Fa un segle a hores d'ara, mentre Europa se sacsejava el record de la primera guerra mundial, al nord d'Itàlia un mediocre personatge de baixa estatura, posats histriònics i discurs incendiari posava en marxa un moviment polític que apel·lava als impulsos més viscerals de la gent per solucionar tots els problemes. Quatre anys més tard, aquest flautista de Hamelín proclamava el primer govern feixista. La resta és història.

L'escriptor Antonio Scurati (Nàpols, 1969) ha repassat aquells transcendentals anys de la vida de Benito Mussolini a 'M. El fill del segle' (Alfaguara). Però no ho ha fet mitjançant un assaig biogràfic, sinó donant-li forma de novel·la. "Perquè una història tan increïble com la del naixement del feixisme només pot ser explicada com si fos una ficció", afirma en aquesta entrevista al diari

-Després d'investigar la vida de Mussolini, amb quina impressió es queda?

-Amb Mussolini m'ha passat una cosa paradoxal: com més en sabia, més estupefacció em causava. El meu llibre és ple de cites i anotacions extretes de diaris, cartes i notícies de la premsa. Tot el que explico és real, va passar tal com ho relato. Tot i això, cada dada que demanava era més al·lucinant que l'anterior. Cap guionista de Hollywood no hauria estat capaç d'inventar un personatge com ell. Mussolini és la quinta essència del novel·lesc, un disbarat continu.

-No obstant, va ser un dels noms propis del segle XX.

-Això és el més increïble. Com és possible que el fill d'un ferrer d'un petit poble de províncies del nord d'Itàlia que el 1919, a les primeres eleccions en què va participar, només va reunir 4.000 vots, va poder pujar les escalinates del palau de Govern quatre anys més tard per dirigir el país? Com un home que no tenia res ni ningú a l'esquena, ni ideologia política que l'acompanyés, va poder aconseguir una cosa així?

-Mussolini va decidir jugar una partida de pòquer. En comptes d'apostar per l'esperança en un món millor, que és el que venia el socialisme, va apostar per la por, la desil·lusió i la rancúnia de la gent que se sentia amenaçada, empobrida i traïda. I va guanyar. Va comprendre que els sentiments negatius podien ser més poderosos en política que no pas els positius. Va entendre que si apel·lava als pitjors instints de la població i al pànic que molts sentien que les seves vides empitjoressin, aconseguiria mobilitzar-los.

-¿Com ho va aconseguir?

-El seu esquema era molt senzill. Es basava en la idea que hi ha un enemic que en té la culpa de tot: els socialistes. Primer va alimentar la por de la gent cap a ells i, a continuació, va fer un gir i va dir: "Heu d'odiar-los i combatre'ls». I va dir alguna cosa més: "Jo us ajudaré, us guiaré". És d'una simplicitat brutal. com aquests contes de bons i dolents que s'expliquen als nens a les nits, resulta que aquests contes també sedueixen els qui se senten fràgils, perduts i sense rumb.

-¿Així era la Itàlia del 1920?

-Era un poble de vencedors, perquè, al capdavall, havien guanyat la guerra, però Mussolini i D’Annunzio els van fer sentir un poble de vençuts ia la deriva en un món nou ple de reptes. Hi havia la ressaca de la guerra, l'epidèmia de grip, la caiguda dels vells imperis... El món que coneixien havia desaparegut i tot s'havia tornat difícil. La democràcia era un sistema complex que exigia asseure's a debatre i negociar, amb institucions i partits on aflorava la corrupció. Davant aquest panorama, ell es va presentar com el pare amorós, i alhora sever, que prometia escombrar-ho tot i acabar amb la complexitat de la realitat. I les masses van caure fascinades.

-¿Com les va convèncer?

-Parlant-los en un idioma clar i directe, del carrer. Abans de ser polític, Mussolini va ser periodista. A la seva època socialista, va arribar a dirigir l''Avanti!', que era el gran diari del partit, i allà va dur a terme una revolució del llenguatge. L'anterior director, Claudio Treves, tenia fama d'expressar-se de manera barroca, amb un vocabulari molt culte. Mussolini va acabar amb aquesta manera d'escriure i en va imposar una altra de molt més senzilla, afirmativa i proactiva. Cada frase era un eslògan i tot s'orientava a la figura. Jo faig, jo prometo, jo, jo i jo. En poc temps, va quadruplicar les vendes.

