El passat 15 d’octubre va morir a Sabadell a l’edat de 90 anys a Jordi Marminyà Valls, gran professional tèxtil i home de profundes conviccions religioses i socials. De nen volia ser maquinista de trens a vapor, no va veure complert el seu somni, però sí que va mantenir al llarg de la seva vida l'afició pels trens. Quan tenia l'edat per treballar, el seu avi, que havia estat un bon teixidor -deia en Jordi el millor de Sabadell- se'l va portar a cala Patoia (Bruges SA), on havia treballat, i així va començar la seva vida professional al tèxtil, primer d'aprenent al quart del fil fins a arribar a ser ajudant del director.

Com molts sabadellencs, va estudiar a Can Culapi (Escoles Pies), on ho va passar molt bé i va fer moltes trapelleries. I, com a fill de treballador, va estudiar Comerç. Ja més gran, va començar a anar, quan plegava de treballar, a l’Escola Industrial, on va cursar Teoria de Teixits amb Lluís Mas de professor i Tintoreria amb els professors Esteve Salavert i Domingo Codina. Poc després d'acabar els estudis, Lluís Mas és jubilava i l'escola li va buscar un substitut. En Jordi va ser l'elegit, començant a fer classes el curs 1955/1956 com a professor de l'assignatura de Teoria de Teixits.

Narcís Giralt va ser el primer director de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i, des de l’any 1908, sota la seva direcció es van teixir retrats amb telers Jacquard amb la participació activa dels alumnes. A Lluís Mas, que ho va succeir com a professor de Teoria de Teixits, ho va continuar ia Jordi Marminyà, que ja havia participat com a alumne, ho va mantenir.

Dels retrats en què participarà n’estava molt orgullós. Del d’en Ferran Casablancas (1954) i del d’en Lluís Mas (1961). S'utilitzava com a matèria primera seda natural i es guardava una còpia per l'Escola Industrial. Avui dia, aquestes còpies estan al Museu d’Història. Del retrat que van fer més exemplars en una segona edició l'any 1974 amb motiu del centenari del seu naixement, va ser el d'en Ferran Casablancas, ja que el Centre Metal·lúrgic en va demanar 500 per als seus associats.

Després de treballar uns anys a Bruges S.A., va canviar a l'Anònima Torras Font, on va estar del 1954 al 1962 passant a morir-se un dels socis, a ser-ho ell mateix, però no es va acabar d'entendre amb els altres ja que eren molt tradicionals i volien continuar treballant pel comerç al detall mentre que ell havia posat en producció un article per l'estiu del qual se'n van fer molts metres, destinat a la indústria de la confecció. Però, en l’estructura que tenia l’empresa, no podien treballar els dos canals alhora i, com que no va ser possible tirar endavant el seu projecte, va decidir vendre's les accions als seus socis i deixar-la.

Va estar sense treballar durant un mes i mig i va rebre una bona oferta d'una empresa de Béjar, que es deia “Fills de Rafael Díaz”. Hi havia jubilat el director, però la seva dona no s'acostuma a l'ambient d'aquella ciutat i, poc temps després, aprofitant que van tornar a casa pel Nadal, va rebre la trucada d'en Paco Monfort, que li va oferir treball i no va dubtar a tornar a la que sempre havia estat la seva ciutat. El mes de març del 1963 es va incorporar a Viladomat SA de teòric, on va treballar fins l'any 1987.

L'any 1985, el Gremi de Fabricants, amb el suport de la Generalitat, va inaugurar als antics Docks l'Escola Tèxtil d'Arts i Oficis, de la qual Jordi Maminyà va ser el director i va impartir classes com a professor de Teoria de Teixits. Com en tot el que feia, en aquesta nova etapa formativa no va escatimar cap esforç per formar els nous alumnes. Va muntar als baixos de l'edifici de la nova escola, en un espai que ell anomenava la “disc”: una secció amb maquinària de diverses procedències que havia anat recollint amb molta il·lusió, algunes molt preuades per la seva exclusivitat, antiguitat o estat de conservació, que servien perquè els seus alumnes poguessin fer pràctiques. Quan l'escola va tancar, els hi va deixar en dipòsit pensant que se'n podria seleccionar una part pel futur Museu Tèxtil, però sense el seu coneixement i aprofitant uns mesos de baixa laboral i sense cap mena d'explicació, se'n va havia fet ferralla. Això li va crear un gran malestar i trasbalsament que mai no va superar. Ho va viure com una manca de respecte envers el seu esforç i com un menyspreu per part de la direcció de l’escola d’aquell moment.

