Dissabte passat Enric Juliana, a La Vanguardia, sostenia la tesi que la crispació al Congrés ve de lluny i persegueix una abstenció massiva a les properes eleccions generals. La violència verbal amb què la crispació s'ha manifestat aquesta setmana passada no és casual, sinó que és el resultat d'una “estratègia de la crispació”, que, segons Juliana, té el seu punt de partida als anys noranta del segle passat.

Estic completament d'acord amb la seva tesi, però, al meu entendre l'origen d'aquesta estratègia arrenca una mica abans, concretament a les eleccions generals de 1989, que són les primeres en què José María Aznar va figurar com a candidat del PP a la Presidència del Govern. A la Presidència del PP de José María Aznar hi ha la clau d'aquesta estratègia.

Va ser en la reacció als resultats de les eleccions esmentades on es va manifestar per primera vegada que la dreta espanyola no està disposada a suportar que l'esquerra governi el país. Continua sense poder-ho suportar. El 1989 es va produir la tercera majoria absoluta del PSOE en la proclamació dels candidats per les Juntes Electorals provincials: 176 escons.

Jurídicament va ser una majoria absoluta, encara que políticament no ho fos tant. Es va produir aquesta majoria absoluta pel resultat del CDS, que va obtenir el 13,1% dels vots i 14 escons. Amb els vots del CDS el PP hauria gairebé empatat amb el PSOE i haurien obtingut gairebé el mateix nombre d'escons o fins i tot és possible que el PP n'hagués tingut més. Va ser la divisió de la dreta espanyola la que va possibilitar que el PSOE, amb el 39,6% dels vots, obtingués 176 escons. El PSOE havia baixat notablement des dels resultats “històrics” del 1982, però també respecte dels resultats del 1986. La majoria absoluta era resultat del sistema electoral, que en aquest cas va afavorir el PSOE de manera extraordinària com no ha passat en cap de les altres eleccions generals respecte de cap partit. Tot i que les eleccions van ser netes i no hi va haver frau electoral, la dreta espanyola es va negar a acceptar els resultats proclamats per les Juntes Electorals Provincials i van interposar recursos contra aquests resultats en diverses circumscripcions: Múrcia, Pontevedra, Melilla i Barcelona.

Les Audiències Provincials de Múrcia, Pontevedra i Màlaga van anul·lar les eleccions i van ordenar la repetició de les mateixes. Les sentències serien recorregudes en empara davant del Tribunal Constitucional que les anul·laria en el cas de Múrcia i Pontevedra donant per bons els resultats proclamats per les Juntes Electorals, encara que confirmaria l'anul·lació de la de Melilla. En aquesta circumscripció es repetirien les eleccions, en què el PSOE perdria l'escó a favor del PP. En lloc de 176, el PSOE se'n quedaria amb 175. El PP passaria a tenir-ne 108.

La batalla decisiva va ser la de Barcelona, ​​on hi havia en joc 33 escons. Si s'haguessin anul·lat les eleccions, hauria estat impossible que la investidura del president del Govern es produís en els termes previstos a la Constitució. La simple absència dels diputats de Múrcia i Pontevedra a la sessió d'investidura va portar Felipe González a presentar una qüestió de confiança després de la incorporació dels diputats després de la sentència del Tribunal Constitucional, perquè no hi hagués dubtes sobre la legitimitat del seu mandat. Què hauria passat si l'Audiència de Barcelona hagués anul·lat les eleccions és una cosa que mai no podrem saber. Però la pressió perquè s'anul·lessin les eleccions a tot l'Estat i es repetissin hagués estat difícil de suportar.

La dreta espanyola va deixar clar el 1989 que no estava disposada a acceptar que l'esquerra seguís al Govern. Això és el que van significar els recursos electorals. A través seu s'anunciava que no s'acceptarien resultats que no els donessin la victòria en futures eleccions. Per això, la mateixa nit electoral de les eleccions del 1993, Javier Arenas i Alberto Ruiz Gallardón, en un exercici de 'pretrumpisme', denunciessin com a fraudulents els resultats proclamats per les Juntes Electorals.

La victòria del PSOE per quarta vegada reforçaria fins a extrems gairebé inimaginables l'estratègia de la crispació, que es va mantenir des d'aleshores fins i tot a les legislatures en què el PP va ocupar el Govern. Des que José María Aznar va ocupar la Presidència del PP no ha deixat d'estar operativa aquesta estratègia de la crispació mai.

La dreta espanyola, des de l'arribada de José María Aznar a la Presidència del PP, ha imitat l'estratègia del Partit Republicà dels Estats Units des de Ronald Reagan, que sabem molt bé on ha conduït. La segueix imitant. Ningú no pot ni s'ha d'enganyar. L'agressivitat no anirà a menys. Augmentarà encara més si les dretes guanyen les eleccions aquest proper 2023. - Javier Pérez Royo. Unes eleccions que si fem cas a Iván Redondo, guanyarà de carrer Feijóo.  I és una llàstima, amb la il·lusió que li hauriem cantat alló de: Feijóo, Feijóo, a casa a descansar....