-No obstant, al seu llibre el defineix vostè com un polític sense ideologia.

-Per ell la ideologia no comptava. En aquest sentit, era un polític buit, buit, no tenia idees, ni estratègia ni principis. Era com un atuell que poguessis omplir del que volguessis. De fet, venia de l'esquerra i va acabar a l'extrema dreta, era anticlerical però es va casar per l'església, es presentava com a republicà però va pactar amb el rei. Per ell, la ideologia només era una màscara.

-També el presenta com un gran seductor.

-Perquè ho va ser. Va posar al centre del culte a la seva personalitat la seva suposada capacitat per seduir les dones. La virilitat, el masclisme, fins i tot el priapisme, formaven part d'aquella aura. Alguns líders populistes d'avui se li assemblen molt. Quan Trump manifesta el seu profund menyspreu cap a la dona, els progressistes benpensants ens escandalitzem, però ell està alliberant l'impuls misogin i masclista que hi ha amagat en molta gent.

-¿Troba similituds entre Mussolini i figures de la política actual?

-Mussolini va oferir al seu poble una il·lusió. Els va dir: "Us prometo seguretat a canvi que renuncieu a les vostres prerrogatives democràtiques, que comporten llibertat, sí, però també perills i amenaces, i són molt confuses i complexes". Això, en condicions històriques molt diferents, és el que estan proposant figures com Matteo Salvini, Víktor Orbán, Donald Trump o Jair Bolsonaro.

-¿Veu possible que un feixisme similar al de Mussolini torni a triomfar al món?

-No és que cregui que pugui tornar el feixisme, és que ja està entre nosaltres. No parlo d'aquell feixisme de les camises negres que copejaven de nit les portes de les cases dels seus opositors per aniquilar-los. Parlo d'un altre feixisme que té aparença democràtica però que comparteix amb aquell el component populista de prometre seguretat a canvi de renunciar a cotes de llibertat. I això no passarà, ja està passant. El feixisme és aquí i s'alimenta de la nostra por. Ha governat a Itàlia, està governant a Polònia, a Hongria...

-¿Salvini, Orbán, Trump o Bolsonaro són els Mussolini d'avui?

-No crec que s'hagin de buscar semblants doctrinaris ni personals amb el vell líder feixista, però sí que ens hem de fixar que comparteixen la seva mateixa concepció de la política i una manera anàloga de fer propaganda. Si Mussolini visqués avui, trauria molt partit d'eines com Twitter, que és un sistema molt eficaç per llançar missatges sense que ningú t'interpel·li. Així comuniquen Trump i Salvini.

-¿No hem après la lliçó que va ensenyar la història de Mussolini?

-La història és una mestra que al final no ensenya mai res. Avui hi ha milions de ciutadans europeus disposats a acceptar el pacte que els ofereixen els líders populistes. La por i els pitjors instints, aquell costat fosc que portem tots a dins, eren allà. Només calia que arribés una generació de polítics que hi apostés. I ja ha arribat.

-El feixisme de fa un segle va acabar en el conflicte bèl·lic més gran de la història. Com augura que evolucionaran les expressions de populisme que coneixem?

-Em temo que, de moment, seguiran al poder. És el pessimisme de la raó el que em fa parlar així. De tota manera, la hipòtesi apocalíptica és consolatòria i renuncio a lliurar-m'hi. No comparteixo la idea que ens encaminem cap a un precipici.

-És encoratjador.

-El pitjor ja ha passat, la ciutadella de la democràcia ja ha estat danyada, el dic antifeixista ja ha estat penetrat. No hem d'esperar l'arribada dels bàrbars, perquè ja són entre nosaltres. Però això no ens ha de portar al desànim. És possible donar la lluita contra el feixisme i cal fer-ho dia a dia, renovant el llenguatge i les nostres conviccions democràtiques. Començant per explicar a la gent el que va passar fa un segle.