Antoni Puigverd explica que ha llegit com ell mateix diu, amb rabia i plaer Kennedyana, l’obra pòstuma de Vicenç Pagès Jordà, que va morir aquest estiu, als 59 anys, just després de corregir-la. L’assassinat de John Fitzgerald Kennedy (JFK) i les teories complotistes que va suscitar el mag­nicidi de Dallas li havien interessat sempre i en parla ja a El món d’Horaci , una novel·la desbordant. Però a Kennedyana aquesta dèria apareix meravellosament desplegada i ordenada­ com un tot orgànic. La tragèdia dels Kennedy encarna el relat fundacional del món d’avui. Posa al dia les tragèdies de Shakespeare, l’ambició de la família Borja, la mitologia de Camelot. La tragèdia dels Kennedy és la nostra guerra de Troia. Segons Pagès, la formidable suma d’atzars que conté aquesta història és obra d’un Guionista insuperable que ens fa veure el món com un relat delirant on la veritat queda sepultada per l’excés d’informació.

Kennedyana és una fascinant barreja d’assaig i novel·la que explora les infinites ra­mificacions del cas Kennedy, començant per les prodigioses trames familiars. Trames de color rosa. La glamurosa Jackie; els salts que li feia el seu marit: Marilyn i companyia; l’aparició del milionari Onassis i el trio que con­formen amb la desgraciada diva Maria Callas: de bracet amb la premsa escandalosa, el rosa es va tornant groc. 

Trames de vio­lència i poder: de l’emigració irlandesa a la màfia italiana, de Hollywood a la Casa blanca, de la lluita racial als negocis il·legals. Trames funerals capicuades: el germà gran, mort en accident d’aviació; els germans del mig, John i Robert, assassinats al carrer; un nebot, mort en accident d’aviació. La trama paral·lela de la família d’Oswald, el pressumpte assassí­, casat amb una russa en plena guerra freda amb risc nuclear, que JFK evita pels pèls. Sense oblidar les trames polítiques: les proves desaparegudes de l’assassinat, el paper­ de la CIA i l’FBI, el nou president, Johnson, i la guerra del Vietnam, la teoria del complot intern­.

La tragèdia dels Kennedy ha suscitat una informació tan gegantina (centenars de llibres, reportatges, films, documentals) que fa impossible saber què va passar. Per això, segons Pagès, inaugura el present: ara tenim més informació que mai, però no hi ha manera de conèixer la veritat. Aquell magnicidi a Dallas inaugurava la confusió contemporània. També la política va canviar radicalment amb els Kennedy: l’atractiu de JFK i de Jackie (presentats ja des del primer moment com una parella de cine) va desfermar una excepcional simpatia (nens jugant al despatx oval, joventut i bellesa, lideratge cosmopolita), però també, tot seguit, una marea antipàtica: Onassis, amants i mentides, desgràcies i misèries privades, material d’àcida xafarderia pública. El còctel de glamur i bilis, de sucre i crueltat mediàtica, tan típic del nostre temps, neix de les cendres del mite kennedyà.

El llibre és apassionant, escrit de manera freda, neta, racional, lúcida, irònica, divertida i distant, com acostumava a escriure el gran Vicenç Pagès. Quina ràbia que m’ha fet lle­gir-lo amb tant de plaer! Ràbia de llegir-lo quan ell ja és mort i de saber que és el seu últim llibre. Podia escriure’n encara tants de brillants! Ràbia perquè ell ja no podrà veure el reconeixement que tindrà, confio que d’abast internacional.

Llegint Kennedyana s’entén per què la postveritat defineix la nostra època. La tragèdia de JFK va inaugurar el caos de sentit del món contemporani. Empatxats d’informació, no ens creiem res i sospitem de tot.