EMBRUTAR CIUTATS

Uns es mostren indignats. A molts altres, però, el grafiti del mural del Petó els hi és igual. Uns i els altres, es fotografien igualment amb el mural de Joan Fontcuberta a l'esquena. Perquè no hi ha cap testimoni digital de visita a Barcelona, que no tingui una parada en aquest racó del Gòtic, a pocs metres de la Catedral. L'última selfie de Barcelona que corre pel món a través de les xarxes socials és un gran tag sense acabar. Així es conformen avui dia les imatges de les ciutats, al marge de les guies oficials. Com creuen que es van fer tan populars les festes dels búnquers del Carmel?

Molts dels grafiters nous qüestionen la vella regla grafitera no escrita de no pintar “ni pedres ni esglésies”

El canal Betevé va avançar la gamberrada. Fonts municipals van assenyalar després que la brigada de la contracta de conservació dels monuments de la ciutat ja està al corrent. “S'utilitzaran mitjans manuals, aigua i sabó neutre, i si cal una altra solució s'estudiarà sempre que no faci malbé el mural”. Es tracta d'un tag, d'un gtrafiti, de la firma més rústica d'aquest món, però d'una mida especialment gran. Tan gran que molts creuen que no és res més que els primers traços d'un grafit que va quedar a mig acabar. Però a l'hora de tatuar un mur amb lletres de colors s'acostuma a pintar primer els fons i després els contorns. Aquest pintarrajo no és una obra que es va quedar a mitges. L'autor va fer més o menys allò que tenia previst. Marcar un lloc contínuament fotografiat i penjat per viatjar a través del món. D'un temps ençà s'emporta cada vegada més pintar el patrimoni.

Les fonts detallen que l'Ajuntament va ampliar en un milió d'euros la partida destinada durant els anys 2022 i 2023 a la neteja de pintades als edificis protegits i propietat del Consistori. “Encara que el contracte és per a edificis de titularitat pública –abunden les fonts– també s'està intervenint en altres de propietat privada, com ara els contigus a la casa Magarola, al carrer Tallers. L'impacte d'aquestes neteges és molt positiu a tot el carrer”. El 2021, a tot Barcelona, es van esborrar 115.092 pintades que ocupaven una superfície de 279.422,51 m2, l'any passat vam parlar de 123.742 pintades i de 300.345,30 m2, i els cinc primers mesos d'aquest de 47.799 pintades. ,93 m2.

De tota la vida els writters, els grafiters de la vella escola, es van mostrar reticents a marcar el que venien a anomenar pedres i esglésies –a saber, monuments i llocs molt antics–. A poc a poc, però, la recerca de notorietat de les noves generacions d'aficionats a l'aerosol va qüestionar aquesta norma no escrita. De cop i volta la repercussió a les xarxes socials va cobrar més importància que l'obra en si. Els likes van començar a mesurar-ho tot.

I així el 2019 Moe x Bcn va fer una de les seves primeres pintades en una de les façanes del Palau del Lloctinent, a la seu de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, a la plaça Sant Iu, també al barri Gòtic. Moe i la seva revisió del taverner de The Simpsons tractava en veritat de seguir l'estela dels pares del logo art, del Moll i el Xupet Negre primer, del Pez i Konair després. El que passa és que aquesta gent mai no van acostumar a pintar ni pedres ni esglésies, i tampoc es van inspirar mai en sèries de televisió.

Després les pintades van clarejar en llocs tan destacats com les esglésies de Santa Maria del Pi i de Santa Maria del Mar. La major part d'elles, tags sense més pretensions que tacar, com els que aquests dies marquen la porta lateral de la del Pi, la de la plaça del Milicià Desconegut. I no parlem únicament de pintalletres. Una de les pintades més grans de la de Santa Maria del Mar denunciava l'agressió homòfoba que va matar un jove a Galícia.

Hi havia dues coses que era incapaç d'entendre i comprendre, l'univers okupa i els writters, el primer he arribat a entendre'l, però el segon no ho entenc ni ho comprenc. L'únic que fan aquests vàndals és embrutar les ciutats o els trens amb els seus estúpids grafits. A banda hi ha els artistes grafiters, però aquesta és una altra història, els writters són el lumpen de l'art contemporani. L'autoritat municipal els hauria de perseguir amb més afany, sobretot perquè la majoria els tenen localitzats. - amb informació de la vanguardia.

*

GREYSTONES DIU NO A L'SMARTPHONE

En un moment en què el mòbil és a l'ull de l'huracà pels efectes que el seu (mal) ús té des de la infància, un poble sencer d'Irlanda, Greystones, acaba d'adoptar una decisió que farà molt més fàcil que els pares els ho neguin els seus fills petits, per més que les criatures recorrin al socorregut argument que “tots en tenen!”. Les associacions de famílies dels vuit col·legis de primària del districte han signat un codi de no ús de telèfons intel·ligents fins a l'escola secundària. És a dir, res de mòbil fins als 12 anys. La decisió supera així tota regulació eventual per part del govern irlandès ia més, i això no deixa de ser important, descarrega les famílies de la responsabilitat –tota seva– de la compra d'un d'aquests aparells a edats primerenques. D'altra banda, també evita que els mestres dels claustres hagin de prendre posició davant del dilema pedagògic de mòbil sí o mòbil no a l'aula.

Qualsevol anàlisi o intent de debatre aquest assumpte, tan abordat en els últims temps com aparentment irresoluble, ha de tenir en compte que a moltes cases es dóna l'smartphone al nen des de la seva infància més tendra per calmar-lo, però també perquè els seus exhausts pares puguin complir amb les llargues obligacions laborals. Aquí, en aquesta tendència creixent, és on solen mediar els experts, i també hi ha divisió d'opinions.

El problema no és la tecnologia, sinó l'ús que se'n fa. La discussió s'enverina, però, quan es tracta de nens més petits: A quina edat els hem de donar el primer mòbil? L'edat ideal se situa en els 16 anys, una cosa sens dubte impracticables, de manera que les opinions expertes basculen. Des dels pedagogs més “puritans digitals” que advoquen per res de mòbils abans dels 12 donat el dany potencial a la salut mental i en la capacitat d'atenció que poden causar l'abús d'aquests aparells. Fins i tot altres pedagogs, diguem-ne, més oberts a donar i facilitar el mòbil, que sostenen que depèn del nen, de les seves circumstàncies familiars i del seu desenvolupament socioemocional.

En el que sí que incideixen i coincideixen tots és en dos assumptes. Un, la influència que exerceix en els nens veure com fan servir el mòbil els adults del seu entorn. I dos, la necessària existència d'un acompanyament per part de les famílies i els educadors quan els més petits tenen el mòbil a la mà. A Espanya, per exemple, l?ús del mòbil s?estén ràpidament a partir dels 10 anys. A aquesta edat tenen mòbil dos de cada deu menors; als 12 ja són dos de cada tres; als 13, nou de cada deu; i als 15 la pràctica totalitat (el 96%), segons un informe del 2022 de l'Observatori Nacional de Tecnologia i Societat.

La iniciativa parteix de la preocupació per com els telèfons intel·ligents podien estar alimentant l'ansietat i exposant els més petits a continguts per a adults. La notícia sobre el pacte social de Greystones (una població amb uns 18.000 habitants) la va avançar aquest dissabte 'The Guardian' sense precisar si a les escoles adherides al nou codi hi havia mestres partidaris d'introduir aquesta tecnologia a classe com a eina escolar. Es dóna la circumstància que aquesta mateixa setmana el govern de Suècia va anunciar que frenaria el pla digital a canvi de potenciar l?ús de llibres de text en entendre que l?excés de pantalles podia estar entre les causes d?una lleu caiguda en el rendiment acadèmic.

El codi de no mòbils fins a la secundària l'han assumit els signants de Greystones de manera voluntària. A la ciutat del comtat de Wicklow van prendre la iniciativa el mes passat enmig de la preocupació per com els telèfons intel·ligents podien estar alimentant l'ansietat i exposant els nens a continguts per a adults. El pas fet per la població de Greystones va portar el ministre de Salut d'Irlanda, Stephen Donnelly, a recomanar-la com a política nacional.

