De vegades un es troba amb un article que no només subscriu de principi a fi, sinó que d'escriure'l ell, s'hi assemblaria més que sospitosament, el que en Ricard en diu "republicanisme". Aquest és el cas d'aquest article de Francesc Marc Álvaro, de qui es podria dir que estic compromès en les coincidències molt sovint, i això que no som de la mateixa generació, però hem tingut unes vivències molt semblants. Per cert, aprofito per recomanar el documental La Sagrada Família, que tracta de la Família de Jordi Pujol, i en què Marc Álvaro, apareix com a profund coneixedor que és del President i el seu entorn.

"Allò que anomenem una educació sentimental –de la meva generació o la que sigui– no és ni educació ni sentimental. Per ser precís: no ho va ser. Es tracta d’una altra cosa. Parlo per la meva experiència, esclar. Per què surto ara amb això? Abans-d’ahir va morir el cantautor cubà Pablo Milanés i ahir feia cent anys del naixement de l’escriptor valencià Joan Fuster. Dos morts que un estima perquè ja els va estimar de vius, perquè estimem les ­seves respectives obres i això –suposo– ens defineix. Són Fuster i Milanés icones generacionals? Sí i no. Més aviat no, al meu parer. Explorem els fonaments d’aquesta mal anomenada educació sentimental, que, com he dit, no existeix.

Vaig descobrir Fuster no sé molt bé quan, diria que era el moment en què els llibres del savi de Sueca vivien un temps de guaret. Em vaig saltar el Fuster més (explícitament) polític i vaig descobrir el bisturí d’un lliurepensador que havia convertit la literatura d’idees en la meva llengua materna en art major. Fuster ensenya a escriure perquè, en realitat, ensenya a pensar, que és sempre pensar a la contra, per dir-ho a la seva manera. I pensem perquè les paraules que escrivim creen el que no sabíem que podíem pensar abans de convertir la nebulosa en frases i paràgrafs.

Si vaig aprendre de Josep Pla la importància d’un realisme invers per trobar la plasticitat d’allò suggerit, el valencià va ser un model per encunyar conceptes fins a veure els espais de buit que retalla el dubte metòdic. Idees que xoquen amb idees per crear una marea que desborda els llocs comuns. Assagista en qualitat d’articulista (i viceversa), Fuster tenia a més el sentit de l’interès general i el talent per l’abordatge imprevist. En una fira del llibre d’ocasió, de jove, vaig comprar la primera edició de Contra Unamuno y los demás (editat per Península el 1975 amb coberta de Jordi Fornas) i vaig descobrir l’elegància amb la qual l’autor de Nosaltres, els valencians s’ocupava, des de La Vanguardia, Tele/eXpres i el madrileny Informaciones, de l’esperpent celtibèric que Franco va multiplicar i que –misteris de la ciència– ha arribat fins als nostres dies amb tota mena de detalls i caspa (avui estilitzada digitalment).

Què llegíem quan vaig ser abduït per la prosa tallant de Fuster? Raymond Carver, Jay McInerney i J.G. Ballard, entre d’altres. Tot això estava allà, amb Quim Monzó com a lligam a una modernitat descarada i sense necessitat de pont aeri. Era això una panòplia generacional? Seria molt exagerat veure-ho així. Aquelles lectures convivien, en el meu cas, amb la ràdio d’ El Loco de la Colina i alguns programes de TV3 que semblaven d’un altre planeta, com Arsenal, que ens van vacunar –em sembla– contra el mal gust que omple les pantalles.

Va ser tot això una educació sentimental compartida per molts dels nascuts aquí a finals dels seixanta i primers dels setanta? Ho dubto. Simplement va ser el que ens va passar, el periple de cadascú sense haver traçat mapes. I Pablo Milanés va aparèixer un dia, perquè abans havíem après les cançons de Luis Eduardo Aute, que es va afegir a Lluís Llach, a Sisa, a Battiato, al piano de Wim Mertens, a un Serrat que ens va arribar per vies literà­ries. Aquelles músiques eren i no eren del meu temps. El pop català de Duble Buble, abans dels himnes de Sopa de Cabra, i Dire Straits punxat a la discoteca, i Lennon, que es va fer nou davant nosaltres perquè li van engegar un tret mortal a Nova York.

Milanés era un trobador icònic dels nostres germans grans. Però alguna cosa tenia que també ens podia interessar. Vaig trigar un quart de segle a entendre Para vivir, cançó rodona, gairebé perfecta, que posa el desamor en una enclusa i li va donant forma fins a fer-lo miques. No obstant això, i per ser sincer, dels cubans, un sintonitza més amb el seu amic Silvio Rodríguez, cronista d’un realisme líric que va explotant en versos emboscats, oblics, subterranis. Milanés i els altres no ens van educar, simplement ens han acompanyat, i continuen fent-ho. Al marge de vedats generacionals, doctrines i efemèrides congelades.

M’ha sortit un article boomer, em podeu detenir. M’ha sortit un article progre però allunyat de l’esquerra woke, espero. “Miro una pintura, i la veig com vull”, va sentenciar Fuster per guiar-nos. El que hem viscut i el que hem somiat es fon en aquesta forma sintètica d’amor a l’art anomenada memòria. Confiem la nostra salvació als morts que portem dins. O com diria MAGRITTE: això no és una pipa, és la descripció d'una pipa.