La dreta mediàtica té clar que, perquè Vox compleixi el seu paper de pagafantas del PP, el model reeixit és el d'Ayuso, amb una ultradreta d'estil trumpista que en fan una autèntica candidata catch-all - Pablo Iglesias.

Hi ha dues proves inequívoques que la dreta es veu governant després de les generals. La primera és el pacte que ofereix avui el PP al PSOE perquè governi la llista més votada, evitant coalicions. Com raonava Angels Barceló el matí del 23 de gener a la cadena SER, és evident que el PSOE no acceptarà (tot i que arribat el cas no és descartable que el PSOE i altres partits d'esquerres ofereixin el suport al PP perquè governi sense Vox, com ja van fer a Castella i Lleó), i que el que pretén Feijóo és poc més que un nou intent de consolidar el relat, segons el qual, al PP no li queda més remei que arribar a un acord amb Vox.

La segona prova és el que s'ha anomenat a les xarxes socials les fatxa wars, a les quals assistim carregats de crispetes. En aquests dies hem vist l'ultra amb més talent del fatxer mediàtic, Federico Jimenez Losantos, copejant Vox i, en particular, Rocío Monasterio i el seu marit Iván Espinosa dels Monteros. Per cert, als cercles diplomàtics ja es veu Espinosa (que té molt bon anglès perquè es va criar a Chicago, on el franquisme va destinar el seu pare, el IV marquès de Valtierra, com a agregat comercial) com a ministre d'Exteriors de Feijóo. Si la dreta mediàtica ataca Vox és que Vox està més fort del que volen que estigui. Apunteu aquesta dada.

Que la clau per entendre les guerres civils a la dreta són els mitjans de comunicació ja no és una cosa que predicem només nosaltres. Enric Juliana escrivia a La Vanguardia que el Partit Popular necessita disminuir el pes electoral de Vox i, alhora, absorbir la limfa de Vox. Juliana diu que el bolsonarisme a Cibeles ha d'anar a parar al sarró dels populars en el moment de les eleccions, i que aquesta és la missió d'una sèrie de mitjans de comunicació residenciats a la capital d'Espanya i del cinturó d'asteroides que orbita entre Vox i PP: una sèrie de plataformes, associacions i fundacions subvencionades per la Comunitat de Madrid en què sempre hi són els mateixos. I, amb lucidesa, Juliana assenyala que la clau en aquest cinturó d?asteroides és el que queda de Ciutadans. És evident que, a canvi de continuar vivint de la política, els repartidors de sobres del PP ja han pactat amb Arrimadas i el seu partit de trànsfugues perquè es prestin a la missió de limitar l'empenta electoral dels ultres.

La dreta mediàtica té clar que, perquè Vox compleixi el seu paper de pagafantas del PP, el model reeixit és el d'Ayuso, amb una ultradreta i estil trumpista que en fan una autèntica candidata catch-all del conjunt de les bases culturals de la dreta. El problema és que Feijóo no és Ayuso encara que s'hi esforci, que Espanya no és Madrid, malgrat que el poder mediàtic de la dreta espanyolista sigui madrileny, i que Vox també juga i compta amb el seu propi cinturó d'asteroides. Juliana, una vegada desenganyat del romaibeccarisme de Feijóo, i davant el fracàs de les joves promeses de La Vanguardia, està en mode LeBron James (que als trenta-vuit anys juga com un noi de vint anys) i assenyala que Abascal ha de presentar la moció de censura, així com que podria tenir el seu propi cinturó d'asteroides i la candidata: Rosa Díez. Díez parlant durant hores des de la tribuna del Congrés com a candidata a la presidència del govern. Gairebé res.

No deixin que es nubli el seu sentit del perill per la repugnància o el riure que ens pot produir tota aquesta troupe de fatxes amb sang blava, armilles de caça i olor de ranci. Tenen aliats molt poderosos i, sobretot, no representen la més mínima esmena a l'ordre econòmic i militar europeu, com demostra el govern italià.

Coda: als mentiders de Madrid els periodistes comenten aquests dies que l'equip de Sánchez està valorant avançar les generals. Potser és informació defectuosa com bona part del que manegen, però fa més d'un any que dic que Moncloa valorarà molt seriosament aquesta possibilitat que té el president.