MADURESCENTS

L'amplitud i heterogeneïtat del col·lectiu de majors de 65 anys impedeix continuar considerant-los un únic grup social. L'experiència de vida dels sexagenaris i septuagenaris actuals no es correspon amb els models de vellesa convencionals. L'experiència de vida dels sexagenaris i septuagenaris no es correspon amb els models de vellesa convencionals - Mayte Rius - lavanguardia.com

"Les enquestes testifiquen com resulta de difícil identificar certament algú com a vell a l'Espanya actual”, assegura la sociòloga i investigadora del CSIC María Ángeles Duran al seu estudi Les edats sense nom , publicat per la Federació Espanyola de Sociologia el 2021. I això que, segons el criteri més estès –l'edat cronològica–, entrarien en aquesta categoria una de cada cinc persones atès que el 20% de la població té més de 65 anys.

Però només cal parlar amb qualsevol sexagenari, septuagenari i molts octogenaris per veure que no s'identifiquen amb els estereotips associats a la vellesa.

“Aquestes persones són més adultes que velles: no creuen que el seu període maduratiu s'ha acabat sinó que estan en fase de creixement, es projecten cap al futur, saben que tenen anys però també molta vida per davant que volen aprofitar, omplir de contingut i viure amb sentit i conforme als seus valors; i tampoc no se senten vells perquè molts encara tenen fills al seu càrrec i als seus pares vius”, diu Javier Yanguas, gerontòleg, psicòleg i director científic del programa Gent Gran de Fundació “la Caixa”.

Perquè no és només que l'esperança de vida s'hagi ampliat, sinó que, com explica Elisenda Rentería, investigadora del Centre d'Estudis Demogràfics (CED) especialitzada en envelliment, les persones arriben en millors condicions de salut i econòmiques a edats més avançades i no encaixen en la idea de persones dependents que està associada a la vellesa.

La longevitat més gran també fa que el col·lectiu de majors de 65 anys sigui cada cop més ampli, divers i heterogeni i més difícil d'encaixar o ser considerat un únic grup social.

“De zero a 35 anys la societat ens divideix en nadons, nens, adolescents, joves i adults. I de 50-55 a 100 t'unifica com a gran o sènior. I això no és possible, perquè una persona a la cinquantena no té res a veure amb una de 70 anys, ni aquesta amb una de 90, ni la de 93 amb una de 100”, subratlla Manel Domínguez, professor emèrit de Comunicació de la Universitat Abad Oliba CEU i autor de Sènior. La vida que no cessa, un assaig sobre la longevitat que publicarà ben aviat l'editorial Diëresis.

Els més grans són una categoria estadística però comparteixen poques associacions. Mª Àngels Durán, Sociòloga i investigadora del CSIC

“La gent gran no constitueix un veritable grup social; són una categoria estadística, un conjunt d'individus definits cronològicament que comparteixen poques associacions (...); la seva identitat es deu més a la creació des de fora que des de dins”, indica Durán.

I aquesta identitat que se'ls atribueix, els models de vellesa actuals, no encaixen bé amb l'experiència de vida i com se senten les persones de 65 anys o més. Entre altres raons, perquè la longevitat i els canvis socials estan alterant els cicles vitals.

Madurescent, sexalescent, sènior...?. Una etapa sense nom. Pràcticament ningú vol ser anomenat vell, ancià o integrant de la tercera edat. I tampoc és correcte trucar a les persones grans avis (només ho són dels seus néts), jubilats (no tots ho estan) o pensionistes (n'hi ha de joves).

Hi ha altres sinònims i eufemismes per referir-se als adults de més edat com sèniors, veterans, retirats, de l'imsers... Però, com assegura la sociòloga i investigadora del CSIC María Ángeles Durán, “escassegen els noms reivindicatius utilitzats pels grans per referir-se a ells mateixos“. Ara com ara, més grans és l'apel·latiu que concita més acceptació, però no falten en el col·lectiu els qui s'afanyen per trobar altres termes que defineixin millor la seva experiència de vida, en què es reconeguin i amb els que se sentin representats.

Un dels proposats és sexalescència, que segons Manuel Posso Zumárraga, un dels seus principals impulsors, “descriu homes i dones que manegen les noves tecnologies, que vesteixen a la moda, progressistes, treballadors, actius a l'esport, amb ganes de gaudir de la vida, aprendre, col·laborar, viatjar, conèixer gent nova i ser amos del seu destí, renunciant a la ubicació com a persones de la tercera edat”.

Un altre d'aquests termes nous és madurescència. Ho promou, entre altres, la plataforma Somosmadurescentes.com, formada per persones “en aquesta fase intermèdia entre l'adultesa i la vellesa i que lluiten contra els estereotips de l'edat perquè creuen que allò que els representa no és la seva edat sinó el seu talent” .

Mar Forment, professora de Filologia Hispànica de la UB i experta en lèxic, admet que tot el vocabulari lligat a la vellesa i el món sènior està força injuriat, però alhora adverteix que aquests nous termes tampoc no han aconseguit de moment arrelament i el seu ús és minoritari.

“Ara per ara s'usa més sènior que sexalescent o madurescent, paraules de les quals hi ha referències a xarxes socials però que de moment no figuren ni tan sols als observatoris de neologismes”, apunta Forment.

A parer seu, abans de buscar una etiqueta per a determinat col·lectiu de persones caldria definir bé el concepte a etiquetar “i aquest concepte d'adults grans però no ancians encara s'està formant”. La lingüista detalla que sexalescent i sexalescència s'usen més a l'espanyol d'Amèrica mentre que a Espanya s'aposta més per madurescència i madurescent.

“Sexalescència no ha tingut èxit per dues raons; en primer lloc perquè recorda massa adolescència, que s'associa amb immaduresa, i els grans rebutgen aquesta idea per a ells; i tampoc no afavoreix el seu ús que s'iniciï amb el prefix sex, que crea confusió inicial perquè recorda la infinitat de termes associats amb sexualitat o erotisme”, considera Durán.

El professor de Comunicació Manel Domínguez creu que l'etiqueta amb menys connotacions per a aquest grup de població és sènior: “Sènior és igual a coneixement, activitat, experiència”.

L'investigador Jeroen Spijker explica que al món anglosaxó també han arraconat paraules com elderly (ancià) per considerar-la pejorativa, “però tercera edat continua funcionant perquè no arrossega tantes connotacions negatives com a Espanya i ara es pot reconceptuar com a etapa de transició cap a la vellesa incorporant quarta edat per referir-se al grup més proper al final de la vida. El sociòleg Marcos A. Bote apunta que "al món anglosaxó parlen d'aging, que no fa referència a envellir sinó a fer anys, i això desdibuixa les connotacions negatives sobre l'edat"