Si sou molt aprensius, o pesimistes congènits, millor que no llegiu aquest article de Josep Oliver a la Vanguardia. El titol no enganya i ja sabem els fans de la nouvelle vague com acaba l'escapada  de Belmondo.Tenim mala peça al teler.

"Estranys temps: la inflació hi és, la recessió preocupa i la covid amenaça de nou la cadena mundial de subministraments. Però semblaria que, un cop acceptat el canvi de cicle, aquestes preocupacions han deixat pas a altres de més mundanes i suportadores, bé en el debat polític, bé en l'esport, definint una situació que podríem qualificar de pessimisme calmós. Lamentablement, darrere seu s'amaguen realitats més severes i, en particular, quin serà el curs futur de la política monetària del BCE. Tot i que la pujada de tipus és el que més preocupa el comú, més rellevant serà el final de les compres de deute públic i l'inici de la reducció de l'estoc ja adquirit, cosa que el BCE s'ha compromès a començar a discutir al desembre .

Es tracta de l'inici del final de l'escapada de l'expansió monetària (Quantitative Easing, QE), tant a la zona de l'euro com als EUA, el Japó o el Regne Unit. Un experiment monetari insòlit que, als EUA, ha elevat els 0,8 bilions de dòlars de deute (públic i privat) que hi havia al balanç de la Fed el 2008, a cinc bilions el 2019 i fins als 8 ,2 bilions d'avui. Un salt gegantí en aquest estoc, mai vist en la història monetària dels EUA, i que situarà la Fed a l'ull de l'huracà per poc que intenti reduir-lo, com assenyala Christopher Leonard en la seva més que interessant The Lords of Easy Money. How the Federal Reserve Broke the American Economy (2022). Mentrestant, s'acumulen els indicis que aquesta política ha generat efectes secundaris perversos, entre els quals l'augment de la desigualtat no és menor. De fet, un treball rellevant d'abril del 2021 (Fabo et al, Fifty Shades of QE: NBER, Working Paper 27849) mostra com els economistes dels bancs centrals (i, per tant, empleats en ells) consideren que la QE ha estat més que positiva, opinió que no solen compartir els acadèmics.

Pel que fa a la zona de l'euro, on les compres de deute van augmentar dels 30.000 milions del 2009 als 1,6 bilions del 2016 i als 5,2 bilions del 2022, convé no perdre de vista l'experiència dels EUA: a el 2014 i el 2019, la Fed va intentar reduir el balanç però, al socaire de les caigudes dels mercats, es va haver de desdir de les seves intencions; ara que diu que vol tornar a intentar-ho, és palpable la inquietud sobre les seves possibles conseqüències.

Un col·lega, del qual admiro la seva sagacitat, m'adverteix que aquests bilions de deute aparcats al BCE, i que no circulen als mercats (uns 500.00 milions només en deute espanyol), s'acabaran convertint en deute perpètua. Tant de bo tingui raó, però els signes dels temps no hi van. Per això, estiguin atents al debat que el BCE iniciarà properament: per llunyà que els sembli, ens afectarà profundament, sí o sí".