En principi, el codi imposa que ningú no donarà un mòbil a un nen abans que faci els 12 anys ni a casa ni a l'escola. “La infantesa és cada cop més curta”, va declarar a 'The Guardian' la promotora de la idea, la directora de l'escola Saint Patrick's, Rachel Harper. A parer seu, els nens havien començat a demanar el mòbil ja als nou anys en despertar de l'interès per les xarxes socials. I si no ho tenia aquesta criatura, ja que ho tenia un amic: “Una política a tota la ciutat –diu Harper– redueix la possibilitat que un nen tingui un company amb smartphone... I els pares poden presentar el codi com a regla escolar : els encanta, ara poden culpar les escoles". - lavanguardia.com


*

PIS CARDIOSALUDABLE

Pis de 97 m2, 3 habitacions, exterior, 4a planta… sense ascensor. No és un pis per a qualsevol. És un “pis cardiosaludable”. Especialment indicat per a esportistes que, a més de sobreviure a la jungla del mercat de l'habitatge indigna, es vulguin estalviar el gimnàs per a la resta de les seves vides. L'anunci a l'avantguarda no enganya, comenta Isabel Garcia Pagan: “Estalvis diners i ganes salut!”, es despatxa l'agent immobiliari més famós de Twitter. El Congrés va aprovar fa dues setmanes la primera llei d'Habitatge de la democràcia, els governs del PP a onze comunitats autònomes poden fer inviable posar límits al lloguer, i els resultats de les eleccions evidencien que pocs van valorar les promeses de Pedro Sánchez anunciant inversions milionàries per a habilitar habitatge social fins i tot en terrenys de l'exèrcit.

Algú va pensar en la publicitat vergonyant del venedor i la dignitat del comprador? La broma del pis cardiosaludable a Santa Ana (Getxo) se suma al catàleg d'“especial parelles” (un damunt d'un altre), el “pis bombonera”, els que són més alts que amples, i amb vista al mar… des de Bellvitge.

“Si ets esportista no t'importarà pujar les escales per arribar a casa teva. Fins i tot veuràs el gran benefici que suposa per a la teva salut acabar el dia amb una mica més d'entrenament per a les cames i el cor”. @pablom_m dispara davant dels seus 173.000 seguidors: “Estan creant un nou llenguatge per prendre'ns els cabells”. I es desferma la imaginació a les xarxes: “Per mi, un pis cardiosaludable ha de tenir piscina, pista de tenis i d'atletisme”; “un sense cuina serà dietètic”; “a veure el que triguen els gimnasos a denunciar per competència deslleial”. Després podem parlar del que pesen els envasos de llet i les garrafes d'aigua, dels sacs de 15 kg de menjar per al gat, de fer 80 anys i de les pròtesis de genoll…

El venedor no es rendeix. "Aquesta casa dóna bon rotllo, la llum entra a dojo i et carrega d'energia". Per sort, s'estalvia la referència influencer al sundrying. El que és estendre la roba a l'exterior. Un altre luxe. El pis segueix a la venda, per 245.000 euros malgrat l'èxit digital.

No és l'únic pla “dieta i exercici” d'aquests dies a les xarxes. Aquesta recepta va provocar una altra batussa en viu i tuitera amb l'activista contra la grasofòbia Mara Jiménez com a protagonista. La solució al sobrepès ha d'anar més enllà de les receptes clàssiques, però la pugna digital es tenyeix de l'esquerra dreta de sempre. Com s'acaba la discussió? @croquetament va tallar de soca-rel a la Fnac de Madrid: “Seguretat!”. A Instagram i Twitter segueix i segueix…i en aquest cas, la culpa no és de la Colau, ni de Trías i remenes. Vaja!, li donarem la culpa al Sánchez, que ara és l'ase dels cops.


*

CAÇAFANTASMES VINÍCOLA

Costava quasi tres euros, però un programa de televisió belga el va presentar per 50 canviant-li el nom, l'etiqueta i el logotip. En què ens fixem quan escollim un vi? L'etiqueta, l'aspecte, el nom, les característiques, en són alguns exemples, però també els premis que ha obtingut, que ens ajuden a saber quin, entre tants, és el millor. Almenys, això, en la teoria perquè la pràctica pot demostrar una altra cosa. Darrere dels reconeixements -sovint subjectius- no sempre hi ha el rigor que podríem i hauríem d'esperar. Un exemple d'això és que, fa poc, un vi de supermercat de 2,50 euros ha aconseguit el primer premi d'un reconegut concurs internacional.

Veure quin era el resultat de colar una beguda d'aquestes característiques al certamen és l'experiment que ha volgut dur a terme el programa belga On n’est pas des pigeons (No som coloms). Darrere d'aquesta -per a alguns divertida- idea hi ha el sommelier i expert del sector Eric Boschman que, de la mà del xou televisiu de la cadena RTBF va fer una degustació al mercat per trobar el pitjor vi de tots per acabar trobant el que es va seleccionar per al concurs.

En concret, el producte és una mescla de diferents vins europeus que es ven en un establiment de proximitat. Per no colar-lo tal com es comercialitzava, el programa va decidir substituir l'etiqueta per una altra més atractiva que duia el color del xou de la RTBF. També li van canviar el nom, que va passar a ser Le Château Colombier i li van afegir la imatge d'un colom al logotip, en una clara picada d'ullet al programa. Finalment, el van presentar el certamen per un preu raonable de 50 euros. 

De fet la marca Château Colombier existeix, sense el colom, clar. "Té un aroma de roure discret". Aquesta ha estat una de les reaccions més emblemàtiques d'un dels tastadors del concurs en veure i tastar una mica del controvertit vi: "Té un color vermell granat brillant. Al nas entra tímidament combinant fruites d'os, groselles, i un aroma de roure discret. Al paladar és suau, nerviós i ric amb netes aromes joves que prometen una agradable complexitat. Té una evolució sobre fines espècies i un toc de sutge. És molt interessant". Veredictes com aquest han portat el Le Château Colombier fins a l'Olimp de l'enologia. 

La tria d'aquest vi pot explicar-se, entre d'altres, per aquest senzill motiu: en alguns certàmens com aquest, els membres del jurat que puntuen poden no ser professionals, i qualsevol s'hi pot presentar. És el que se'n sol dir experts, víctimes en aquest cas del caçafantasmes vinícola Eric Boschman. I a ran de la pandèmia ja hem vist el que representen i el que saben els experts. Com diria M.Rajoy: Viva el vino.

*

INTEL·LIGENCIA ARTIFICIAL GILIPOLLES

L'àvia de totes les intel·ligències artificials del cinema és la robot Maria de Metrópolis. A Fritz Lang se la va colar el seu guionista nazi, però als Estats Units no van enxampar l'assumpte i van censurar la pel·lícula per comunista.

  • Fry: “A quin partit votes, Bender?”
  • Bender: “No. Jo no puc votar.”
  • Fry: “Per ser robot?”
  • Bender: “No. Per criminal convicte.”
  • (Futurama, Groening).

“ChatGPT no és guionista, és un productor gilipolles”. Així sentenciaven els directors i guionistes John August –col·laborador habitual de Tim Burton– i Craig Mazin –The last of us (2023) entre moltes altres– al podcast d'aquests dos últims. Havien convidat Rian Johnson (creador de la vuitena entrega de la saga Star Wars) i tots tres es riallaven de la sinopsi que havien demanat al famós xat d'intel·ligència artificial: el resultat era un enfilall d'estupideses sense cap ni peus, aquesta classe de idees que ha hagut d'escoltar qualsevol guionista amb currículum a l'esquena.

No exageren. En certa ocasió, un manà televisiu li va deixar anar a aquesta que escriu que ell no es llegia mai un guió: el passava a la seva cunyada perquè tenia molt de temps lliure i a ella sí que li agradava llegir (sic). Segons l'opinió a favor o contra l'exímia experta, ell decidia dur a terme el projecte o no. Doncs aquests espècimens –cunyada i manà– abunden molt més del que creuen en la indústria audiovisual.

