Ens hauríem de preguntar: per què serveix realment un carrer?. En principi, un carrer —el qual quan és circular l'anomenem plaça— és un passadís o obertura que s'obre entre volums perquè hi circulin vehicles i persones que es mouen entre punts d'una determinada trama urbana. - Manuel Delgado

Perquè compleixi aquesta funció, les administracions procuren garantir la fluïdesa de les anades i les vingudes, evitant obturacions o presències anòmales que puguin interrompre el que se suposa que és el bon funcionament d'un ordre circulatori regular i previsible. En aquest sentit, tant per a les administracions com per als planificadors de ciutats, el carrer és i ha de ser un espai només per circular i s'espera que els usuaris naturals siguin vianants que duen a terme desplaçaments instrumentalment justificats, com els que, per exemple, els permeten anar i venir de treballar, repartir productes, sortir de compres o passejar-hi pacíficament. Si s'observa, aquesta lògica és la que permet reconèixer una retícula espai urbà com a recorreguda en totes direccions per individus que van d'aquí cap allà, cadascú "a la seva", traçant línies que només eventualment es creuen, però gairebé mai no coincideixen ni romanen.

Aquesta naturalesa diversa i dispersa de l'activitat als espais públics urbans es transforma quan, en certes circumstàncies, es generen una cosa semblant a coàguls humans que fan que certs carrers i places passin a servir per a una sola cosa, en el sentit que la coalició de vianants que s'ha format es comporta de manera homogènia, caminant de manera compacta en una mateixa direcció o romanent soldada en un mateix lloc, fent i dient coses semblants en un mateix to. En aquests casos, determinades parcel·les de la trama urbana poden esdevenir escenari actiu d'una apropiació col·lectiva de signe expressiu, a disposició de sectors socials que decideixen existir no com a supòsit estadístic, sinó com a cosa real, massa físicament perceptible que actua i s'expressa emprant el carrer com a suport fonamental. Aquestes expressions col·lectives poden ser tolerades o ser considerades pertorbadores i, en conseqüència, reprimides de manera fins i tot violenta.

Aquestes formes d'acció col·lectiva que converteixen l'espai públic en el seu marc natural en diem manifestacions i impliquen el reconeixement que el que anomenem moviments socials són mobilitzacions en un sentit liberal, és a dir, pràctiques ambulatoris en què conglomerats humans es desplacen per la retícula. urbana amb fins expressius. Es tracta de rituals polítics associats als principis de civilitat i ciutadania i estan destinats a crear solidaritats basades en el consens circumstancial, fundar legitimitats i canalitzar la percepció pública dels esdeveniments... sempre combinant una intensificació interna del grup congregat amb una funcionalitat com a vehicles dinformació dirigida al públic en general.

Des del punt de vista de la teoria política, la manifestació de carrer concreta el dret democràtic a expressar-se lliurement, un dret personal exercit col·lectivament. A través seu, les persones poden oposar-se als poders administratius o qualsevol altra instància per mitjà d'una associació transitòria que es fa present en un lloc de pas públic. Aquest espai es converteix així en molt més que un passadís: esdevé en efecte públic, en el sentit il·lustrat del terme, és a dir, en espai de i per a la publicitat. Recordeu que la publicitat és aquest ideal filosòfic –originat a Kant i un dels fonaments del projecte cultural de la modernitat– del qual emana el més ampli dels principis del consens democràtic. Aquest axioma està associat a la idea duna societat formada per persones privades iguals i lliures que es concerten a lhora de fer ús públic de la seva raó. Els participants en aquest usdefruit intensiu del carrer que implica la mobilització no perden en cap moment que són éssers humans diferenciats i diferenciables, les diferències dels quals han quedat superades –però no negades, sinó preservades– per la finalitat comunicacional comuna que els reunits han assumit com propi. En aquest sentit, la concentració o la marxa d'un grup humà al carrer implica una fusió no orgànica, ja que no és idèntica a una comunitat, sinó a un pacte entre persones individuals que prescindeixen o posen entre parèntesis allò que els separa. haver trobat una unitat moral que es pressuposa provisional.

