La hipocresía occidental torna a ser al centre de les converses, arran del Mundial de futbol de Qatar, com recordava dissabte passat el director de la vanguardia Jordi Juan. Sigui per la contradicció que implica defensar els drets humans i presentar-se en una dictadura homòfoba a jugar a futbol o negociar contractes en nom del realisme polític. Hi ha també la hipocresia de la falsa solidaritat cap a certs entorns. I és que la hipocresia té moltes variants i possibilitats. La RAE la defineix, com la qualitat d'actuar en sentit contrari al que es diu o es pensa (o almenys de callar allò que es pensa), o sigui que es refereix a qualitat. I encara que la hipocresia tingui mala fama, l'hauríem de considerar una cosa positiva, si la comnsiderem en les degudes dosis, útil i necessària per suavitzar i facilitar les relacions socials i personals. Ser sincer no és dir tot allò que es pensa, sinó no dir mai el contrari del que es pensa, afirmava Malraux en la condició humana. Potser aquesta seria la millor definició de la hipocresia.

En l'àmbit general i polític, sens dubte cal emprar-la amb la màxima prudència, perquè planteja seriosos problemes ètics. En l'àmbit privat, és la millor arma per evitar que acabem tots enfadats i barallats els uns amb els altres i els altres amb els uns. Imagineu-vos una persona, una sola persona que aparqui la hipocresia i digui sempre no la veritat sino el que pensa realment. Maribel Verdú va protagonitzar una pel·lícula en què li succeïa això, degut a un accident que patia, era incapaç de mentir, i per tant de ser hipòcrita, i el resultat no era gaire alliçonador.

No s'ha de confondre la hipocresia de l'àmbit privat amb la del polític, són dos conceptes diferents, encara que en tots dos la hipocresia fins a cert punt és d'agrair. Siguem doncs hipòcrites, encara que no puritans que és una altra qüestió o ombra xinesa que diria Fuster, però sense abusar, hi ha moments, circumstàncies en què un hauria de dir realment el que pensa, passi el que passi. Qatar n'és un cas i tot el debat del Sí és Sí, un altre. Però, i aquest condicionant però, és el quid de la qüestió de la hipocresia, o ens apliquem en tots els casos, o millor no fem excepcions, sovint de cara a la galeria, per quedar-nos només a l'acte impúdic del gest, que és la pitjor manifestació de la hipocresia. Per acabar, i tornant a Fuster: Oi que han inventat la hipocresia?, Doncs faries malament de no aprofitar-te'n.