Dissabte passat Enric Juliana, a La Vanguardia, sostenia la tesi que la crispació al Congrés ve de lluny i persegueix una abstenció massiva a les properes eleccions generals. La violència verbal amb què la crispació s'ha manifestat aquesta setmana passada no és casual, sinó que és el resultat d'una “estratègia de la crispació”, que, segons Juliana, té el seu punt de partida als anys noranta del segle passat.
Estic completament d'acord amb la seva tesi, però, al meu entendre l'origen d'aquesta estratègia arrenca una mica abans, concretament a les eleccions generals de 1989, que són les primeres en què José María Aznar va figurar com a candidat del PP a la Presidència del Govern. A la Presidència del PP de José María Aznar hi ha la clau d'aquesta estratègia.
Va ser en la reacció als resultats de les eleccions esmentades on es va manifestar per primera vegada que la dreta espanyola no està disposada a suportar que l'esquerra governi el país. Continua sense poder-ho suportar. El 1989 es va produir la tercera majoria absoluta del PSOE en la proclamació dels candidats per les Juntes Electorals provincials: 176 escons.
Jurídicament va ser una majoria absoluta, encara que políticament no ho fos tant. Es va produir aquesta majoria absoluta pel resultat del CDS, que va obtenir el 13,1% dels vots i 14 escons. Amb els vots del CDS el PP hauria gairebé empatat amb el PSOE i haurien obtingut gairebé el mateix nombre d'escons o fins i tot és possible que el PP n'hagués tingut més. Va ser la divisió de la dreta espanyola la que va possibilitar que el PSOE, amb el 39,6% dels vots, obtingués 176 escons. El PSOE havia baixat notablement des dels resultats “històrics” del 1982, però també respecte dels resultats del 1986. La majoria absoluta era resultat del sistema electoral, que en aquest cas va afavorir el PSOE de manera extraordinària com no ha passat en cap de les altres eleccions generals respecte de cap partit. Tot i que les eleccions van ser netes i no hi va haver frau electoral, la dreta espanyola es va negar a acceptar els resultats proclamats per les Juntes Electorals Provincials i van interposar recursos contra aquests resultats en diverses circumscripcions: Múrcia, Pontevedra, Melilla i Barcelona.
Les Audiències Provincials de Múrcia, Pontevedra i Màlaga van anul·lar les eleccions i van ordenar la repetició de les mateixes. Les sentències serien recorregudes en empara davant del Tribunal Constitucional que les anul·laria en el cas de Múrcia i Pontevedra donant per bons els resultats proclamats per les Juntes Electorals, encara que confirmaria l'anul·lació de la de Melilla. En aquesta circumscripció es repetirien les eleccions, en què el PSOE perdria l'escó a favor del PP. En lloc de 176, el PSOE se'n quedaria amb 175. El PP passaria a tenir-ne 108.
La batalla decisiva va ser la de Barcelona, on hi havia en joc 33 escons. Si s'haguessin anul·lat les eleccions, hauria estat impossible que la investidura del president del Govern es produís en els termes previstos a la Constitució. La simple absència dels diputats de Múrcia i Pontevedra a la sessió d'investidura va portar Felipe González a presentar una qüestió de confiança després de la incorporació dels diputats després de la sentència del Tribunal Constitucional, perquè no hi hagués dubtes sobre la legitimitat del seu mandat. Què hauria passat si l'Audiència de Barcelona hagués anul·lat les eleccions és una cosa que mai no podrem saber. Però la pressió perquè s'anul·lessin les eleccions a tot l'Estat i es repetissin hagués estat difícil de suportar.
La dreta espanyola va deixar clar el 1989 que no estava disposada a acceptar que l'esquerra seguís al Govern. Això és el que van significar els recursos electorals. A través seu s'anunciava que no s'acceptarien resultats que no els donessin la victòria en futures eleccions. Per això, la mateixa nit electoral de les eleccions del 1993, Javier Arenas i Alberto Ruiz Gallardón, en un exercici de 'pretrumpisme', denunciessin com a fraudulents els resultats proclamats per les Juntes Electorals.
La victòria del PSOE per quarta vegada reforçaria fins a extrems gairebé inimaginables l'estratègia de la crispació, que es va mantenir des d'aleshores fins i tot a les legislatures en què el PP va ocupar el Govern. Des que José María Aznar va ocupar la Presidència del PP no ha deixat d'estar operativa aquesta estratègia de la crispació mai.
La dreta espanyola, des de l'arribada de José María Aznar a la Presidència del PP, ha imitat l'estratègia del Partit Republicà dels Estats Units des de Ronald Reagan, que sabem molt bé on ha conduït. La segueix imitant. Ningú no pot ni s'ha d'enganyar. L'agressivitat no anirà a menys. Augmentarà encara més si les dretes guanyen les eleccions aquest proper 2023. - Javier Pérez Royo. Unes eleccions que si fem cas a Iván Redondo, guanyarà de carrer Feijóo. I és una llàstima, amb la il·lusió que li hauriem cantat alló de: Feijóo, Feijóo, a casa a descansar....
.png "English"){kind=small}
10 Comentaris
No creo que la agresividad y la tensión respondan a un plan de fondo, nuestros "padres de la patria" no son tan inteligentes como para diseñar algo así, son tan burros o más como aparentan.
ResponEliminaY Gonzalez Pons metido a novelista gótico, insinuando que un cementerio enterrado bajo el Congreso convierte en posesos a algunos políticos.
