VIDES DE ZOMBI



Una estudiant universitària xinesa ho explica al corresponsal de TV3 a Pequín, Francesc Canals, que ho recull en una de les seves cròniques, dilluns passat: “Portem una vida de zombis”. La jove no hi surt amb el seu veritable nom per por de les represàlies del Govern. Vida de zombi, retingueu aquest sintagma, si us plau. Ismael Arana, corresponsal de La Vanguardia a Hong Kong, explicava dimarts que un jove pro­cedent de Xangai que exhibia un foli en blanc –símbol de la contestació– deia haver “esperat molt temps per parlar, abans no n’he tingut ocasió”. Retingueu també això dels folis sense cap paraula, per evitar ser acusats i detinguts per mostrar el desacord amb el règim.

Les protestes del cap de setmana passat contra el control ferri imposat per aturar la covid revelen una societat tan farta de la si­tuació que sembla haver perdut la por. Els zombis no tenen por de res i menys de la mort. L’existència del zombi és la pura desesperança en expansió. La mort tràgica de deu persones en un incendi –on els bombers no van arribar a temps per les estrictes me­sures de confinament– va ser l’esdeveniment que va encendre la metxa de la revolta a la Xina.

Ramon Aymerich ha escrit en aquestes pàgines que “les protestes suposen un cop a l’autoritat de Xi. Una advertència contra l’arrogància que ha guiat els seus últims passos”. El col·lega apunta que els que han sortit al carrer “són una minoria” però “són també una força transversal”. Novament, veiem una cosa que sempre impacta: quan la gent no té res a perdre, va a totes. La desesperança del zombi serà alliberadora? Pecaríem d’optimistes si penséssim això. Les primaveres àrabs ens van ensenyar que no s’ha de confondre l’ànsia primària de llibertat i de justícia amb la capacitat per organitzar i sostenir un canvi d’statu quo. Les revoltes que es multipliquen mitjançant les xarxes socials –malgrat la censura– creen la il·lusió d’un desenllaç a la mesura exacta de les nostres expectatives sobre la democràcia, la llibertat i la igualtat al món. De Pequín a Doha, passant per Teheran, Moscou i Melilla, la nostra consciència es veu interpel·lada per vides de zombis que competeixen per la nostra atenció. Es tracta d’una subhasta que contraposa els principis morals al realisme de la geopolítica i les relacions econòmiques. El Mundial de Qatar ha convertit aquest debat en una caricatura; en algunes tertúlies de ràdio i televisió, la coartada de l’hipermoralisme té el gust del succedani del sucre.

Hans Magnus Enzensberger –traspassat fa poc– va retratar, l’any 1993, com som: “No hi ha dubte que ens hem convertit en simples espectadors. Això és el que ens diferencia de les generacions anteriors, que, quan no eren personalment víctimes, autors o testimonis oculars, només s’assabentaven dels abusos a través de rumors, de llegendes blanques o negres. El que passava en un altre lloc només es coneixia de nom. Encara cap a mitjans del nostre segle l’opinió pública sabia poc o res dels crims més grans de l’època. Hitler i Stalin van fer tot el possible per mantenir-los en secret. El genocidi era alt secret d’Estat. I és que als camps d’extermini no hi havia càmeres­ de televisió”. 

La nostra consciència és interpel·lada per vides de zombis que competeixen per la nostra atenció

Avui, víctimes i botxins apareixen al nostre telèfon mòbil i a la nostra tauleta, als nostres televisors, a totes hores. Els zombis de tota condició emeten els seus missatges entre la boira de l’actualitat i col·loquen, sense voler, un mirall davant el nostre estupor discontinu. Nosaltres po­dríem ser –ho vam ser en altres temps– ells.  - Francesc Marc Álvaro.

Comparteix:  

Comentaris

  1. Crec que el paradigma té tota la raó
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. i cuanto raó tenia el recentment traspassat Enzensberger

      Elimina
  2. Al final, siempre es lo mismo, el ser humano ansía la libertad, lucha por ella y cuando parece que la consigue, se ve esclavizado por un nuevo opresor. China seguramente sea hoy tan capitalista como EEUU, solo que el estado, estúpidamente, porque tarde o temprano todo explotará, reprime ferozmente al pueblo, en este caso por el covid . Ha resultado ser la excusa perfecta, pero se les está terminando. Al principio, por su letalidad y el miedo que generaba todo el planeta acató sumisamente el encierro, seguramente no hubo otro manera de minimizar las víctimas, hoy, que como en toda pandemia, el virus ha mutado a casi inofensivo, se ha perdido el miedo y es normal que el pueblo ruja, la pena como dice este texto, es que aunque la primavera China florezca, aparecerá un nuevo opresor o sencillamente serán los mismos perros con diferentes collares…
    Creo que la libertad es una entelequia, de existir, solo existe en nuestro interior.

    Un fuerte abrazo!

    ResponElimina
  3. Por eso fracasan todas las revoluciones, son devoradas por un nuevo opresor, en este caso ellas mismas.

    ResponElimina
  4. Pues ahora tienen que seguir con esta forma de combatir el Covid,pueden ceder un poco,pero nada más. Es lo que pasa en los regímenes autoritarios,sin posibilidad de critica,sea con gritos o sin ellos.En España dicen que han muerto 100000 personas,pero en China nunca se sabrá. La política de Covid cero,está resultando un fracaso,desde el punto de vista sanitario y económico,que ha repercutido en todo el mundo.

    ResponElimina
  5. En China los muertos no se cuentan y en España se cuentan mal.

    ResponElimina
  6. Algo está cambiando en China, pero no os preocupéis, el gobierno comunista encontrará la manera de sobreponerse a las protestas y seguir adelante.

    Sencillamente aplicarán aquello de "Que todo cambie para que todo siga igual"

    Y Partido Comunista Chino para cincuenta años mas.

    ResponElimina
  7. Justa la fusta! És el capitalisme comunista, no sè però si durarà 50 anys.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada