Ja està reparat l'ordinador, tot plegat era poca cosa, i gracies a la noia Armenia de la botiga del costat de casa, que és una manetes. El meu entorn al barri és de Senegal, Armenia, Ecuador, Bangla Desh, Argentina i Xina.
No tinc torre com em reclama Carlos, vaig amb el portàtil, i ja sé que hauria de tenir una torre, diuen que s'escalfa menys que el portatil, però mira és alló que ho vas deixant. Javier Aroca a el diario.es parla de Madrid, recordant una pel·lícula de fa anys, "El último tren a Katanga"

"Aquests dies i altres de l'any, els caps de setmana també, les estacions de Madrid, el seu aeroport, em recorden una pel·lícula de la meva infantesa: L'últim tren a Katanga. La gent fuig, fugia de la guerra del Congo. Al meu barri els nens cantàvem “què pasa en el Congo que a blanco que pillan lo hacen mondongo”. El personal se les pira.
En un documental deia un historiador que els circs i amfiteatres romans no es construïen només per donar pa i circ als romans, eren un símbol del poder, eren Roma. El circ de Madrid és això també, és el poder, és Espanya, però quina Espanya?
Surto amb la tensió a sobre, amb la crispació. Aquesta Espanya ha esdevingut molt inhòspita, hostil, tensa, es mastega el conflicte. Potser perquè hi és tot, el poder sense adjectius, el Congrés, el Senat, el CGPJ, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional. Hi ha els grans partits polítics, els seus líders, l'IBEX, les grans companyies i les seves seus centrals, les casernes generals, les acadèmies de tot, ministeris amb competències i d'altres gairebé sense però vius com a testimoni resistent de com és d'impossible la descentralització.
També els grans mitjans de comunicació, la Conferència episcopal, els economistes que no han pogut ser ministres, els jutges menesterosos del que pugui venir, La Lliga, la Federació de Futbol, Florentino, artistes. També flamencs vells, amb la glòria perduda, encallats sense poder tornar sense reconèixer que s'ha acabat. I els polítics lluitant per un lloc a les llistes per Madrid, que és com la loteria de Doña Manolita, la que més toca.
I és clar, els grans comunicadors d'Espanya, gairebé tots de fora de Madrid, i tribus de periodistes, més ben dit, hordes, al liquindoi d'altres properes. No és pejoratiu, és qüestió de mida antropològica. Aquest Madrid funciona així, per cuchipandis. Els veus aquests dies reunits per afinitats. No sé què passa però entre tanta crispació, enfrontament mediàtic, matrimoniades entre periodistes d'esquerres i familiars, un arriba a la conclusió que tothom a la cort es deu alguna cosa o li queda munició a la canana.

Antón Losada sol repetir que què li han fet a Madrid a Núñez Feijóo per canviar-lo tant. Altres gallecs diuen que ja era així i no hi ha dret a devolució. Són les servituds de la cort que t'absorbeix i ja no ets el mateix. És com el vi de vivers, arribes i, amb el temps, acabes a la solera, madrileny, madrileny. Tots tenim la culpa, que els gallecs no es zafereixin, els andalusos van enviar Alfonso Guerra i allà es va quedar diverses dècades, manaire, oient i sedent, però el van tornar descatalogat. Des de Múrcia els va arribar Teo García Egea, el llançador d'olives, i ara, des d'Andalusia, també els han arribat la crispació d'Elias Bendodo, un jove iracund que per aquí pegava poc. Però n'hi ha molts més.
Els madrilenys són una minoria. Són gent afable, hospitalària, molts són de per aquí- a simple oïda diria que són gairebé tots de Ponferrada i rodalies-. Pateixen més que ningú aquest Madrid. Com que Madrid és Espanya, és un reflex fidel però més accentuat de les seves desigualtats. Les cuchipandis dels més rics són pràcticament invisibles- excepte el parc temàtic de Salamanca-, però n'hi ha, estan als millors saraus, a la serra ia Marbella. El que es veu més és gent humil. En una ciutat tan rica sorprèn veure tant pobre, tant habitatge desballestat, tant barri marginat, tantes riuades de persones i les seves famílies sense més gaudi que caminar entre llums, aparadors, cues per a tot i parades de perruques. Són feliços i baralles, mereixen tota mostra solidaritat en les seves lluites.
Donem un pas important a la nostra petita història: la posada en marxa d'un Estatut d'elDiario.es . Detallem per escrit les normes que regiran el present i el futur d'elDiario.es , els drets i les obligacions dels nostres periodistes, les prioritats editorials, els nostres protocols interns, els controls per no desviar-nos de la nostra missió… I, el més important: els drets dels nostres socis i sòcies. Consulta aquí el primer esborrany
Quan ets per allà sembla que tot es juga aquell dia concret, que no hi ha solució a res, ni un demà. Deu ser que s'hi juguen molt. Un ambient irrespirable que només troba una cosa semblant a la xarxa, on gairebé tothom insulta, crispa i dóna carnets autèntics del que sigui.
Quan en algun moment et desconnectes és com quan per fi surts al tren. I, a mesura que et vas allunyant de l'epicentre de la crispació, tot millora. Ja als vagons ha canviat fins i tot l'accent, ets perifèric però menys, això de províncies sona a insult de catets mesetaris. Tot es va relaxant, has passat Los Pedroches, arribes a la vall, i baixes i baixes i et baixa la tensió política. Potser per aquí no ens juguem tant o ens devem menys, però és un altre món.