar a estudiar-la perquè el que sabien fins ara, ja no valia.
Elimina