No volia parlar del tema Shakira-Piqué, per què em sembla se li ha donat una importància excesiva al que no és més una baralla rebequera entre dos que s'han separat, prou que es va separar ella de de la Rua després de 10 anys quan va conèixer Piqué. Clar que no sé com s'ho va agafar el senyor de la Rua, però és veu que la senyora s'ho ha agafat molt malament. Josep Martí si en parla en aquest article a la vanguardia, en el que recorda traicions i desavinences anteriors a can Barça.

LA LLIÇÓ DE SHAKIRA A L'AFICIO DEL BARÇA

Al carro de la moral que circula per l’autopista de l’opinió pública no hi cap ni una agulla. El món sencer criticant la cançoneta de la lloba Shakira. Fa de la dona només un objecte comparant-la amb un Rolex o un Ferrari, diuen uns. Eternitza el mite que és impossible que les senyores es portin bé entre elles carregant contra la sogra, afegeixen d’altres. Res pitjor per a la causa del feminisme que rebolcar-se enmig del fang pels favors perduts d’un exfutbolista, sumen els de més enllà.

Bah! Ni cas. O és que el món no serà per força pitjor quan l’amor traït no provoqui vòmits de la bilis més negra? Els noranta milions de visionats del vídeo de Shakira proven que, per sort, encara estem fets de carn i ossos. De fet, el món sencer és Shakira i Piqué. Unes i uns perquè s’hi reconeixen a la cançó, d’altres per por de reconèixer-s’hi algun dia. Els morts en vida, és clar, no es compten en aquesta equació.

En el futbol apliquen –o potser aplicaven– les mateixes regles. El regalet de Shakira a Piqué es un broma en comparació a la rebuda que el Camp Nou va dispensar en el seu dia a Luís Figo, després que el portuguès traís l’afició blaugrana anant-se’n al llit amb el Reial Madrid. Figo no va canviar un Ferrari per un Twingo, ni un Rolex per un Casio. Al contrari. Es va posar al volant d’un Lamborghini i al seu canell hi va aparèixer un Patek Philippe Grandmaster. Però substancialment es va tractar del mateix: tapar-se amb uns altres llençols i descansar en un altre matalàs.

Als que tenen prou edat per recordar aquella rebuda a Can Barça a l’extrem que va voler ser judes, la lletra de la cançó de Shakira deu semblar-los per comparació la banda sonora del Club Super3.

Costa imaginar que avui fos possible un episodi com aquell. La raó i els guiris s’han fet els amos de l’estadi. La megafonia i l’ speakervoluntariós que dona instruccions als aficionats pels altaveus semblen sortits d’un campionat de vòlei platja de qualsevol poble de costa en el mes d’agost. Ja està a tocar el dia que s’acabarà animant l’equip amb la lletra i les notes de l’elefant que es balancejava sobre la tela d’una aranya. Va sent hora, de fet és urgentíssim, que tanquem els ultres blaugranes a la sala de treball de Bizzarrap, el joveníssim productor argentí de la cançó de Shakira. A veure si d’allí en surt alguna cosa una mica millor que l’infumable “un dia de partit, al gol nord vaig anar, només entrar a la grada, em vaig enamorar”. S’ha d’aprendre a ser una mica ultres. No tant com Shakira, no fos cas que antiviolència acabés posant-se pel mig i obrint expedients a dojo, però quasi. Carai, alguna cosa que ens recordi que els barcelonistes també som víscera i que encara som capaços d’odiar i estimar.