Per a la ciència política, la manifestació implica potser la forma més entusiasta i activa de participació política, el nivell mitjà del qual trobem –si més no en un sistema democràtic– en l'acte elemental d'anar a votar. La demostració civil és, sens dubte, la modalitat més vehement de control social sobre els poders públics. Participar en manifestacions, baixar o sortir al carrer per expressar coralment opinions o estats d'ànim relatius a assumptes públics suposa la forma més radical de participació política, la que implica el màxim grau d'involucrament personal dels membres d'una societat en els assumptes col·lectius .

Però, encara més, l'encarnació al carrer de grups amb identitats, interessos i objectius específics no deixa d'impugnar solapadament, o si més no matisar, la presumpta naturalesa representativa de l'ordre polític nominalment democràtic. De fet, l'acció col·lectiva en llocs públics constitueix una forma de democràcia directa i radical, a través de la qual són els mateixos afectats o concernits per determinat assumpte els qui es consideren legitimats per parlar per ells mateixos i sense el concurs de mediadors orgànics institucionalitzats a mitjançant el vot, ni usant els «conductes reglamentaris» que preveu la burocràcia administrativa. Es tracta, en definitiva, d'una denúncia del que Pierre Bourdieu havia anomenat “fetitxisme de la delegació”, l'efecte òptic que algú pot encarnar físicament i portar la paraula –ser portaveu– d'una col·lectivitat vindicativa. També constitueix una manera d'advertir-nos que la lluita democràtica és una lluita pel dret a parlar ia ser escoltat i que la manifestació funciona com una autèntica conquesta de la paraula, per evocar el llibre que Michel de Certeau va escriure sobre la revolució de maig del 68 a França. Els ciutadans es representen a si mateixos, reclamen exercir el seu dret a existir no com una entelèquia abstracta —"el poble", "la ciutadania"...—, sinó amb cos i amb rostre, com a realitat que es fa present en aquests proscenis per a la vida pública que són la plaça i el carrer.

Però l'acció col·lectiva converteix el lloc que escull per desplegar-se —certs carrers, certes places, i no altres— no com un mer escenari. En subratllar amb la seva presència el valor simbòlic, el col·lectiu reunit converteix aquest marc en protagonista actiu del mateix esdeveniment suscitat. Això ha quedat explicitat en moviments recents com el 15M espanyol; Occupy Wall Street als Estats Units i altres anàlegs com els de Tel Aviv el juny del 2011 o Istanbul el juliol del 2013, o la Revolució dels Paraigües a Hong-Kong a la tardor del 2014. En aquests casos no es va tractar de simples apropiacions civils de centres urbans per fer-ne un teló de fons sobre el qual exercir la llibertat d'expressió, obtenint ressò polític, ciutadà i mediàtic. Els espais en què es van produir els assentaments de protesta no van ser instruments al servei d'una instància convocant, sinó que va ser el mateix esdeveniment i l'espai en què —literalment— hi havia els que reclamaven i obtenien l'estatut de subjectes polítics. En aquells casos, les acampades es van arrogar el paper d'autèntiques entitats polítiques independents, amb vocació fins i tot constituent, que podien desenvolupar funcions interlocutores a través del sistema assembleari de què es dotaven. En el cas del 15M, per exemple, no era que els congregats empressin les places per expressar-se, sinó que podia semblar que era les places mateixes les que ocupaven els qui les ocupaven per expressar-se, com a símbols vivents d'un parer i un sentiment col·lectius.

Vet aquí la clau que explica el paper central concedit a l'espai públic en les mobilitzacions socials de nova generació. Mentre ha de complir la seva missió de sòl d'una societat civil rejovenida, l'espai públic s'ha d'objectivar ara en aquest marc sensible que fins aleshores havia estat simplement el carrer o la plaça, per fer-ne escenari programàtic i per a l'autèntica cívilitat; no la corrupta i adulterada actual, sinó, per fi, com a veritable marc autogestionat per a la discussió i l'acció. En funció d'aquesta premissa, les places ocupades eren reclamades per fer els principis democràtics radicals, per als quals la plaça —esdevinguda àgora, és a dir, espai públic— és no només lloc per al lliure debat, sinó síntesi encarnada de la pròpia comunitat de ciutadans , de les seves veritats i impaciències, forma física que adopta la seva exigència que el projecte modern d'equitat i justícia esdevingués alguna cosa més que un horitzó perpètuament llunyà.