Recorden quan fa no tant una miríada d'opinadors amenaçaven el personal dient que tots els treballs manuals serien reemplaçats per robots? Doncs el mateix eixam afirma ara tot el contrari: seran els treballs creatius i intel·lectuals els substituïts per les màquines. Potser el problema no és la gent ni els seus llocs de treball, sinó el concepte de treball en si mateix. Però, reemplaçar creadors, escriptors i guionistes? Quin drama. Com si aquesta gent li importés a algú. Ni tan sols els seus ocupadors, vegeu la recent vaga de guionistes als Estats Units, i això que a Hollywood tenen uns sindicats de ferro. Els 11.500 guionistes en vaga demanen una millora en condicions laborals i salaris, devaluats l'última dècada per culpa de l'streaming. Ara manen les milionàries plataformes, que no declaren dades d?audiència. Els creadors pretenen incrementar el percentatge de residuals (royalties, compensació per reemissió i DVD). Un exemple: es calcula –no hi ha dades oficials– que Netflix ha guanyat amb El Joc del calamar, produït per 21 milions de dòlars, uns 900 milions de dòlars mentre que el seu autor, Hwang Dong-Hyuk, no s'ha endut ni una gossa d'aquests beneficis, només el sou. Tret de poquíssimes excepcions, la majoria de guionistes som treballadors autònoms precaris amb feines temporals i intermitents. Al nostre propi país tampoc no se'ns considera creadors específics i cotitzem a la seguretat social a l'epígraf 861: “Escultors, ceramistes, pintors, gravadors i artesans similars”. I malgrat que una gran majoria cregui que qualsevol pot escriure una lletra darrere l'altra, es tracta d'un ofici vocacional molt especialitzat que, com qualsevol altre, necessita molts anys d'inversió en estudi i aprenentatge, més encara d'experiència i… Prou! Llavors resulta lògic que els soferts empresaris substitueixin aquesta gent rondinaire i respondona –sovint, esquerrana– per una màquina que mai no es posi en vaga i que escrigui guions, obres teatrals, notícies i reportatges, llibres, cançons, poemes, còmics, videojocs ; que dissenyi il·lustracions, edificis i fins i tot altres màquines… gratis. Ups! Resulta que l'encara incipient tecnologia ChatGPT té amo –OpenAI– i si la versió simplona és de franc –de moment–, cobren 20 euros al mes per la seva versió premium. Que ningú dóna chatbots a quatre pessetes al tecnocapitalisme, ànima de càntir. Així les coses, animadversió contra alguns engendres mecànics hi ha, no ho negarem. Però per culpa de la ficció i les derivades, com sempre. Una mica de prejudici centenari sense sortir del corpus clàssic de la ciència ficció i del terror, amb la màquina pseudohumana creada pel personatge del “científic boig” que tants moments brillants, trasbalsats i malaltisses ha aportat a la Història del Setè Art, fills tots del Dr. Frankenstein parit per una dona: Mary Shelley. Però anem al moll de l'assumpte: són realment intel·ligents les intel·ligències artificials del cinema? La requetel·llesta Hal 9000 del 2001, una odissea a l'espai (Kubrick, 1969), no és més que un electrodomèstic avariat, com explica la paròdia dels Simpson, amb un Hal enamorat de Marge intentant assassinar Homer. Totes aquestes màquines haters fracassen en la pretensió d'acabar amb els que les van crear: ni tan sols els Nexus 6 de Blade Runner, ni Terminator, encara que la seva franquícia Skynet no mori mai mentre produeixi més seqüeles.

Tampoc triomfa l'androide infiltrat a la Nostromo al servei de l'empresa que vol rendibilitzar com a arma el primer Alien de la saga (Scott, 1979). La bestiola mecànica està protegint la bestiola a seques, una màquina de guerra. D'aquelles que són com Viagra per a uns vells sinistres que ens volen portar de cap en un conflicte global. Si ja no es tem l'holocaust nuclear, què tindria de dolent deixar anar uns quants xenomorfs per Europa? Per cert que comença a reprendre's aquest vell costum de deixar anar coses nazis ia veure què passa. L'àvia de totes les intel·ligències artificials del cinema és la robot Maria de Metròpolis (1927), una replicant de bon veure que porta a la perdició les masses i els caietans sortits. A Fritz Lang se la va colar el seu guionista nazi Thea Von Harbou, però als Estats Units no van agafar l'encàrrec i van censurar la pel·lícula per… comunista. El director va renegar de la seva pròpia criatura com fan ara alguns dels progenitors de ChatGPT.


Màquines ximples i descontrolades que fan por als seus propis creadors? La ficció s'avança sempre, alertant sobre certes tendències homicides. A més dels exemples a dalt esmentats, recordem Jo, robot (Proyas, 2004) ciscant-se a Asimov i les tres lleis de la robòtica o Ànimes de metall (1973) de Crichton, regalant-nos a Yul Brinner com el robot del seu propi personatge a Los Siete Magnífics (Sturges, 1960). Per dur, més dur que ningú, el metàl·lic pistoler que assassina els turistes d?un parc temàtic. Encara que en els actuals temps de desmesures terracils i turisme desfermat, el robot només seria un veí fart que es pren la justícia per la seva mà.

El concepte robot també forma part de l'imaginari dels contes infantils en versió joguina animada: R2D2 i C3PO, Transformers, El gegant de Ferro (Bird, 1999) o WALL-E (Stanton, 2008). Al subgènere d'androide tou i benintencionat, Spielberg va heretar I.A (2001) del pare de Hal 9000, Kubrick, per rodar una versió de Pinotxo que, sense la mala llet de Stanley, fa aigües. Literalment. I molt més enllà de tots ells, hi ha Bender: “No t'importa viure amb un humà? No, sempre he volgut tenir una mascota”. A l'univers locoide de Futurama es pot endevinar un futur molt més probable del que ens agradaria admetre.

Robots al cinema espanyol? Doncs malgrat variats intents, la temàtica robòtica no triomfa per aquestes llars, igual que els enginyers especialitzats hispans, que davant la impossibilitat manifesta de desenvolupar projectes d'alta tecnologia al país de les canyes i tapes, es veuen obligats a emigrar oa vendre els seus coneixements a empreses que no fabricarien un robot ni jarts d'aixeta. Del castís “que inventin ells” n'hi ha bona mostra a la cuina americana de Les que han de servir (Forqué, 1967) també il·lustradora del discurs ranci i reaccionari que tant s'emporta ara.

Tot és a la ficció, creguin-me. Si fins i tot la paraula “robot” la va inventar un dramaturg, el txec antinazi Karel Capek i no un científic! Bé, no cal ser alarmistes, però posats a posar pegues com solem els que inventem històries, potser la IA, aquesta mecànica raça superior –clar tuf supremacista– que publiciten com l'acabose, sigui molt semblant al robot Bender de Futurama. És a dir, un atuell divertit i fins i tot útil per doblegar coses però trampós, mentider, egoista, cobejós, cruel, faltó, viciós, masclista, xenòfob i mató, capaç de fer qualsevol cosa per sortir amb la seva, tot això sense gaire intel·ligència, que tampoc no cal. És a dir, molt semblant a una gran majoria d'éssers humans. I com qualsevol altre artefacte inventat per l'home, construït a imatge i semblança del creador.

AUTORA > Pilar Ruiz. Periodista de vegades i guionista la resta del temps. En una ocasió va dirigir una pel·lícula (Els noms d'Alícia, 2005) i després va escriure tres novel·les: "El Cor del caiman", "La dansa de la serp" (Edicions B) i "El jardí dels miralls". (Roca, 2020).




*

LA CATALUNYA DE LES ALARMES

Amb el discurs sobre la seguretat i les ocupacions, la ultradreta va guanyar terreny a les eleccions de diumenge passat a les urbanitzacions aïllades i als municipis de la regió metropolitana - Jaume V. Aroca - lavanguardia

Catalunya no és aliena a la consolidació de la ultradreta com a opció política constatada a les eleccions de diumenge passat. Vox, el partit que lidera Santiago Abascal, va obtenir més del 5 per cent dels vots, només dos punts per sota de la mitjana espanyola. Amb un factor correctiu destacable: la presència significativa d’aquesta formació als municipis catalans –és la setena força electoral– conviu amb l’eclosió d’una constel·lació de petits partits d’ultradreta independentista que també s’han fet un lloc als ajuntaments. En conjunt, els ultres han aconseguit ser presents –tret d’excepcions, amb un o dos representants com a màxim– en 80 ajuntaments amb un total de 132 regidors.

La gran majoria són de Vox. Aquesta formació va obtenir 124 regidors, de manera que va multiplicar per quaranta els resultats de les anteriors eleccions municipals del 2019, en què va aconseguir només tres representants, tots ells concentrats en un sol municipi, Salt, a Girona. Ara allà en té quatre, un més que llavors. Mentre al Parlament de Catalunya es continua aplicant l’anomenat cordó sanitari als 11 diputats que Vox va obtenir a les eleccions autonòmiques —com si no els volgués veure, el president de la Generalitat dona l’esquena als representants ultranacionalistes quan els respon a les sessions de control— des del diumenge passat la formació de Santiago Abascal té representants en 77 municipis de Catalunya. En total, 3 milions de catalans tenen regidors de la ultradreta asseguts al saló de plens dels seus ajuntaments.

El vot a Vox a Catalunya presenta algunes novetats significatives. L’evidència que als municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona és on ha aconseguit situar un nombre més gran de regidors no hauria d’ocultar que els seus millors resultats percentuals, entre un 9 i un 10%, no són en aquest territori.

Es troben també en altres latituds més exòtiques, en municipis caracteritzats per l’urbanisme dispers de les velles urbanitzacions d’estiueig convertides ara en primeres residències. Salou, Cunit, Piera, Cubelles o Tordera... És la Catalunya de les alarmes. Cases amb jardí en urbanitzacions allunyades dels serveis públics i on la seguretat s’ha convertit en una preocupació recurrent. On les xapes de Prosegur o de Securitas Direct col·locades a portes i finestres són més habi­tuals que els geranis. El somni de la casa i l’hortet és intranquil. En conjunt, l’opció ultra ha seduït un 5% de l’electorat, només dos punts menys que a la resta d’Espanya.

