DEL POP-ROCK D'ARAGONES AL TRASH METAL DE JUNQUERAS

 

Deixi de preocupar-se. Després de l'anunci dels americans –qui, si no?– que som a les portes d'un món amb accés a una font d’energia neta i inacabable gràcies a la fissió nuclear, qualsevol tripijoc del tauler polític ens ha de semblar, sí o sí, una nimietat. Un nou referèndum? Un acord definitiu en la llei del maltractament animal? Un intent de renovació a cops de martell del Tribunal Constitucional? Deixin de marejar-nos. Ara que sabem que algun dia podrem tornar a posar la calefacció a 26 graus per rostir-nos i la refrigeració a 17 per pelar-nos de fred, aquestes qüestions han deixat de treure'ns la son. Les Odissea i les Ilíada del futur no parlaran de congressos, senats i parlaments. Explicaran que la humanitat es va salvar gràcies a la fissió nuclear i a l'hamburguesa vegana. Escalfar-se i menjar sense posar en perill el planeta. Adeu al canvi climàtic. Ja ho tenim. Alegria!

Però caldrà entretenir-se amb alguna cosa per matar el temps fins aleshores. Oriol Junqueras ha decidit que el millor per passar el temps és ressuscitar l'amenaça de la independència unilateral si l’intent de referèndum acordat amb l'Estat fracassés. És una idea formidable. Catalunya pot tornar a perdre cinc anys caminant cap a aquest objectiu i després cinc més intentant retallar la factura penal dels responsables de la destrossa. Un exemple pràctic: Marta Rovira pot tornar de Suïssa demà, tornar a cridar i a plorar a les reunions del futur Estat Major del procés 2 i després tornar-se’n al país helvètic, i fins a la pròxima. Així fins al final dels dies.

Els republicans practiquen la dutxa escocesa. Aragonès controla l’aixeta d'aigua freda, i Oriol Junqueras, la de la calenta. Com el PNB, però amb menys gràcia i l'uniforme de l’esquerra. Això de menys gràcia no és pel talent, sinó per la falta d’experiència. Estar rodat sempre és un plus. Ja arribarà. És una estratègia formidable per acontentar tiris i troians. Cada carnet de militant o simpatitzant escolta amb més atenció l'altaveu que li sona més bé. Del pop-rock melòdic de la Catalunya tota de Pere Aragonès al trash metal d'Oriol Junqueras els dies que esmorza fort. Aquesta manera de fer, com totes, és eficaç fins que deixa de ser-ho. Un dia et lleves somnolent i després d’estirar la cadena descobreixes massa tard que la teva credibilitat era al lavabo. Tothom t’ha deixat de creure perquè el que un dia abans s'entenia com una manera intel·ligent de gestionar la complexitat a diverses veus ha passat a semblar simplement una estafa dialèctica. Alerta, doncs, amb la gestió de l'ambigüitat, o de la contradicció, sempre present en tot projecte polític.

I en el mentrestant, tenim la nova aventura municipal de Xavier Trias. JxCat recupera l'expressió multipolar de les seves sensibilitats. Per intentar fer un bon resultat a Barcelona es torna a l'antiga Convergència prèvia selecció genètica de l'últim exemplar pur en actiu. El partit, segons sembla, ha viscut el seu particular Conte de Nadal . Jordi Turull ha visitat el Nadal futur i ha vist que no hi havia ni torró, ni cava, ni tan sols panettonesi continuaven pel mateix camí. Per això torna Trias, per blanquejar la pulsió revolucionària de la formació. JxCat promet a la capital catalana el mateix que el Brasil a la seva bandera: ordre i progrés. Cal recuperar els vots dels qui abans van ser exclosos del projecte per massa moderadets, dretans o poc compromesos en la república fantasma. La campanya de Trias està feta. Per als sensibles: cal reparar la injustícia que va suposar no renovar-li el mandat amb la fake news del seu compte a Suïssa. Per als haters : l'únic candidat que no pactarà amb Ada Colau. No són males cartes. Sobretot si el borrasisme s’esborra de la campanya i els ciutadans fan els ulls grossos amb les contradiccions acumulades per les sigles del candidat.

Llàstima que res d'això ja no sigui important tenint a tocar energia infinita, neta i barata. Així que corri a les pàgines de societat. Cap retret. - Josep Martí Blanch - a la vanguardia.cat