Diu Javier Melero al seu article d'avui a la vanguardia: "Em solen preguntar aquests dies per si m'estranyen les picabaralles recents a compte de les reformes legislatives del Govern. Com que la veritat és que, en aquesta matèria, per aconseguir que alguna cosa em cridi l'atenció hauria d'arribar escortat per un grup de majorettes i dos unicorns, els he de dir que no. És el que tenim els pessimistes: els desastres no ens sorprenen, tot el més que ens preguntem quant trigarà a arribar el proper.

Ara bé, una cosa és que no et sorprenguin i una altra de molt diferent que no t'emportis les mans al cap davant aquest embolic polític i institucional. Perquè, o se li posa algun remei, o això acabarà com aquella novel·la de Vargas Llosa en què un escriptor de fulletons embogeix i va barrejant les trames de diversos serials delirants fins que no li queda més remei que reunir els protagonistes i liquidar-los a tots de cop.

I això que rectificar tampoc no seria tan difícil. N'hi hauria prou que Sánchez reconegués que podria haver emprès les reformes del Codi Penal amb una mica més de encert i menys arrogància, per més que les reformes en si mateixes no constitueixin cap cataclisme planetari. I afegís que s'hauria d'haver estalviat la poca traça de tramitar-ne dues a través d'esmenes, encara que aquesta corruptela hagi estat utilitzada constantment, tant al Govern central com als autonòmics, sense que ningú s'esquinci les vestidures.

El Ple del Congrés debat sis esmenes de totalitat presentades per Vox contra els projectes de llei que reformen la llei del règim de cessió de tributs de l'Estat amb l'objectiu de cedir a Canàries, Andalusia, València, Galícia, Balears i Catalunya l'impost sobre el dipòsit de residus a abocadors, la incineració i la coincineració de residus. Si a més l'oposició abandonés la hipèrbole i fes seu allò que la democràcia no és més que la sospita que més de la meitat dels electors tenen la raó més de la meitat del temps, hauríem avançat un bon tros. Suposaria reconèixer que, a diferència del que dictaminen alguns, per més que Sánchez segueixi al Govern, la civilització tal com la coneixem no s'extingirà sense remei.

És veritat que serà complicat que el PP faci aquest pas mentre se li digui que practica la tècnica del cop d'Estat a base de togues (cal veure les ximpleries que es poden arribar a dir des de l'hemicicle!) i que no hi ha dia que s'esmorzar sense perpetrar algun lliberticidi mentre encén espelmes a l'altar de Franco, però almenys caldria intentar-ho.

Reconec que l'embolic del CGPJ i el Tribunal Constitucional té alguna complicació afegida, però gens insalvable. Els membres del Consell haurien de dimitir en bloc i proposar per substituir-lo un procediment d'elecció per sorteig. Podria utilitzar-se qualsevol mètode aleatori d'eficàcia contrastada, a l'estil del de la loteria de Nadal, en què espero que hagin tingut sort. Tornar a confiar en els partits polítics i les associacions judicials després del que portem vist en els darrers temps és un autèntic disbarat i estarem molt millor en mans dels nens de Sant Ildefons. Afegeixin a això que, com que tots els vocals són persones solvents i amb el sou assegurat, la seva cesantia no suposaria el menor problema humanitari.

Pel que fa al Tribunal Constitucional, en realitat tot el país li hauria d'agrair que hagi desvetllat una cosa que fins ara coneixia molt poca gent, com a màxim uns milers de juristes, periodistes i polítics. Em refereixo a la seva obediència de lacais a les directrius que vénen marcades pels partits polítics. Voltaire deia que qui revela un secret aliè passa per traïdor, mentre que qui revela un secret propi passa per imbècil, però no em negaran que el descobriment representa un sensible avenç en termes de transparència. A la vista de tot això, convindran amb mi que per saber el que pensen els progressistes o els conservadors d'un determinat assumpte no cal acudir a cap tribunal: amb les votacions del Parlament estem servits.

Però això també té solució. Només cal acabar amb el sistema de majoria simple per declarar la inconstitucionalitat de qualsevol llei. Els que comencen a dir-ho (com Ignacio Sánchez-Cuenca, sense anar més lluny) tenen tota la raó. Si una llei és clamorosament inconstitucional, això ho han de veure progressistes i conservadors per igual, o almenys una respectable majoria. I si no ho veuen perquè la cosa és discutible, ha de prevaler la sobirania del Parlament. Sempre serà millor això que segueixin redactant amb les seves resolucions el que es pot definir com la nota de suïcidi més llarga de la història. Malgrat tot, a les seves excel·lentíssimes senyories ia tots vostès, els desitjo un feliç Any Nou”.

Cal llegir i difondre els articles de Javier Melero, o del lletrat Melero com li diu en Pere Más de Rac1, sap del que parla i és més objectiu que molts que es vanten de ser-ho, té ofici i fina sornegueria. No arriba a ser un senyor e Barcelona, potser perquè pertany a una nova espècie de senyor de Barcelona, menys antiga i més cosmopolita.