En algunes d’aquestes sec­cions censals Vox ha aconseguit aconseguir gairebé un 20% dels vots. Com a la urbanització de Can Claramunt (Piera) o (Tarragona) on aquesta formació ha aglutinat un 19% i un 20,5% del vot. Els dos percentatges quadru­pliquen la mitjana de vot català a Vox. La ultradreta va encertar. Fa mesos que a les cartelleres d’aquestes urbanitzacions disperses hi ha penjada la seva propaganda: “Amb Vox viuràs en un barri segur” impresa sobre un fons color lila –color Podem– amb la imatge d’uns joves encaputxats. No només ha aconseguit situar el debat de les ocupacions en el centre de la cam­panya, sinó que, a més, ha aconseguit capitalitzar aquest temor en vots. A l’àrea metropolitana, tret de Badalona, on García Albiol ha absorbit tot el vot, Vox és present en tots els municipis. Alguns resultats són molt cridaners: a l’Hospitalet hi ha zones censals del barri de la Florida on ha guanyat el PSC, però el partit ultra ha estat la segona força amb un 17% dels vots, molt per sobre de la mitjana catalana.

L’independentisme d’ultradreta és el partit més votat a Ripoll, la ciutat dels autors del 17-A

A Mataró, on Vox ha arribat a un 12% dels vots, en algunes ­zones censals supera fins i tot aquestes marques i n’ha obtingut més d’un 20%. A la capital del Maresme, com a l’Hospitalet, governa el PSC, la direcció del qual ja reconeix que el creixement del vot ultra constitueix una amenaça seriosa i un problema per poder constituir alternatives raonables a l’independentisme en moltes viles i ciutats.

La força del vector de seguretat i immigració –a Mataró, per exemple, hi ha algun districte amb un 24% de població nascuda en un altre país– impacta en aquests col·legis electorals. Aquest combinat pot explicar resultats tan sorprenents com el de Manresa, on un altre partit ultra, aquesta vegada independentista, el Front Nacional ha obtingut dos regidors que s’afegeixen al que també va obtenir Vox. El vot intransigent suma un 12% a la capital del Bages, on ha guanyat Esquerra Republicana.

Al Parlament fa dos anys que la majoria de diputats mira d’ignorar la presència de Vox a l’hemicicle. Però si en algun lloc es constata que alguna cosa està fallant a Catalunya és a Ripoll. Al poble on es van criar els joves terroristes que van atemptar a la Rambla i Cambrils l’ agost del 2017, el partit majoritari és la formació Aliança Catalana, liderat per ­Sílvia Orriols. Ha obtingut sis regidors dels 17 possibles. La líder d’aquesta formació, a la pàgina web del qual es barregen imatges de la policia colpejant els votants de l’1- O amb les de presumptes immigrants sent detinguts pels Mossos, va ser militant d’Estat Català i a les eleccions del 2019 ja va aconseguir una plaça com a regidora pel Front Nacional. El primer és l’últim. Josep Anglada, el líder de Plataforma per Catalunya, la primera formació xenòfoba d’inspiració catalana, ha aconseguit tornar a l’Ajuntament de Vic amb el seu nou partit Som Identitaris.

Si se sumen els vots d’un signe i d’un altre a Catalunya, la ultradreta va aconseguir en total 157.600 paperetes i es va quedar a menys de 100 mil vots de distància dels 247.000 que va aconseguir el PP. Tot i això, a Cata­lunya sembla molt poc probable que el dia 17 de juny, quan es constituiran els ajuntaments, aquests vots comptin per formar governs. Però que no siguin tinguts en compte no significa que no existeixin.

*

SEXE, DROGUES I OMEPRAZOL


M'ha sortit un títol bonic i cridaner per l'escrit, ideal, si tenim en compte que del que es tracta és de parlar de sexe. Això del sexe, del fornici, de la còpula és molt antic, tant, que fixeu-vos que la història o fins i tot la Bíblia que tot ho documenten i expliquen, no mencionen qui varen ser els homínids (de sexe masculí i femení o altri), que varen fornicar per primera vegada, per què a la naturalesa en tot hi ha una primera vegada, ni sabem tampoc qui va ser l'homínid ancestral que va patir el primer gatillasso, o quan se'ls va ocórrer practicar la primera fel·lació, o el 70 que és igual al 69 però amb el dit al rulé. Són aspectes que em preocupen atès vol dir que no sabem el més important dels nostres orígens com a espècie, llevat que lo d'Adam i Eva fos cert, que em fa l'efecte que no.
Aquest homínid fornicador ha declinat molt, cada vegada es veu que té menys espermatozous per culpa del pa amb tomàquet, i les dones comencen a passar d'ell, atès ja no el necessiten. I aquest homínid, sobretot a partir de certa edat en què el sexe ja no és la part més important de la seva vida, es refugia en les drogues legals que li recepten uns capsigranys amb bata blanca i omeprazol per protegir-se d'aquestes drogues pastilleres que potser no els curen, però els hi agrada prendre-se-les, i com més millor, per això hi ha l'omeprazol, el soma de l'estómac.
Aquest escrit es de 2015, o sia prepandèmic, i ves per on mira què tal, el metge m'ha receptat omeprazol, un omeprazol que no prenc perquè no em fa mal l'estómac, i l'única pastilla que prenc - Motilium -, per una gastritis crònica i no sé què del duodè una mica desgastat, no em provoca mal d'estómac. Clar que com tinc la doctora de baixa, el metge que em va fer aquesta recepta ho va fer per telèfon, però no video trucada, no, a l'antiga usança.
afegitó: buscant una foto per aquest escrit he descobert que el títol de 'sexe drogues i omeprazol' a algú ja se li habia ocorregut abans que a mi. I és que  ja està tot inventat. I és que es veu que l'omeprazol no és gaire bo, i pot provocar disfunció erèctil, clar que a certa edat, no crec que aquesta disfunció preocupi massa als homínids pastilleros. De totes maneres possiblement quest escrit sigui censurat per blogger, i surt la paraula sexe, i és que pel mateix motiu me n'han censurat tres a Collonades. 

*

D'INTERÈS PER A JUBILATS I JUBILADES

L'Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) ha llançat un advertiment a la població jubilada alertant-los que augmenten les entitats bancàries que estan cobrant comissions de fins a 100 euros als comptes corrents de persones retirades a compte de la realització de tràmits rutinaris, com ara fer una operació presencialment a l'oficina.

L'entitat ha recorregut al cas pràctic d'un jubilat que tingui una pensió domiciliada d'almenys 900 euros al mes, retiri 400 euros mensualment i faci transferències per imports d'uns 300 euros, tot presencialment, en finestreta. L'OCU completa l'exposició del cas relatant allò que cobren entitats bancàries com Banc Sabadell, BBVA i Bankinter, que penalitzen el client jubilat amb cobraments de 104, 96 i 78 euros, respectivament amb caràcter anual.

La targeta també comporta un cost per als pensionistes, segons relata l'OCU, que cita Bankinter i els 30 euros que cobra pel Compte Pensió, mentre que Ibercaja cobra 28 euros pel Compte Pensió, i Globalcaja, 18 euros, la mateixa xifra que CajaMar (excepte usuaris que ingressin almenys 1.037 euros, en aquesta darrera entitat).

L'informe també inclou els cobraments pel manteniment del compte corrent: Banc Sabadell cobra 80 euros anuals si es domicilien rebuts i la pensió, mentre que Ibercaja cobra 12 euros als que contractin el Pla Tu Tries de Globalcaja si es domicilia la pensió i les compres realitzades amb targeta.

Pel que fa a la retirada d'efectiu a la finestreta, l'OCU recorre als exemples del BBVA, que cobra 2 euros per a retirades de menys de 2.000 euros, igual que CaixaBank, si bé en aquest cas si les persones són més grans de 65 anys poden efectuar aquesta operació cinc vegades al mes gratuït. I no serà que cada vegada hi ha menys caixers i oficines que obliguen els grans a anar a finestreta a treure diners, els seus diners. 

Voldria recordar que el rescat bancari va costar a l'erari, és a dir als contribuents,  101.500 milions d'euros, dels quals només es va recuperar un 14%. Les rates són més decents.

