ESTIMAT SENYOR GERMAIN

Si Albert Camus va aconseguir convertir-se en un dels grans autors del segle XX i guanyar el premi Nobel del 1957 per la seva producció literària, va ser en part gràcies als esforços del seu professor de primària. Louis Germain no només li va parlar de l'escola secundària, sinó que també el va ajudar a preparar l'examen d'ingrés i fins i tot va convèncer la seva àvia -que volia que fos aprenent d'algun comerciant local- perquè el deixés seguir els estudis.

Nascut el si d'una humil família de colons francesos, amb una mare analfabeta i gairebé sordmuda, i un pare que pràcticament no va arribar a conèixer en morir a la Primera Guerra Mundial, Camus no va oblidar els esforços del seu professor. Per això, després de dedicar-li el discurs d'agraïment en rebre el Nobel també li va escriure una carta del puny i la lletra per agrair-li en primera persona tots els seus ensenyaments.

La carta ha estat traduïda a l'anglès i publicada al llibre More Letters of Note, i deia el següent:

Estimat senyor Germain:

He esperat que s'apagués una mica el soroll que m'ha envoltat tots aquests dies abans de parlar-li de tot cor. He rebut un honor massa gran, que no he buscat ni demanat. Però quan vaig saber la notícia, vaig pensar primer en ma mare i després en vostè. Sense vostè, la mà afectuosa que va tendir el pobre nen que era jo, sense el seu ensenyament i exemple, no hagués passat res d'això. No és que doni gaire importància a un honor d'aquest tipus. Però ofereix almenys l'oportunitat de dir-li el que vostè ha estat i segueix sent per a mi, i li puc assegurar que els seus esforços, el seu treball i el cor generós que vostè va posar continuen sempre vius en un dels seus petits deixebles, que, a malgrat els anys, no ha deixat de ser el seu alumne agraït.

Li envio una abraçada de tot cor.

                                            Albert Camus

La resposta del professor - Però tres anys abans us podeu imaginar l'enorme satisfacció del professor Germain en rebre la carta del seu estimat alumne reconeixent els seus esforços i ensenyaments. Aquest li va contestar de manera igualment sincera i emotiva amb una altra carta.

El meu petit Albert:

He rebut, enviat per tu, el llibre Camus, que ha bé tingut a dedicar-me el seu autor, el senyor J.-Cl.Brisville.

Sóc incapaç d'expressar l'alegria que m'has trobat amb la gentilesa del teu gest ni sé com t'ho agraeixo. Si fos possible, abraçaria molt fort el mocador en què t'has convertit i que continuarà sent per a mi "el meu petit Camus".

Encara no he llegit l'obra, tret de les primeres pàgines. Qui és Camus? Tinc la impressió que els que tracten de penetrar a la teva personalitat no ho aconsegueixen. Sempre has mostrat un pudor instintiu davant de la idea de descobrir la teva naturalesa, els teus sentiments. Quan millor ho aconsegueixes és quan ets simple, directe. I ara, bé! Aquestes impressions me les donaves a classe. El pedagog que vol exercir a consciència el seu ofici no descuida cap ocasió per conèixer els seus alumnes, els seus fills, i aquestes es presenten constantment. Una resposta, un gest, una mirada, són àmpliament reveladors. Crec conèixer bé el simpàtic homenet que eres i el nen, sovint, conté en germen l'home que arribarà a ser. El plaer de ser a classe resplendia en tota la teva persona. La teva cara expressava optimisme.

He vist la llista en constant augment de les obres que t'estan dedicades o que parlen de tu. I és per a mi una satisfacció molt gran comprovar que la teva celebritat (és la pura veritat) no t'ha pujat al capdavant. Continues sent Camus: brau. Ja fa força temps que no ens veiem.

Abans d'acabar, et vull dir quant em fan patir, com a mestre laic que sóc, els projectes amenaçadors que s'ordeixen contra la nostra escola. Crec haver respectat, durant tota la meva carrera, el més sagrat que hi ha al nen: el dret a buscar la seva veritat. Us he estimat a tots i crec que he fet tot el possible per no manifestar les meves idees i no pesar sobre les vostres joves intel·ligències. Quan es tractava de Déu (està al programa), jo deia que alguns creuen, altres no. I que a la plenitud dels seus drets, cadascú fa el que vol. De la mateixa manera, al capítol de les religions, em limitava a assenyalar les que existeixen, i que professaven tots aquells que ho desitjaven. A dir la veritat, afegia que hi ha persones que no practiquen cap religió. Sé que això no agrada als qui volguessin fer dels mestres uns viatjants de comerç de la religió, i per a més precisió, de la religió catòlica. A l'escola primària d'Alger (instal·lada llavors al parc Galland), el meu pare, com els meus companys, estava obligat a anar a missa i a combregar tots els diumenges. Un dia fart d'aquesta constricció. va ficar l'hòstia "consagrada" dins d'un llibre de missa i el va tancar! El director de l'escola, informat del fet, no va vacil·lar a expulsar-lo. Això és el que volen els partidaris d'una Escola Lliure (lliure... de pensar com ells). Temo que, atesa la composició de l'actual Cambra de Diputats, aquesta mala jugada doni bon resultat. Le Canard enchaîné ha assenyalat que, en un departament, unes cent classes de l'escola laica funcionen amb el crucifix penjat a la paret. Això em sembla un atemptat abominable contra la consciència dels nens. Què passarà d'aquí a un temps? Aquestes reflexions em causen una tristesa profunda. 

Recorda que, encara que no escrigui, penso sovint en tots vosaltres. La meva senyora i jo us abracem fortament als quatre. Afectuosament vostre.

Aquesta segona carta figura avui al llibre el darrer home, que el seu alumne no va poder acabar per culpa del seu accident.