Va viure els petits i grans canvis tecnològics del seu temps, des del teler de garrot i d'espasa que funcionaven entre 40 i 100 passades per minut, als telers sense llançadora, de pinça o de llança que podia arribar a una velocitat de 400 passades per minut fins a les actuals màquines de teixir, que poden superar les 1000 passades per minut.

En Jordi Marminyà va ser un home molt vinculat a les Agrupacions Narcís Giralt i va formar part de la Comissió de Teòrics  que va arribar a tenir 27 membres i  que entre els anys 2004 i 2013 va dedicar-se a catalogar el fons de mostraris procedents de 30 empreses que havien tancat a conseqüència de la crisi de la dècada dels anys 80 i que havia anat recollint el Museu d’Història. Aquest treball va donar com a resultat els dos volums del  Diccionari tèxtil llaner un de llaneria i un altre de panyeria confeccionats amb mostres vives i que posteriorment el museu va editar agrupats en un sol volum  l’any 2015.

Va formar part i va col·laborar fins a pràcticament l’any 2017 amb l’Associació de Professionals i Amics del Tèxtil, constituïda el novembre del 2014, de la qual n’era president d’honor junt amb Josep Cusidó i Josep Maria Peret. Va ser un home compromès socialment. Va ser militant actiu de la Joventut Obrera Catòlica (JOC), que a Sabadell  es va crear l’any 1954 promoguda per Àlvar Garcia Trabanca i en Jordi el va substituir com a director des de l’any 1957 fins al 1962.

La nit de les riuades del setembre del 1962 vivia al carrer Regàs, va sortir al vespre de casa, per anar a ajudar a uns veïns a qui els hi havia entrat aigua. Després va anar a cal Torras Font, on va veure que no hi havia passat res, va decidir continuar cap al riu i quan va tenir a la vista les cases de Can Cuadras, un centenar d’habitatges, barraques d’obrers immigrants, va veure que no en quedava ni una, van morir 33 veïns,  va decidir anar a col·laborar amb Càritas entitat a  la qual s’hi havia  incorporat el febrer del 1961 en qualitat de dirigent local de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) com a membre del  Comitè Executiu presidit per Antoni Forrellad i Francesc Enrich .

El Jordi Marminyà era una persona que no tenia pèls a la llengua i exposava clarament la seva opinió sense embuts davant de qui fos. Quan el març del 2010 l’alcalde Bustos en un acte organitzat per l’Ajuntament al Vapor Pissit per mostrar les obres de restauració de la nau del carrer del Sol, va lliurar a l’Ajuntament les 3000 signatures de suport a la creació del Museu Tèxtil llaner que havia recollit la Comissió de teòrics demanant que fos el Pissit la seu d’aquest Museu, va expressar clarament i de manera contundent la seva disconformitat sobre el projecte que volia impulsar l’Ajuntament on es preveia que només la meitat del Pissit seria Museu Tèxtil. Uns anys més tard, el 2019, es mostrava molt escèptic sobre aquesta qüestió i amb el seu llenguatge incisiu i sorneguer va dir que no tindríem Museu Tèxtil fins al dia que el sol sortís 3 vegades.

L’any 1990 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la MEDALLA PRESIDENT MACIÀ com a reconeixement pels serveis prestats en benefici dels interessos generals, dins del món del treball. Va rebre també dos premis de Sant Sebastià del Gremi de Fabricants, un quan era jove, per un treball sobre l’ensimatge de la llana i el premi Floc de Llana de 2017 per la seva trajectòria professional. Com va dir ell en agrair l’últim guardó, “el primer premi va ser l’alfa d’una vida, aquest és l’omega. Amb el guardó s’esgoten aquests 69 anys servint el tèxtil i les persones del tèxtil, que és el més important“.

El pare el coneixia molt, jo me'l trobava ja de gran cada dia amb el seu caminar dificultos quan anava a comprar. La seva presència m'impressionava, era un homenot d'antes, que desprenia un aire gairebé místic, serios, recte, com era ell. Feia un parell d'anys que no el veia i la veritat és que l'havia oblidat. El diari de Sabadell li dedica aquest epitafi que prou es mereix. Descansi en pau.