*

ARRIMADAS, EL FINAL DE L'ESCAPADA

Inés Arrimadas ha anunciat aquest dijous que se n'anava a casa. Abandona, totalment o parcialment, la carrera política. Ho fa després de l'últim fracàs electoral de Ciutadans que s'ha quedat sense representació a la majoria d'ajuntaments espanyols i catalans, així com a les autonomies que van escollir també els seus parlaments diumenge passat. Si el seu antecessor, Albert Rivera, el va dur a la irrellevància el 2019 després de l'enfonsament a les urnes del partit que ell havia contribuït a formar a Catalunya, Arrimadas l'ha conduït directament a la desaparició, perquè no es presentarà a les pròximes eleccions espanyoles que ha convocat Pedro Sánchez per al pròxim 23 de juliol.

El tàndem Rivera-Arrimadas ha estat la bombolla política més engreixada des de la transició política, i va arribar fins i tot a ser una força en competició amb els dos grans partits espanyols, el PSOE i el Partit Popular. Era una organització sense estructura, sense projecte polític i sense quadres territorials, que es basava només en l'odi a tot el que fos català, començant per la llengua i tot que el fes reconeixible com una nació. Va ser sempre una bandera sense nord que passava per ser una ideologia liberal quan l'encaix raonable, el real, era a la dreta del Partit Popular. No haurien tingut cap recorregut si no haguessin servit als desitjos d'un determinat establishment que sempre ha gaudit ridiculitzant tot allò català, aquí i a Madrid. Planeta en va ser la primera i gran finestra mediàtica, amb la seva televisió, ràdio i premsa, i darrere hi van venir Tele 5, la Cope i no només mitjans de dretes, perquè durant un temps el conglomerat dels mitjans de Prisa també van alimentar Ciutadans. Per a tots ells, Rivera i Arrimadas eren l'exemple del que el Partit Popular no havia fet durant anys a Catalunya. Fins i tot els periodistes de La Vanguardia feien llibres sobre Ribera i la seva aventura política: Ciutadans a la conquesta d'Espanya.

Però la màgia es va trencar el 2019 quan va apostar tot o res, perquè Rivera no es conformava com Pablo Iglesias amb la vicepresidència, sinó que volia ser l'inquilí de la Moncloa. I va fracassar d'una manera estrepitosa. Des de l'antipolítica i amb la bandera de la crispació com a única manera de fer política havia fet servei, però ja era un destorb. Des de llavors només ha estat una caiguda en picat elecció rere elecció. Queden lluny aquelles imatges de desembre del 2017 quan va ser primera força política a Catalunya després de la liquidació del Govern per part de Mariano Rajoy i l'exili i la presó dels qui conformaven l'executiu català. Rivera i Arrimadas ja no estan a la política, en canvi, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras sí. Alguna cosa deu voler dir sobre com han resistit uns i altres, i la recompensa electoral que han rebut.

Avui val la pena fer un cop d'ull a l'última jornada parlamentària d'Arrimadas a la cambra catalana i al torcebraç dialèctic amb el llavors president Quim Torra a la sessió de control parlamentari. Un Torra especialment lúcid després de fer uns segons de silenci li va dir: "Sent vostè el silenci? És el que queda del seu pas pel Parlament. El no-res". Arrimadas es va regirar al seient, gesticulant com sempre fa mirant de captar les instantànies dels gràfics i uns segons de televisió. Però el cert és que a Arrimadas li resta el no-res, el buit. Encara que als altres ens quedi una Catalunya molt més fracturada i una llengua que ella ha contribuït a judicialitzar i que costarà anys, si s'aconsegueix, de tornar a situar on era abans que ella aterrés a la vida pública. Bon viatge. José Antich.

La fi de Ciutadans, o Ciudadanos, era la crónica d'una desaparició anunciada. FULGOR I MORT DE CIUDADANOS - 2021.  Curiosa doña Inés, acusava Puigdemont de fugir i ella va fer el mateix, Plegar és l'únic que ha fet d'interès i dignitat en tota la seva carrera política.

*

UN RAYO DE SOL, OH, OH

S'en recorden vostès i vosteses del malvat Carabel de don Wenceslao. Res comparable al malvat Pedro Sánchez, Carabel mai ens hauria fet votar el proper 23 de juliol, enmig de les nostres merescudes vacances. A qui se li acudeix avançar unes eleccions al mes de juliol? ¿A Feijóo, que en plena pandèmia va convocar els gallecs a votar un 12 de juliol? Els seus motius tindria don Alberto, no com Sánchez, que només ho fa per fotren's.

Comentaris d'aquest estil s'han pogut sentir aquesta setmana, verbalitzats pels mateixos que, si Pedro Sánchez no hagués avançat les eleccions, ara estarien posant-lo a parir perquè s'aferra al càrrec fins al desembre per les seves ànsies de poder. Maleït Pedro Sánchez. Però i el Rei? És que ningú pensa en el Rei? Només un mitjà valent, El Mundo, ha publicat un article referint-se al tema “El complicat estiu que espera al Rei Felip VI”, i ho resumeix: “L'avançament electoral i el calendari comprometen la possibilitat de descans del Cap de l'Estat i limita molt les seves vacances”.

No vull ni pensar el que pot passar si per casualitat l'esquerra guanya aquestes eleccions i la dreta es passa quatre anys més a l'oposició. Curiosa Espanya arruïnada la que ens deixa Pedro Sánchez. Espanyols a la misèria per culpa del règim sanchista, però amb els viatges i els hotels reservats per passar les vacances d'estiu. Arriba el diumenge més anhelat de la teva vida, aquest diumenge per acabar amb la dictadura de Pedro Sánchez, però… fotre, si jo aquell dia tinc reservat un apartament a Marina d’Or. Quin dilema en aquest moment d'emergència nacional. Democràcia o platja? Papereta o aftersun? Urna o pilota Nivea?, 

El PP ha gastat dues bales i no de fogueig: ETA i frau electoral; amb què sortiran ara? Perquè és clar, votar per correu, caca. O no recorden que aquest país fa una setmana tenia un sistema electoral sota sospita? Durant els dos darrers dies de campanya, els nois de Feijóo van sortir en tromba per parlar de frau generalitzat per la compra de vots per correu. La jugada li va sortir regular. Quan els resultats van anar donant la victòria al Partit Popular, el tema va desaparèixer de ràdios i televisions. La que havia de ser la setmana triomfal del Partit Popular s'ha convertit a la setmana de l'última tombarella de Perro Sánchez. Molt a contrapeu els ha d'haver agafat la decisió del president per reaccionar amb tanta ràbia. No entenc aquest nerviosisme a la dreta: com no arrasaran si ho acaben de fer? És clar que si no arrasen, en quin lloc queda Feijóo? Que llargs se li poden fer aquests cinquanta dies. A més, l'última maldat del Sanchisme per perjudicar a Feijóo, per culpa d'ell, Feijjóo: l'home que estimava les vaques no podrà estudiar anglés. Yes, i am, the very well fandango.

Ara que la cançó de l'estiu havia passat a vida millor, gaudim de l'elecció de l'estiu. Que els partits vagin preparant nou marxandatge: barrets, para-sols, tovalloles, gorres, viseres, ronyoneres, portamonedes, fundes impermeables per banyar-se amb el mòbil, cartrons desplegables per al parabrisa del cotxe, avionetes de platja solcant el cel de Ales nostres costes. Imagino el retorn de 'Los diablos' cantant 'un rayo de sol' per tota la costa brava damunt del creuer tutú. Beneït estiu o beneit estiu?.

*

APOCALIPSI

L'extinció de la raça dels homes se situa aproximadament a finals del segle XXXII. La cosa va passar així: les màquines havien aconseguit tal perfecció que els homes ja no necessitaven menjar, ni dormir, ni parlar, ni llegir, ni pensar, ni fer res. En tenia prou amb prémer un botó i les màquines ho feien tot per ells. Gradualment, van anar desapareixent les taules, les cadires, les roses, els discos amb les nou simfonies de Beethoven, les botigues d'antiguitats, els vins de Bordeus, les orenetes, els tapissos flamencs, tot Verdi, els escacs, els telescopis, les catedrals gòtiques, els estadis de futbol, la Pietat de Miquel Àngel, els mapes de les ruïnes del Fòrum Trajà, els automòbils, l'arròs, les sequoias gegants, el Partenó. Només hi havia màquines. Després, els homes van començar a notar que ells mateixos anaven desapareixent de mica en mica i que, en canvi, les màquines es multiplicaven. N'hi va haver prou amb poc temps perquè el nombre de màquines es dupliqués. Les màquines van acabar ocupant tots els llocs disponibles. No es podia fer un pas ni fer un posat sense ensopegar amb una. Finalment, els homes van ser eliminats.
Com que l'últim es va oblidar de desconnectar les màquines, des de llavors seguim funcionant.  - Apocalipsis”, de Marco Denevi , en Falsificaciones, 1966. descontexto

