En comptes de parlar de la societat líquida de Baumann, potser ho hauríem de fer de la societat contradictòria. Un clar exemple el tenim amb el Mundial de futbol de Qatar que començarà la setmana vinent. D'aquestes contradiccions va l'article de Sergi Pàmies sobre els pros i els contres interessats i hipòcrites sobre aquest esdeveniment. Unes contradiccions que vénen de lluny, només recordar que el Barça portava a la seva samarreta Qatar airways, encara que després la van treure.

S'acosta el Mundial de Qatar i, amb bon criteri, els mitjans de comunicació fiables (encara en queden) expliquen el context polític, social i religiós del país amfitrió. És un deure que compensa la contradicció de, paral·lelament, haver de concentrar-se en la dimensió estrictament futbolística de l'esdeveniment. No és un dilema fàcil. Els culers ja ho van viure quan el president Sandro Rosell, veient la situació econòmica del club, li va demanar audiència a l'emir de Qatar per accelerar el patrocini de la samarreta. El patrocini va provocar turbulències, fins que, anys més tard, va ser eliminat després d'una campanya en què es van explicar moltes veritats i algunes mentides emparades per l'estrident impunitat de la demagògia.
Ara torna a passar. La solució més pura seria el boicot i l'apagada informativa. Però, curiosament, aquestes solucions dràstiques no es van prendre ni amb el Mundial d'Argentina, ni amb els Jocs Olímpics soviètics o xinesos i no es prenen a l'hora de consumir amb furor capitalista productes d'empreses que sobreviuen gràcies als diners qatarians. Anècdota personal: el 1971, quan la meva mare va decidir tornar al seu país després de trenta-dos anys d'exili polític, els seus veïns, amics i camarades francesos li van deixar anar: “Com és possible que te'n vagis a l'Espanya de Franco i et portis a els teus fills a un país que tortura i assassina?”
Aquella contradicció la tenien, per raons diferents, moltes empreses i institucions de l'Europa democràtica que entenien que introduir-se a Espanya era contribuir a afeblir el totalitarisme autàrquic i obrir escletxes de moderació, progrés i llibertat. A més de per folrar, és clar. Ara Luis Enrique s'ha referit a la contradicció d'entendre el Mundial de Qatar com una oportunitat per començar a canviar les coses i, evidentment, és fàcil rebatre'l. Només cal recordar l'origen neofeudal de les organitzacions supranacionals que governen el negoci del futbol i el tipus de diners que, a través de clubs i federacions, es van acumulant. Però, alhora, els Mundials són un factor de cohesió en què el mateix opi del poble es converteix en un idioma que, durant setmanes, és universal. Som prou coherents per renunciar o hem d'assumir la nostra condició d'addictes i hipòcrites?
A Qatar, els enviats especials s'hauran de sotmetre a un reglament que posa en evidència les aberracions del règim però que, precisament perquè es podrà explicar des de l'experiència, podrà contribuir si no a canviar les coses sí a denunciar-les. El que no canviarà és el potencial financer dels governs impunes, sense estructures de fiscalització democràtica contra la corrupció. Un potencial que, per cert, actua amb absoluta normalitat al sistema econòmic espanyol i català (també al futbol: revisin la llista d'ambaixadors del Mundial) sense que ningú reclami una objecció activa. A més del futbol, ​​al Mundial de Qatar s'enfrontaran una potent operació de propaganda i l'habilitat, el rigor, el compromís d'explicar, entre línies o explícitament, què passa als països dels quals acceptem els diners amb la mà esquerra i assenyalem críticament amb la mà dreta per no respectar els drets humans.