La verdad si es terrorífica, pero no por las posesiones infernales, sino por la idiotez supina de algunos ocupantes de los escaños.
Por cierto, para información general, los habitantes de muchas ciudades vivimos y caminamos sobre viejas tumbas. Muchos viejos cementerios de órdenes religiosas se demolieron, pero NO se trasladó a sus ocupantes, siguen ahí debajo.
No els subestimis, com els de VOX saben molt bé com practicar aquest joc brut, el porten a l'ADN.
EliminaPuede ser que ahí comenzara la crispación política, que se manifestara, pero en este país la crispación es una constante desde siempre, lo cierto es que cada vez son más agresivo verbalmente nuestros Sñrs diputados pero ahí no se libra nadie .. izquierdas y derechas se arremeten sin piedad y a la menor oportunidad ... a veces da verdadera pena verlos y mucho más escucharlos, sin duda son un reflejo de la sociedad .. deberemos examinarnos a nosotros mismos , porque ellos nos hacen de espejo.
ResponEliminaUn abrazo FRANCESC!
Crispación la hubo siempre en el Parlamento español, pero durante la transición se relajaron bastante, hasta que AZNAR reinició la crispación, con el váyase señor González..
ResponEliminaA mi toda la crispacion,me resulta puro teatro,hasta las gradas la tribuna y el anfiteatro,miran y participan.No me preocupan en lo más minimo sus decisiones,ni las de Podemos,porque nunca voy a gritar a mis nietos,ni las de poner topes al recibo de la luz,porque de siempre lo hago,ni siquiera el precio de la gasolina porque voy en bici.Pienso,que la mayoría del pueblo le pasa lo mismo,que ni nos afecta el patriotismo de Vox(ya cumplimos con la mili),ni el extremismo de las extravagancias de la bancada de los de Podemos,que no quiere que comamos carne roja,por el calentamiento global.Hace tiempo que no lo hago.Al final el personal vota,según sus colores,al club de toda su vida y no espera nada,en el cambio de su vida.
ResponEliminaCuando la transición, también se decían de todo en el Parlamento, pero luego al salir se iban a comer todos juntos en el Hotel Los Galgos, y tan amigos, pero el problema a partir de Aznar es que dejó de ser teatro para ser teatro del malo.
EliminaNo hay estadistas, ya no quedan hombres de estado. Simplemente ha bajado a la calidad de políticos y representantes patrios al igual que ha bajado la ratio para entrar en según que universidades.
ResponEliminaNo podemos esperar nada de personas que son puestas a dedo, bien como estrategia, bien como favor debido. Lleno de abogados mediocres (mírese el caso de Ribera en el bufette de Cuatrecasas que ha durado dos horas y media), mírese el caso de la inmensa mayoría que ha suplido en el curriculum de los estudios efectuados por lo de "con conocimiento en el área de..."
A partir de aquí nos hemos llenado (habían ya, los habían recuerden a Roldan, a Pepote, al Corcuera, al Barrionuevo y a todos y cada uno del Pp, casi todos sin ningún tipo de titulación), y a lo que voy, apartir de aquí, digo, nos hemos llenado de tipos como Rufian, o como la Leire, o como el que escupe huesos de aceituna como deporte nacional.
Analfabetos funcionales con un grado medio en primaria, válidos para el ocupamiento del sillón y decir que si al jefe sin cuestionar nada.
Con estos resultados es normal que la tesis del Juliana sea cierta, que la gente se aburra y no vaya a votar y eso ayude a los conservadores a llegar al sillón.
Salut
Si t'hi fixes, cada vegada vota menys gent, pero de centre o esquerra, els de la dreta voten tots, i a Galicia, més que tots, allí voten fins i tot els morts.
EliminaEsta gente está diciendo barbaridades, expresiones agresivas, actitud que puede interpretarse como cierta y acaso elevada desesperación porque no avanzan como ellos quisieran en las encuestas. Probablemente persigan abstención, que siempre suele venir por sectores de votantes a las izquierdas u otros, porque ellos son fijos y dogmáticos en su clientelismo y encima se han ganado el voto de un patético Cs. Hoy leo en El País que cierto expresidente de cuyo nombre no quiero acordarme anda diciendo que si salen otra vez los de ahora se irá a un nuevo proceso constituyente. Y que se vive el momento más peligroso desde la Transición; eso dice. Estas expresiones me recuerdan a otras de antes de la tragedia de 1936. Se trata de echar mierda, decir barbaridades para que vayan sedimentándose en la mente colectiva, no les importa si fomentan odio y divisiones, a corto plazo para tratar de ganar ellos las elecciones. A largo plazo...para cualquier cosa, simplemente porque pienso que esa gente nunca ha creído en las reglas de juego democráticas si ellos no las controlan. Prueba: todo lo que acontece desde hace muchos en los altos tribunales jurídicos incluyendo el Constitucional. En fin, tendremos tema para rato y nos esperan meses de fatiga donde al menos debemos intentar mantener la mente en calma, no dejarnos afectar por el vocerío, y eso sí, sería deseable que todo el arco político que no se circunscriba a la derecha fuera más cuerda, y analizara los riesgos y conviniera lo cabal y posible. Gracias, buen lunes.
ResponEliminaEsto es un desastre, en el resumen, y como decía Estanislau Figueras: Señorias, ya estoy hasta los cojones de todos nosotros.
EliminaSaludos.