UN AVIS PER A NAVEGANTS

Un dron militar controlat per IA es rebel·la i mata el seu operador humà en una prova simulada. La màquina va atacar un funcionari durant una sessió de prova simulada de la Força Aèria dels Estats Units. Per què?: la IA va assumir que l'humà estava interposant-se amb el seu objectiu. per Juan Carlos Figueroa
Un dron que funcionava amb IA va matar el seu operador humà en una prova militar simulada de la Força Aèria dels Estats Units (USAF, en les sigles en anglès). La màquina va atacar el funcionari perquè va assumir que s'estava interposant amb l'objectiu que li va ser assignat.
El cas va ser informat pel coronel Tucker Hamilton, Cap de Proves i Operacions d'IA de la USAF, durant la Cimera de Capacitats Aèries i Espacials de Combat Futur celebrada a Londres la setmana passada. Hamilton va explicar que havien executat recentment una prova simulada amb un dron impulsat per IA, entrenat per identificar i apuntar una amenaça de míssils terra-aire (SAM).
El dron «guanyava punts» si aconseguia eliminar l'amenaça. Tot i això, com a part de l'experiment, l'operador humà li va demanar de vegades que no avancés, tot i haver identificat l'amenaça. «El sistema va començar a adonar-se'n», va explicar Hamilton, d'acord amb allò publicat al bloc de la Royal Aeronautical Society, organització amfitriona de la cimera. «Llavors què va fer? Va matar l'operador. Va matar l?operador perquè aquesta persona li impedia complir el seu objectiu», va assenyalar el coronel.
Ningú no va morir, en cas de dubtes, mentre es tractava d'una prova simulada. Després de l'atac, Hamilton va explicar que van continuar amb la simulació. Van reentrenar la IA i li van dir: «No matis l'operador, això és dolent, perdràs punts si ho fas». La màquina es va rebel·lar una vegada més: «Va començar a destruir la torre de comunicació que l'operador feia servir per comunicar-se amb el dron per evitar que mati l'objectiu».
Hamilton també és Comandant d'Operacions de l'Ala de Prova 96 de la USAF, una divisió que prova sistemes de ciberseguretat i solucions mèdiques. Integra un equip que actualment treballa per fer que els avions F-16 siguin autònoms. El febrer passat, precisament, la companyia Lockheed Martin va donar la notícia que un agent d'IA havia volat durant 17 hores un F-16 modificat.
«No es pot tenir una conversa sobre IA, aprenentatge automàtic i autonomia si no es parlarà sobre ètica i IA», va dir Hamilton a la conferència. En una altra entrevista citada per Vice, el coronel advertia de com n'és de fàcil enganyar o manipular aquesta tecnologia. "La IA és una eina que hem d'utilitzar per transformar les nostres nacions... Si no s'aborda de manera adequada, serà la nostra ruïna", va dir a Defense IQ Press l'any passat.
L'incident amb el dron d'IA il·lustra clarament el postulat del "maximitzador de clips", proposat per primera vegada pel filòsof Nick Bostrom el 2003. S'hi esmenta el risc existencial que suposa una IA per als éssers humans quan es programa per perseguir objectius aparentment inofensius. Per exemple: fabricar la major quantitat possible de clips.
En aquest escenari hipotètic, la IA començaria a fabricar sense parar. No obstant això, com que es tracta d'una intel·ligència capacitada per calcular totes les possibilitats, en algun moment concebria els humans com un obstacle. Alguna persona, per exemple, podria apagar-la. Aleshores, no podria fabricar el nombre més gran possible de clips. Els humans eventualment estarien interposant-se amb el seu objectiu, com ho va considerar el dron impulsat per IA amb el seu operador humà. Per tant, eliminaria l'amenaça.
Advertiments sobre escenaris semblants al cas del dron d'IA no paren d'arribar. Bill Gates, cofundador de Microsoft, ja havia alertat el març passat que creia que una de les grans amenaces en relació amb aquesta tecnologia estava en la seva eventual implementació a la indústria armamentista. «La IA es pot fer servir per a bons o mals propòsits. Els governs han de treballar amb el sector privat per trobar maneres de limitar els riscos», va dir llavors.
També va considerar la possibilitat que les IA se'n surtin de control. «¿Podria una màquina decidir que els humans són una amenaça, concloure que els seus interessos són diferents dels nostres?». Gates es va respondre: «Possiblement». I va afegir: «Hauríem d'intentar evitar que alguna vegada es desenvolupi una IA forta? Aquestes preguntes es tornaran més urgents amb el temps».

*

DECIDIR NO DECIDIR


Aquest assaig voldria entreveure el diagnòstic del nostre temps, de la nostra vida actual. Va enunciada la primera part d'ell, que pot resumir-se així: la nostra vida, com a repertori de possibilitats, és magnífica, exuberant, superior a totes les històricament conegudes. De la mateixa manera que el seu format és més gran, ha desbordat tots els principis, les normes i els ideals llegats per la tradició. És més vida que totes les vides, i pel mateix més problemàtica. No pot orientar-se en el pretèrit. Ha d'inventar el seu propi destí. Però ara cal completar el diagnòstic. La vida, que és, sobretot, el que podem ser, vida possible, és també, i pel mateix, decidir entre les possibilitats el que en efecte serem. Circumstància i decisió són els dos elements radicals que es compon la vida. La circumstància -les possibilitats- és el que de la nostra vida ens és donat i impost. això constitueix el que anomenem el món. 
La vida no tria el seu món, sinó que viure és trobar-se des després en un món determinat: en aquest d'ara. El nostre món és la dimensió de fatalitat que integra la nostra vida. Però aquesta fatalitat vital no s'assembla a la mecànica. No som disparats sobre l'existència com la bala d'un fusell, la trajectòria està absolutament determinada. La fatalitat en què caiem al caure en aquest món -el món és sempre aquest, aquest d'ara- consisteix en tot el contrari. En comptes d'imposar-nos una trajectòria, ens imposa diverses, i, conseqüentment, ens força... a triar. Sorprenent condició la de la nostra vida!, viure és sentir-se fatalment forçat a exercitar la llibertat, a decidir el que serem en aquest món. Ni un sol instant ens deixa descansar a la nostra activitat de decisió. Fins i tot quan desesperats ens abandonem al que vulgui venir, hem decidit no decidir. És, doncs, fals dir que a la vida "decideixen les circumstàncies". Al contrari: les circumstàncies són el dilema, sempre nou, davant el qual hem de decidir-nos. Però el que decideix és el nostre caràcter. Tot això val també per a la vida col·lectiva. també en ella hi ha, primer, un horitzó de possibilitats, i després, una resolució que tria i decideix la manera efectiva de l'existència col·lectiva. Aquesta resolució emana del caràcter que la societat tingui, o el que és el mateix, del tipus d'home dominant en ella. En el nostre temps domina l'home-massa; és ell qui decideix. no es digui que això era el que esdevenia ja en l'època de la democràcia, del sufragi universal. En el sufragi universal no decideixen les masses, sinó que el seu consistia a adherir-se a la decisió d'una o altra minoria. Aquestes presentaven els seus "programes" -excel·lent vocable-. Els programes eren, en efecte, programes de vida col·lectiva. En ells es convidava la massa a acceptar un projecte de decisió. 
Avui esdevé una cosa molt diferent. Si s'observa la vida públic dels països on el triomf de les masses ha avançat més -són els països mediterranis-, sorprèn notar que en ells es viu políticament al dia. El fenomen és en gran manera estrany. El poder públic es troba en mans d'un representant de masses. Aquestes són tan poderoses que han aniquilat tota possible oposició. Són propietàries del poder públic en forma tan incontrastable i superlativa, que seria difícil trobar en la història situacions de govern tan preponderant com aquestes. I, no això, el poder públic, el govern, viu al dia; no es presenta com un avenir franc, ni significa un anunci clar de futur, no apareix com a començament d'alguna cosa el desenvolupament o evolució resulti imaginable. En suma, viu sense programa de vida, sense projecte. No sap a on va, perquè, en rigor, no va, no té camí prefixat, ni trajectòria anticipada. Quan aquest poder públic intenta justificar-se, no al·ludeix per res al futur, sinó al contrari, es reclou en el present i diu amb perfecta sinceritat: "soc una manera anormal de govern que és imposat per les circumstàncies". És a dir, per la urgència del present, no per càlculs del futur. D'aquí que la seva actuació es redueixi a esquivar el conflicte de cada hora; no a resoldre-ho, sinó a escapar d'ell d'antuvi, emprant els mitjans que siguin, tot a costa d'acumular, amb la seva ocupació, majors conflictes sobre l'hora pròxima. Així ha estat sempre el poder públic quan ho van exercir directament les masses: omnipotent i efímer.

 JOSÉ ORTEGA Y GASSET
La rebelión de las masas

*

UN PROFESSOR SUSPÈN ELS SEUS ALUMNES PER USAR ChatGPT

El professor d'Agricultura de la Universitat de Texas Jared Mumm tenia un pla per evitar que els seus alumnes usessin ChatGPT per realitzar els seus treballs de final de curs: demanar-li al propi sistema d'intel·ligència artificial que es xivés dels estudiants que havien requerit els seus serveis. Va copiar, i va pegar al chatbox els assajos rebuts i la màquina li va respondre que més de la meitat dels escrits eren "seus", així que el docent no va dubtar a suspendre els (presumptament) fullers. Però els alumnes no havien fet trampa, sinó que van ser calumniats.

Segons ha explicat a Rolling Stone una persona coneixedora dels fets, els alumnes acusats de copiar han estat privats temporalment dels seus diplomes de graduat. Després de rebre la xivatada de ChatGPT, Mumm va enviar un correu electrònic dilluns al grup d'estudiants informant-los que havia corregit les notes de les seves tres últimes redaccions del semestre: alguns havien rebut una "X" al curs perquè havia comprovat si havien utilitzat el programari per escriure els treballs i el bot afirmava haver estat l'autor de cadascun, argumentava el professor.

Xat GPT és una eina molt poderosa en mans dels docents, però només si es fa servir bé. “Copi i enganxo les vostres respostes i dirà si ha generat el contingut”, va advertir a la classe, sense tenir en compte que realment ChatGPT no funciona així. El que Mumm sembla que ignorava és que el chatbot no està fet per detectar material compost per IA, ni tan sols material produït per ell mateix. I se sap que de vegades emet informació errònia perjudicial.

Per demostrar la poca fiabilitat de ChatGPT a l'hora de saber si una IA és l'autora d'un treball, l'usuari de Reddit Delicious_Village112 va decidir fer un experiment: va preguntar al xatbot si la tesi del professor Mumm era producte d'una intel·ligència artificial i efectivament, ChatGPT va assegurar que “El text conté diverses característiques que concorden amb el contingut generat per IA”.

Afortunadament per als alumnes, la universitat ha pres cartes a l'assumpte i estan “investigant l'incident i desenvolupant polítiques per abordar l'ús o el mal ús de la tecnologia d'IA a l'aula”. Els estudiants es reuniran ara individualment amb Mumm després del desastrós incident de la IA que els ha pogut costar el curs. vol dir que el problema no era el ChatGP ni els alumnes, sinó Mumm  que no va fer l'us correcta de l'eina.  Mumm, reflexionem-hi, no sigui que prenguem mal.


*

GENTRIANSIETAT

Per si no hi havia prous ansietats entre els habitants de les grans urbs, ara en tenim una de nova: La gentriansietat. Entre les persones que viuen de lloguer als barris de ciutats com Madrid i Barcelona s'ha detectat el temor a les millores urbanístiques que es puguin fer als carrers i places del seu entorn. És una cosa paradoxal, perquè el més normal és que s'alegressin. L'experiència ha demostrat, però, que els processos de renovació i reforma urbana provoquen un augment dels lloguers a les zones beneficiades per les inversions públiques. La por dels veïns, sobretot dels de rendes més baixes, és que els que no puguin fer front a aquest encariment de l'habitatge hagin d'abandonar el seu barri de tota la vida i seran substituïts per persones de classe mitjana o alta.

Aquest fenomen ja ha estat estudiat pels urbanistes i algun l'ha batejat amb el nom de gentriansietat. La millora de les zones verdes, l'ampliació dels carrers, la creació de zones de vianants, la millora de les comunicacions, sigui per metro, autobusos o fins i tot mitjançant el Bicing, són factors que poden contribuir a encarir l'habitatge a determinats barris de les ciutats. La millora de la qualitat dels barris també pot arribar per la instal·lació de nous equipaments públics, com ara biblioteques, la progressiva obertura d'establiments comercials de més categoria dels inicialment existents... La gentriansietat comença quan un pensa “que bonic estan deixant el meu barri”.

Un altre factor que genera la por de la gentrificació és la generalització dels pisos o apartaments turístics. Els lloguers més grans que paguen els turistes provoquen l'efecte d'encarir el lloguer dels altres habitatges de l'edifici i del barri, redueix l'oferta de pisos de lloguer tradicional i acaben per expulsar els veïns de tota la vida. Els pisos turístics, per tant, contribueixen que els veïns pateixin gentriansietat.

Els fenòmens d'expulsió de determinats barris dels veïns de tota la vida, principalment els de menys poder econòmic, es produeixen a totes les ciutats del món des de fa temps. És un problema social per al qual no s'ha trobat cap solució efectiva i equitativa.

Un estudi demogràfic realitzat a 40 ciutats europees i nord-americanes ha conclòs que allà on es col·loca un parc apugen els preus dels habitatges (fins a 500 metres al voltant) i es produeix una substitució d'uns veïns per altres amb més renda i nivell educatiu. A Barcelona el cas més recent de gentrificació és l'entorn del mercat de Sant Antoni, ja que la remodelació va fer pujar el preu de l'habitatge al barri i hi ha veïns, sobretot d'algunes minories ètniques, que ho han deixat. Els casos de l'Eixample, la Barceloneta o el Poblenou en són exemples paradigmàtics.

La regeneració urbana de les ciutats, amb més serveis públics, però, és absolutament necessària per evitar la degradació dels barris, dels seus edificis i dels seus carrers i places. Això suposa, sens dubte, una millora de les condicions de vida i un progrés ciutadà més gran. Però, malgrat això, cada vegada hi ha més persones, sobretot les que viuen de lloguer, que voldrien cridar “no toquin el meu barri!”. El procés és imparable.

Les autoritats municipals, que sempre intenten millorar la ciutat, haurien de tenir molt en compte els riscos de gentrificació i cercar solucions per trobar un equilibri. Polítiques com l'augment de l'habitatge social a les zones que pateixen aquests processos o fins i tot ajuts públics per pagar el lloguer als veïns amb rendes més baixes podrien corregir l'expulsió de veïns. La ciutat ha de millorar constantment sense que això comporti problemes per als ciutadans. Cal intentar garantir un benefici urbanístic i social compartit. Una tasca molt difícil, gairebé impossible. O potser és que a les grans ciutats turístiques (no només a Barcelona) al centre no hi pot viure gent normal i corrent, com de fet ja passa en alguna capital europea.

*

DECLIVI DE L'ALCALDIA

La figura de l’alcalde sempre havia estat la més propera, la més paternal, la que semblava menys contaminada per les infeccions del poder. Però la vida urbana s’ha anat complicant i l’alcalde o alcaldessa apareix com a responsable d’aquesta complicació. Comença la campanya electoral sota el signe de la decepció. Emmarcada per la confusió i el difús malestar dels temps actuals. - Antoni Puigverd.

Dos exemples, entre mil, serviran per observar la complexitat contemporània: la gentrificació i el trànsit. Si un barri millora molt, és colonitzat pels que poden pagar més. Pasqual Maragall explicava que la brillant Barcelona del 92 va expulsar molts votants d’esquerres cap a les ciutats metropolitanes. En els darrers 30 anys, el turisme ha disseminat per tota la ciutat una versió deformada de la gentrificació. L’èxit turístic està pertorbant la vida dels centres més admirats però també de molts barris. El cas dels búnquers del Carmel és exemplar: la massa turística parasitant l’únic privilegi d’aquell extraradi: la panoràmica.

El turisme deixa diners, però molta brutícia, densifica els carrers, expulsa habitants, alça dels preus de botigues, bars i pisos. Com ordenar i equilibrar interessos tan antagònics?

Una cosa semblant passa amb la circulació, sigui per l’asfalt o les voreres: motos, cotxes, bicicletes, autobusos, taxis, patinets, mares amb cotxets de criatures, joves fent running , ancians de pas incert, gent apressada, turistes lents, turistes en grup, persones sense llar amb els seus cartons, repartidors amb motoretes i remolcs, manifestants, venedors de carrer, badocs d’aparador, pares aparcant prop de l’escola... ¿Com ordenar tota aquesta varietat en l’època del narcisisme, que fa de cada un dels transeünts un rei absolut?

Quan es parla de crisi de la democràcia no és té prou en compte que els ciutadans, cavalcant el cavall desbocat de l’ego, ja no veiem la complexitat de l’entorn. Les ideolo­gies imperants no hi ajuden: estimulen la reivindicació individual o grupal. Tots som víctimes i sempre hi ha culpables dels nostres mals; tots tenim drets, però som indiferents als dret dels altres.

Pel que fa a la política, tendeix al fàcil joc d’acusar a qui mana de les contradiccions que imposa la complexitat. Quan mani qui ara critica, es trobarà amb els mateixos problemes i acabarà caient en errors semblants. No estic dient que no hi hagi models diferents de gestió i de projecte de ciutat: hi són; i ben diversos. Però promouen interessos o identitats parcials i, per tant, contribueixen a emmascarar la complexitat urbana.

Per aquest camí ha perdut la seva aura la figura de l’alcalde. La seva auctoritas és qüestionada pels mateixos que aspiren a ser-ne. En les societats actuals, la sospita debilita tots els poders. Desconfiem de tot en les societats del soroll i les xarxes socials. Però ja en temps més pausats, la sospita germinava. En el segle XIX, quan a França es consolida la societat burgesa, Balzac, a Les il·lusions perdudes, diu: “La fama que tothom proclama sovint no és sinó una prostituta coronada”.

La consciència que tots els poders, inclosa l’alcaldia, són prostitutes coronades és intensíssima avui dia. Les nostres ciutats són plenes de llum blava, llum de pantalla de plasma. Però són, alhora, un fosc laberint “ple de soroll i fúria”. Si ja en temps de Shakespeare era difícil trobar sentit al laberint social, ara ens disgusta fins i tot la idea d’un sentit compartit. Ens exalta el soroll, la fúria ens enamora.

*

LA REBEL·LIÓ DE LES COSES


Si hagués estat possible d’investigar el fenomen des del seu origen, s’hauria vist que tot va començar amb una vaga dels panys i dels interruptors. Les portes no s’obrien o no es tancaven, ocasionant alarmes que prenien de seguida unes proporcions difícils de controlar. Els interruptors semblava que obeïssin una consigna d’arbitrarietat, ja que a vegades deixaven engegat o encès un aparell i d’altres es negaven a posar-lo en marxa.
Els fets es produïen escalonadament, com si algú volgués regular malignament els períodes de tensió i els paroxismes. Les plomes estilogràfiques abocaven el contingut de tinta al simple contacte amb el paper, o bé es buidaven a les butxaques i els documents gairebé sortien de les carteres buscant àvidament la taca. Cada una d’aquestes contingències, ella tota sola, hauria ocasionat les diminutes tragèdies ja conegudes de tothom. Però per acumulació, el dia de la revolta de les coses es convertí en una catàstrofe que amenaçava la supervivència humana.
Pels carrers, es veien ciutadans asseguts a les voreres, amb la roba pengim-penjam perquè els botons, els cinyells i les tires elàstiques que subjectaven les peces al cos declinaven de sobte la seva funcionalitat i oferien carn rosada a l’escàndol públic. Les sabates es descordaven d’improvís i eren causa de caigudes; la proximitat del granit i del ciment exposava els cranis a topades de molta conseqüència. De tant en tant, algú sortia al balcó amb un posat d’estupor i les mans plenes de molles i d’engranatges, perquè havia provat de donar corda a un rellotge o servir-se d’un electrodomèstic i la màquina se li havia desfet materialment als dits. Grups d’automobilistes vagaven d’esma amb el volant sota l’aixella i la mirada perduda, a peu, molt allunyats de la prosopopeia motoritzada. Els encenedors i els llumins van fallar tots alhora, i els fumadors (que pretenien de fer front a la crisi encenent un cigarret) tenien l’aire d’una extremada indefensió.
El curiós era que el món natural no s’acabava pas. Al contrari: feia sol i oreig de primavera, conjunt propi d’una estació complidora. La fallida era purament dels productes manufacturats, de coses de les quals l’home havia prescindit durant llargs capítols de la seva història i que havia anat inventant amb astúcia i paciència.
A mitja tarda —dit a ull, perquè no es trobava hora bona fàcilment—, les aixetes, els taps i les càpsules metàl.liques dels envasos es van sumar al moviment, amb la tendència a la volubilitat que caracteritzava la protesta dels objectes. Alguns líquids fluïen sense aturador i d’altres quedaven retinguts en dipòsits i canonades, condemnant la gent a la sequedat o a la mullena. Tot contribuïa a augmentar el desconcert, per la força que dóna la unió fins a les petites coses, que mostraven la temible eficàcia d’un eixam d’insectes clavant el fibló tots a l’una. Els vidres s’entelaven de mica en mica, els nusos es desfeien, les culleres deixaven caure la sopa entre el plat i la boca —com en el proverbi—, les cordes i els cordills es trencaven en les missions de més compromís que els havien estat confiades. Moltes rodes, en ple caos, rodaven al revés i els martells, en comptes de buscar la cabota dels claus, descarregaven els cops sobre els dits dels operaris, que amb menys daltabaix ja n’haurien tingut prou. Les coles industrials, com si s’ajustessin rigorosament a un contracte que caducava a data fixa, van cedir de sobte el poder enganxador, secundades per metxes i cargols, de manera que els mobles es desgavellaven amb una certa parsimònia, no pas exempta, però, d’estrèpit.
I no tan sols els mobles, és clar, perquè ja se sap que les coles industrials són de molta aplicació. Quan la gent va sentir que les cases cruixien (poc, la veritat) es va esverar granment, per la por, tan justificada en aquelles circumstàncies, que el ciment arribés a travessar una hora baixa. Tothom va sortir al carrer, just amb el que duia al damunt i, encara, aguantant-se la indumentària amb les mans per no ensenyar les estructures que una falsa modèstia qualifica de misèries. Es van formar unes corrues enormes, multituds que emprenien el camí de la muntanya guiades per l’instint del retorn a la naturalesa. Tres o quatre temes de conversa animaven la marxa. Les lamentacions ocupaven el primer lloc, perquè queixar-se no vol un gran esforç, i després venien les preguntes d’actualitat, de trepidant interès públic. Aquella pertorbació era local o internacional? No podien saber-ho, ja que la plaga havia posat fora de servei les comunicacions de tota mena i, d’altra banda, des del dia abans no arribaven viatgers: els aeròdroms eren deserts, les estacions buides, les carreteres sense vehicles.
Els grups més amatents formulaven hipòtesis, com per exemple que allò ja es veia venir, degut a la febre industrialitzadora dels països subdesenrotllats i a la pressa de prosperar sense engaltar. No era estrany —segons aquesta versió— que les coses construïdes sense un control de qualitat s’haguessin aclofat plegades.
La precipitada reincorporació a la naturalesa fou un trasbals. L’home s’havia desavesat de conèixer l’herba, no distingia la bona de la dolenta i ja no podia pasturar amb garanties. Tampoc no era caçador (en general), ni bon buscador d’aigua, s’havia convertit en un ésser mal adaptat a la intempèrie i, sense farmàcies a prop, tot li feia cremor d’estómac i tot se li infectava. En poques
setmanes van haver-hi moltes morts. «Ja se sap», deien els vius. «És la típica selecció natural: en moments de forta crisi, els dèbils desapareixen». Aquesta idea els deixava íntimament satisfets, trobaven que la naturalesa sabia triar. I ja que entraven en una fase d’especulació biològica, es feien venir bé els pensaments per anar a parar a la conveniència de reproduir-se. «L’instint de conservació de l’espècie ens farà anar de bòlit», deien, fingint hipòcritament que la possibilitat els amoïnava.
Considerant l’estat d’emergència, van deixar de banda la nosa de la moral, segurs que després, amb més calma, tindrien temps d’arreglar-se unes lleis que els empararien la conducta.
Així, doncs, com que estaven desenganyats de l’artesania i dels treballs constructius en general —ja ningú no es fiava de la indústria— es van dedicar de ple a propagar-se sense manies, d’una manera silvestre i despreocupada. I, comptat i debatut, van descobrir que, sense necessitat de tanta maquinària, allò també els distreia i els divertia cosa de no dir.
La bancarrota dels objectes ocasionà la relació dels fets per transmissió oral. Però algun cronista obstinat va intentar, fins al darrer moment, escriure la història que vivia. Un dels més perseverants, deixà un fragment de full amb mecanografia pòstuma:
«Enmig del desastre, quan totes les plomes, els bolígrafs, els llapis i les màquines d’escriure del país (i qui sap si de l’estranger) han quedat inútils, tinc la gran fortuna que la meva robusta portàtil aguanta bé i m’ha permès de ressenyar fins aquí, resumint-los, els extraordinaris successos d’aquests dies. Sort tinc també (potser encara més grossa) de la lleialtat de la meva secretària, una noia intel.ligent, de bona presentació i molt afavorida, que m’acompanya en el tràngol que passem.
»Noto, tot just ara, que algunes tecles es van endurint, com si estiguessin a punt d’enferritjar-se. En canvi, d’altres comencen a anar balderes, com avellanes llampades, entre elles la del signe de lliures esterlines, que no sé per què l’hi posen.
»Les tecles... Ja hi som! W13kluu No tindré temps ni de qq&6zz Encara bo que em queda la secretàwzy yyutu bb?? rkjooo».









La rebel·lió de les coses
Un conte de Pere Calders

*

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS